Skip to content

RAMIRO ZAFRA RÍOS Posts

13 CONTES ABSTEMIS


Fa ja un grapat d’anys vaig escriure sobre “13 contes abstemis” de l’Empar Moliner. Ara mateix no recordo res, zero, d’aquell llibre, però això que vaig escriure, penso ara, hom ho podria escriure al respecte de “Pell amunt pell endins”, el llibre de relats que tot just acabo d’enllestir i que, ara, està en mans de la correctora.

Té la seva història perquè no estic molt segur que “13 contes abstemis” m’agradés. Tinc la impressió que amb els anys he entès que un autor/a pot planteja-se, senzillament, que el seu llibre sigui tot just “un tot plegat de situacions versemblants i entretingudes que fan del llibre un immillorable llibret d’estiu, un divertimento que tot i que potser no entusiasmarà a ningú, tampoc no desagradarà.”

Llibre no com a expressió cultural sinó com a producte d’entreteniment.

He escrit un llibre amb la idea que qui el llegeixi, senzillament, passi una bona estona…
He travessat alguna línia vermella?

En fi, un acostament a “13 contes abstemis”, de la inigualable Empar Moliner:


A l’abril del 2005 la polifacètica Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) rebia el Premi Lletra D’Or a la millor novetat literària del 2004 pel seu recull de contes “T’estimo si he begut”.

El llibre venia recolzat ni més ni menys que per Quaderns Crema la qual cosa feia pensar que, si mai no havíem llegit res de Moliner, aquesta bé podria ser una bona ocasió.

No ens havia d’importar la sospitosa il·lustració de la portada del llibre. Com és sabut, els il·lustradors, que també són persones, a vegades també tenen dies negres… a més, a la contraportada del llibret, el gran medievalista i culer irreductible Anton Maria Espadaler ens animava a tirar endavant… així que… endavant!

T’estimo si he begut és un recull de, toquem fusta, 13 contes. 13 històries més aviat íntimes o intimistes narrades des de diferents angles i perspectives i posades, desvergonyidament, a l’abast del judici (consum?) ràpid del lector.

Conte a conte, clixé a clixé, Moliner enfoca detalls del dia a dia dels seus personatges que qualsevol lector podria reconèixer a les seves pròpies carns, és més, detalls que qualsevol lector podria recordar que l’ha passat a ell, al seu veí, al seu germà…

Probablement aquesta proximitat, aquesta quotidianeïtat dels contes fan que siguin ràpids de llegir, quasi com qui llegeix el diari a l’hora del cafè.

Probablement aquest tracte de proximitat obliga a l’escriptora a tractar superficialment tots i cadascun dels personatges per centrar-se en el que de còmic, irònic, sarcàstic o fins i tot cínic puguin tenir les situacions en les que es recrea i que és, al mateix temps, la gràcia i desgràcia de l’antologia.

I probablement per a facilitar la lectura ràpida i poc reflexiva que demanen els seus contes és que Moliner fa ús d’un llenguatge actual, lleuger, àgil però que no aporta res d’interessant ni al lector, ni a la literatura, ni al català.

Malgrat tot això, Moliner firma un recull de contes que, potser per reflectir la nostra més rabiosa actualitat, té un cert atractiu, aconsegueix una lectura còmplice, un somriure fàcil…

Un matrimoni que acut a un terapeuta matrimonial, una alumna que s’enamora del seu profe de Crítica Teatral, l’entrega de premis d’una associació de feministes, el procés de creació d’un poeta coetani, el rècord guiness d’una lliga pro lactància materna… un tot plegat de situacions versemblants i entretingudes que fan del llibre un immillorable llibret d’estiu, un divertimento que tot i que potser no entusiasmarà a ningú, tampoc no desagradarà.

A final de comptes, un llibre per llegir en un parell d’estonetes i per desar-lo ràpidament al prestatge que li correspongui.


