RAMIRO ZAFRA RÍOS Posts

S’ha escrit molt darrerament sobre l’ecosistema editorial català, arran de la compra de Periscopi per part del Grup62. M’ho he anat llegint amb calma des de la barrera intentant entendre aquest món al que voldria accedir com a autor i m’ha semblat comprendre una mica la foto actual del sector i, conseqüentment, també, ves per on, les meves possibilitats de publicació.

Actualment els autors que sortim de la no res, podem optar a la publicació de diferents formes:

• Guanyant un premi literari que tingui associada una editorial que el publiqui.
• Enviant el manuscrit a les editorials perquè el valorin i se n’adonin del seu potencial de vendes 🙂
• Auto-publicant per exemple a travès d’Amazon o, si es pot invertir una mica, a través d’editorials especialitzades en l’autopublicació (de les transparents o de les encobertes) o, fins i tot, a travès de plataformes de crowdfunding.

Segurament quan algú ha acabat d’escriure un llibre el més fàcil i habitual és adreçar-se directament a les editorials perquè sembla que aquest és el pas més lògic, si vols comprar sabates vas a una sabateria, si vols publicar un llibre, vas a una editorial. Veiem, doncs, el tema de les editorials des de fora (i tant de bo que algun dia pugui comentar-ho des de dins….)

Les editorials independents catalanes (que publiquen obra en català) solen tenir importants dificultats econòmiques (o de regularitat econòmica) per tirar endavant i mantenir els salaris d’entre les dues i, anant bé,  quatre persones que hi solen formar les seves plantilles. Aquestes estructures tan petites són majoria en el sector i, és clar, donen pel que donen, (que deu n’hi do).

Aquestes editorials solen publicar entre 12 i 24 llibres a l’any però n’hi ha tantes que la competència per la visibilitat dels llibres que produeixen és realment forta. Les llibreries tenen l’espai que tenen i el flux de novetats és tan cabalós que als aparadors les novetats duren poc i menys i, conseqüentment, els lectors ho tenen més difícil per topar-se físicament amb els llibres i poder fer-los una ullada i, ves a saber, decidir comprar-lo. Aquesta competència per la visibilitat es pot dimensionar millor si tenim en compte que el públic objectiu de totes aquestes editorials és realment petit. Quantes de les aproximadament 8 milions de persones que viuen a Catalunya llegeixen en català i/o compren literatura en català? Els 8 milions segur que no. I millor, per no entrar en política, no obrim el tema del futur de l’ús social del català perquè és evident que si aquest ús va minvant, el públic objectiu de les editorials en català també: tants caps, tants barrets.

Conseqüentment, amb una competència realment forta i amb un públic objectiu més aviat petit,  tant a les editorials, com a les llibreries, com als autors, els hi convé traslladar l’aparador a Internet, a les xarxes socials i intentar assolir i mantenir el màxim de visibilitat possible, el màxim de temps possible. És clar, quan parlo de llibreries em refereixo a les llibreries de barri, de poble, no pas a les “gran superfícies” com la Casa del Libro, Abacus o l’FNAC que són, com els grans grups editorials, una altra lliga.

Però què passa quan et disposes a enviar el manuscrit a les editorials?
Doncs d’entrada descobreixes que algunes editorials tenen la recepció d’originals tancada perquè (algunes ho apunten) no tenen capacitat d’atendre més originals. Això vol dir, probablement, que només amb el que els arriba de les seves xarxes personals i professionals analògiques ja queden sepultats d’obra per llegir. D’altres apunten que triguen tres, quatre, sis mesos en respondre, si és que responen. El que solen apuntar és que reben tants originals que no poden ni respondre als autors. Només contacten amb els autors si l’original té alguna possibilitat de tirar endavant. I d’altres, les que menys, resulten ser editorials d’autopublicació encobertes que et responen de seguida, et fan una valoració ràpida de l’original i a continuació et presenten una proposta econòmica que et pot arribar a costar tranquil·lament 1500 €.

La impressió que et queda és que les editorials que informen dels seus terminis de tres, quatre o sis mesos, en realitat pateixen (o gaudeixen) la mateixa situació que les que tenen la recepció tancada: que amb les seves xarxes personals i professionals analògiques ja en tenen més que suficient per triar i remenar. Quina és la conseqüència? Si aquesta impressió és certa (caldria que algunes editorials ho confirmessin) la conseqüència és que ja pots enviar el manuscrit a les editorials que les possibilitats només de que el llegeixen són mínimes.

I llavors? Doncs llavors sempre et queda la possibilitat de despuntar a les xarxes socials, per cridar l’atenció de l’editorial que t’agradi per tal que tingui interès en publicar-te i, d’alguna manera, incorporar la teva comunitat de seguidors i/o lectors a la seva. Exposat d’aquesta manera pot semblar que les editorials tenen molta barra però ben mirat no és així, o no sempre. Les editorials independents tenen una capacitat de publicació força limitada, els seus números de venda solen ser discrets i invertir en un llibre que després fa figa és un inconvenient important per a les seves finances. En canvi si l’autor candidat a ser publicat ja disposa d’un comunitat rellevant de seguidors i/o lectors a les xarxes, la probabilitat de que el llibre es vengui és molt més alta i el risc de fer figa molt menor.

Arribat a aquest punt l’inconvenient és que crear una comunitat de lectors a través de les xarxes a més de ser difícil requereix una enorme inversió de temps que, per exemple jo mateix, no tinc. En el meu cas, a més, sóc reticent a tenir presència a Instagram, Facebook, Twitter.. i és clar.. a Mastodont s’hi està molt bé, però com qui diu, els usuaris de Mastodont hi cabríem a un autocar 😛

I llavors? Doncs llavors, fent drecera per la Diagonal, arribem a la conclusió de que per ser llegit per una editorial cal conèixer a algú de l’editorial. I això hauria de ser en plural, és clar, perquè sent un autor sortit de la no res, ser llegit per l’editorial és el primer pas però segurament moltes vegades també és l’últim.

Molt bé, si has llegit fins aquí, gràcies pel teu temps.
Treballes a una editorial? Genial ! Voldria presentar-me: et convido a un cafè 🙂
No treballes a una editorial? Doncs fes un boost al toot d’aquest article a veure si hi ha sort i algú d’una editorial el veu i em demana que el convidi a un cafè 🙂

OK. Més endavant li fem una ullada a la qüestió dels premis i al tema de l’auto-publicació.