MOLINER, Empar. T’estimo si he begut. Ed. Quaderns Crema, Barcelona 2004.
203 pàgines. 12 euros


 

Reflexions en veu alta. Crítica literària, grups de lectura i deformacions professionals.

No fa gaire he assistit, presencialment, a un dels diferents grups de lectura actius al meu poble. El llibre a comentar, poca broma,  era “Esdeveniment“, de l’Annie Ernaux.
Feia molt que no aterrava en un grup de lectura, i arribava amb curiositat, prudència i fins i tot una certa distància. L’experiència ha estat, quant menys, transformadora. Veiem:

Quan m’hi poso amb una lectura, el primer que cerco, diria que quasi inconscientment, és allò que fa funcionar el text. De vegades no hi ha gaire a atendre. Tot flueix pàgina rere pàgina en pretèrit imperfecte, i cap avall que fa baixada. Però d’altres, els textos han estat construïts amb una atenció exquisida, conformant una estructura sobre la que es planta la història (o les històries) i que, a més pot arribar a tenir una raó de ser, una lògica interior de la que es dedueix que justament aquell format és el millor i més adequat per justament aquella història.
Em passa que, de vegades, un cop desxifrades les bastides sobre les que es construeix el text, perdo, en part, l’interès en la història.

Fa uns anys vaig tenir una extraordinària professora d’escriptura que ens deia a l’alumnat que el lector no es queda al text per la història, sinó per la veu. Té el seu què identificar la veu present a un text i, també, detectar els elements sobre els que es construeix. Però crec que, efectivament, és un dels elements més captivadors en la lectura.

La resta, atmosfera, personatges, trama, etc. són, tanmateix, elements que sovint es comenten, a les lectures i ressenyes, sempre “des de fora”, des del lector. Poques vegades es va més enllà i es passa del què al com, d’aquests elements que embasten el text.

Al grup de lectura que comentava, pràcticament tothom era, diguem-ho així, gent adulta, gran, amb història, amb mil lectures, amb criteri, amb credibilitat. I aquí el quid de la qüestió, aquí l’element que m’empeny a l’autoreflexió. Per què la meva lectura no pot evitar enfocar en els com i la dels meus companys i companyes de grup de lectura es centra, sobre tot, en el tema? Potser, no ho descarto, és una deformació professional: visió admin contra visió user. De vegades el món de la informàtica és el que té. Els usuaris no s’aturen a reflexionar sobre el perquè la informació de les seves pantalles està disposada d’una forma o altre, sobre uns colors o altres, ordenada i jerarquitzada d’una forma o altre. Senzillament reaccionen: els hi agrada o no, la fan servir amb més habilitat o amb menys, amb més facilitat o amb menys. I el seu judici acostuma a ser de funcionalitat, si el contingut els fa servei o no, i no se n’adonen mai que sovint la manera en que es disposa el contingut és clau per a que ells en tinguin una o altra percepció. La seva opinió pot ser suggerida, entre d’altres aspectes, per com se’n disposa la informació en la pantalla. Els informàtics, que no són més que una altre baula del sistema, estem contents quan els indicadors ens mostren que hem aconseguit que la gent reaccioni com ens han demanat que ho faci. Bé, les gran tecnològiques són super-especialistes en això, oi?

També pot ser que les meves lectures incorporin el filtre, diguem-li tècnic, per una possible segona deformació professional, el fet que, com apunto sempre a la meva biografia a les xarxes socials: “escric històries pròpies i alienes”. La meva experiència com a escriptor determina la meva experiència lectora. En el meu procés d’escriptura allò que més em preocupa conscientment és l’arquitectura, com fer que els textos s’aguantin, que siguin autònoms, que formalment siguin si no impecables, al menys el més correctes possibles. Després (i és un dir), la història “ja surt sola”  fins i tot, en molts casos, sorprenent-me a mi mateix que de cap manera podia imaginar les seves derives. Que la història agradi o no al lector, ja són figues d’un altre paner.

Confrontar la meva lectura potser racional i més aviat tècnica, a la lectura d’un grup de persones amb criteri (amb el cap moblat que diria ma mare), que llegeixen sobre tot per plaer i que es troben presencialment per compartir les seves vivències amb el llibre o a partir del llibre, ha estat una experiència de descobriment i d’aprenentatge, un què t’empatolles en estructures si el que a nosaltres, els lectors, el que ens interessa són les històries, el que ens suggereixen, el que ens provoquen.

El lector es queda al text per la veu, deia la professora que, potser per sentit comú, mai no va afegir que si bé es queda per la veu, pot anar-se’n per molts altres motius, entre ells que el text no estigui ben escrit.

Fins no fa gaire les editorials filtraven i d’alguna manera garantien més o menys que els textos que arribaven a les llibreries estiguessin tècnicament ben escrits. Però actualment els autors poden autopublicar-se convertint-se ells en el seu propi filtre de qualitat. Ha estat el meu cas i el primer que sempre he intentat esbrinar per part dels lectors i lectores ha estat si els hi semblava que el text funcionava, si quadrava, si estava ben escrit. Afortunadament penso que ja puc, sense descuidar-lo gens,  començar a despreocupar-me una mica per aquest aspecte i incrementar, en el procés d’escriptura, el pes d’altres variables, aquelles més susceptibles de ser valorades i apreciades pels lectors i lectores que lluny d’analitzar textos, el que volen és, em sembla, identificar-se amb la veu, endinsar-se en la història i viure-la com la viuen els personatges.

No sé encara quin dels diversos projectes que tinc al cap acabarà en llibre, però sí sé que intentaré reordenar el procés d’escriptura per relaxar l’atenció a les estructures narratives i donar-li més pes a les històries i als temes, o com es diu ara, relaxar i permetre que l’escriptura…. flueixi.

Paraula de lectors, et lloem senyor.

Per cert, aquí la meva lectura de l’Esdeveniment

 

 

 

 

 

 

 

 

II

II. ALGUNES NAUS MAI NO TORNEN.

Descalç.
Sense fer soroll.
Només ella entre les ombres.
Només ella m’atura
davant la porta.

La seva mà sent la fredor
del bronze sobre el meu pit.

Ni una sola paraula.

L’abordo amb la meva por.
Tanca els ulls.
El seu silenci m’encoratja.

Tots dos sabem
que els vents no sempre són propicis
i que algunes naus mai no tornen.

Però el seu silenci ja em mulla els peus,
i ja cauen les amarres
i ja s’estremeixen els arbres.

Kurtz: de “El cor del les tenebres” a “Apocalypse Now”


Recupero, i afegeixo versió en català, una vella comparativa entre “El cor de les tenebres” i “Apocalipsys Now”   que em ve al cap, ves a saber per què, al llegir “Les partícules elementals” del Michel Houellebecq.


Kurtz: de “El cor del les tenebres” a “Apocalypse Now”

A bord de La Nelli (un bergantí de considerable tonatge varat a l’estuari del Tàmesi), cinc amics units pel vincle del mar contemplen la posta de sol.

Marlow, mariner de professió, narra una vella aventura viscuda a l’Àfrica en què, capitanejant un vaixell de vapor, havia de remuntar un gran riu (el Congo) a la recerca d’un tal Kurtz, representant d’una companyia d’importació d’ivori.

L’objectiu del viatge de Marlow és contactar amb Kurtz i lliurar-li una missiva.

Kurtz, destinat a grans ascensos dins l’estructura de la companyia… s’ha convertit, al cor de l’Àfrica, en una mena de divinitat que s’estén de manera absurda i irracional a tot aquell que escolta la seva veu… la seva veu…

A partir d’aquí, Conrad, a través del Marlow de El cor de les tenebres (1902), mostra el terrible impacte de la colonització europea sobre el continent, un rastre d’injustícia infinita, una explotació deshumanitzada de la població, “el més vil dels saquejos en la història de l’explotació geogràfica i de la consciència humana” (1926).

Potser per això, l’ascens de Marlow riu amunt és la recerca de la resposta a algunes preguntes fonamentals:

  • Com va ser possible que un “home de bé” com Kurtz es metamorfosés radicalment fins a esdevenir una divinitat genocida?
  • Quin és el límit en què l’ésser humà es deshumanitza?
  • Com és possible que l’home, criatura divina, es deshumanitzi?

No puc imaginar com va ser rebut El cor de les tenebres per un lector europeu de principis del segle XX (un lector de les primeres edicions de Nietzsche!), però a principis del segle XXI, llegir i “arribar” a Conrad exigeix del lector una predisposició especial, una valentia sincera… Avui, llegir i comprendre Conrad significa situar-se en els límits del que és racional i qüestionar els principis fonamentals de la pròpia existència.

Llegir Conrad ha de significar donar llibertat a les relacions d’idees, seguir-les fins als extrems…

El text comença en una cruïlla de camins: el riu que desemboca, el mar, el cel.

El viatge de Marlow parteix del mar i s’endinsa riu amunt.
Les connotacions són múltiples, enormes, magnífiques.
Totes les grans metàfores fluvials hi encaixen d’una manera o altra.

“Les nostres vides són els rius que van a donar a la mar, que és el morir.”

Remuntant el riu, Marlow navega a la recerca dels orígens, darrere l’essència mateixa de la vida…

“Tota aquesta misteriosa vida sense civilitzar que bull als boscos, a la selva, al cor de l’home primitiu.”
“Navegar a contracorrent era com viatjar cap als inicis més remots del món.”

També el vell Heràclit (anomenat l’obscur) apareix sobre les aigües del riu… El món no el va fer cap déu ni cap home, sinó que esdevé per una eterna oposició entre contraris: la guerra és comuna; la justícia, lluita; i tot passa per la lluita i la necessitat, tot regit pel logos

El logos, la paraula, la veu… Kurtz…

Kurtz que es fa Déu mitjançant la seva veu, una veu creadora de consciències submises, com la mateixa veu creadora del Déu del Gènesi.

Busquem on busquem, rere els orígens trobarem la veu… però d’on ve la transformació de creadora a destructora?

Un Conrad clarivident i immens aventura una resposta possible…

“…hi ha una mena de fascinació, que aviat tempta. La fascinació pel degradant, ja saben. Imagineu-vos els creixents remordiments, el desig de fugir, el disgust impotent, la rendició, l’odi.”
“L’única redempció és la idea.”

I, és clar, de la idea novament a la pregunta.

No en va, aquest és un tema de fons en la literatura europea del segle XX. Com l’existència, la deshumanització de l’home és una qüestió sense respostes definitives.

Després de la Segona Guerra Mundial, cèlebres supervivents dels camps de concentració nazis es van enfonsar en aquesta mateixa no-resposta: Primo Levi, Jorge Semprún…

Però tornem a El cor de les tenebres.

El 1926, l’immortal poeta T.S. Eliot escrivia The Hollow Men (Els homes buits), inspirant-se en la novel·la de Conrad…

“Som els homes buits…
figures sense forma, ombres sense color,
força paralitzada, gest sense moviment;
els que han creuat
amb els ulls drets, cap a l’altre Regne de la Mort
ens recorden -si és que ens recorden-
no com ànimes perdudes violentes,
sinó com els homes buits,
els homes farcits.”

El 1979, un memorable Marlon Brando-Kurtz recita The Hollow Men a Martin Sheen-Marlow-Willard en una de les seqüències inoblidables de Apocalypse Now.

El Kurtz de Conrad perviu, com no podria ser d’altra manera, en el Kurtz de Coppola, ja que El cor de les tenebres estructura, suporta i perdura en Apocalypse Now.

Ja és conegut que l’argument de Apocalypse Now és senzill d’explicar: un membre de la intel·ligència militar nord-americana al Vietnam (Willard) és enviat remuntant un riu impossible entre la jungla vietnamita-cambodjana per eliminar el coronel Kurtz, un prometedor militar que ha embogit i ha instaurat, en la seva follia, una petita república de terror.

És molt curiós atendre el significat original del terme Apocalipsi. No significa en absolut catàstrofe, desastre massiu, destrucció absoluta ni res per l’estil. Apocalipsi significava en els seus orígens “revelació”.

Igual que la paraula divina, la veu de Kurtz és paraula reveladora, però reveladora de la part més sinistra de l’ésser humà, precisament de la seva deshumanització. I ho és tant en l’obra de Conrad com en la de Coppola.

I és que la relació de Apocalypse Now amb alguns textos bíblics és absolutament innegable, igual que ho és el fet que Coppola mostra (en la reconstrucció de la biografia de Kurtz per part de Willard) la creació d’un ídol, d’un mite.

Apocalypse Now és, per dir-ho d’alguna manera, una adaptació lliure de El cor de les tenebres, però no és, al meu entendre, una simple novel·la portada al cinema.

Marlow no acaba amb Kurtz; aquest mor de malaltia. Willard sacrifica Kurtz i durant uns instants el substitueix: tanca un cicle, regenera, reneix, reviu…

Dues obres mestres.

Què li falta?

Una cançó: la cançó.

The End – Jim Morrison.

“This is the end
Beautiful friend
This is the end
My only friend, the end
Of our elaborate plans, the end
Of everything that stands, the end
No safety or surprise, the end
I’ll never look into your eyes…again”


[esp]

Kurtz: de “El corazón de las tinieblas” a “Apocalipsys Now”

A bordo de La Nelli (un bergantín de considerable tonelaje varado en el estuario del Támesis) cinco amigos unidos por el vínculo del mar contemplan el atardecer.

Marlow, de profesión marino, narra una vieja aventura vivida en África en la que, capitaneando un vapor, debía remontar un gran río (El Congo) en busca de un tal Kurtz, representante de una compañía de importación de marfil.

EL objeto del viaje de Marlow es contactar con Kurtz y entregarle una misiva.

Kurtz, llamado a grandes ascensos en la estructura de la compañía… se ha convertido, en el corazón de África, en una especie de divinidad que se extiende absurda e irracional a todo aquel que escucha su voz… su voz…

A partir de aquí, Conrad a través del Marlow de “El corazón de las Tinieblas” (1902) muestra el tremendo impacto de la colonización europea sobre el continente, nos muestra un rastro de injusticia infinita, una deshumaizada explotación de la población, “el más vil de los saqueos en la historia de la explotación geográfica y de la conciencia humana” (1926)

En parte quizá por eso, la ascensión de Marlow río arriba es la búsqueda de la respuesta a algunas preguntas fundamentales:

¿Como fue posible que un “hombre de bien” como Kurtz metamorfoseara radicalmente hasta devenir una divinidad genocida?
¿cuál es el límite en el que el hombre se deshumaniza?
¿cómo es posible que el hombre, criatura divina, se deshumanice?

NO alcanzo a imaginar como acogía “El corazón de las tinieblas” un lector europeo de principios del siglo XX, (un lector de las primeras ediciones de Nietszche !!) pero a principios de este siglo XXI, leer y “llegar” a Conrad exige del lector una predisposición especial, una valentía franca… a principios de este siglo XXI leer y “llegar” a Conrad significa plantarse en los límites de lo racional y cuestionarse los principos fundamentales de la propia existencia.

Leer a Conrad ha de significar dejar paso libre a las relaciones de ideas, seguir esas relaciones, llegar a los extremos…

Comienza el texto en un “cruce de caminos”: el río que desemboca, el mar, el cielo.

El viaje de Marlow parte del mar y se adentra río arriba.
LAs connotaciones son múltiples, enormes, magníficas.
Todas la grandes metáforas fluviales encajan de un modo u otro.

“Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar,que es el morir”
Remontando el río, Marlow navega en busca de los orígenes tras la esencia misma de la vida… “toda esa misteriosa vida sin civilizar que bulle en los bosques, en las selvas, en el corazón del hombre primitivo.”
“Navegar contracorriente era como viajar hacia los más remotos comienzos del mundo”

También el viejo Heráclito (de sobrenombre “el oscuro”) aparece sobre las aguas del río… El mundo no lo hizo ningún dios ni nigún hombre, sino que deviene por una eterna oposición entre contrarios: la guerra es común; la justicia, contienda, y todo acontece por la contienda y la necesidad, y todo regido por el logos…

El logos, la palabra,la voz… Kurtz…

Kurtz que se hace Dios mediante su voz, una voz creadora de conciencias sumisas como la misma voz hacedora del Dios del Génesis.

Busquemos por donde busquemos, tras los orígenes hallaremos la voz… pero ¿de donde la conmutación de creadora a destructora?

Un Conrad clarividente e inmenso aventura una respuesta posible…

“…hay alguna suerte de fascinación, que pronto tienta. La fascinación de lo degradante, ya saben. Imagínense los crecientes remordimientos, el deseo de huir, el impotente disgusto, al rendición, el odio”

“la única redención es la idea”

Y claro de la idea de nuevo al interrogante.

No en vano es una cuestión de fondo en la literatura europea del siglo XX. Como la existencia, la deshumanización del hombre es una pregunta sin respuestas definitivas.

Tras la segunda guerra mundial célebres supervivientes de los campos de concentración nazis se hundían en la misma no-respuesta, Primo Levy, Jorge Semprún…

Pero volvamos con “Heart of Darkness”.

En 1926 el inmortal poeta T.S Elliot escribía “the Hollow Men” (“Los hombres huecos”) inspirándose en “El corazón de las Tinieblas”…

“Somos los hombres huecos…
Figuras sin forma, sombras sn color,
fuerza paralizada, gesto sin movimiento;
los que han cruzado
con los ojos derechos, al otro Reino de la Muerte
nos recuerdan -si es que nos recuerdan-
no como perdids almas violentas,
sino como los hombres huecos
los hombres rellenados”

En 1979 un memorable Marlon Brando-Kurtz recita “the Hollow Men” a Martin Sheen-Marlow-Willard en una de las inolvidables secuencias de “Apocalipsis Now” .

El Kurtz de Conrad pervive, como no podría ser de otro modo, en el Kurtz de Coppola ya que el “El corazón de las tinieblas” estructura, soporta y pervive en “Apocalipsis Now”.

Como ya es conocido, el argumento de “Apocalipsis Now” es sencillo de explicar: un miembro de la inteligencia militar norteamericana en Vietnam (Willard) es enviado remontando un río imposible entre la jungla vietnamita-camboyana a eliminar al coronel Kurtz, un prometedor militar que ha enloquecido e instaurado en su locura una pequeña república de horror.

Es muy curioso atender al significado original del término “Apocalipsis”. No sinifica en absoluto catástrofe, desastre masivo, destrucción absoluta ni nada por el estilo. “Apocalipsis” significaba en sus orígenes”revelación”.

Igual que la palabra divina, la voz de Kurtz es palabra reveladora, pero reveladora de la parte más siniestra del ser humano, precisamente de su deshumanización. Y lo es tanto en la obra de Conrad como en la de Coppola.

Y es que la relación de “Apocalipsis Now” con algunos textos bíblicos es absolutmente innegable, del mismo modo que lo es que Coppola muestra (en la reconstrucción de la biografía de Kurtz por parte de Willard) la creación de un ídolo, de un mito.

“Apocalipsis Now” es, por decirlo de algún modo, una adaptación libre de “El corazón de las Tinielas” pero no es, no al menos en mi opinión, lo que comunmente se entiende como una novela llevada al cine y no tan sólo porque la novela transcurre a finales del XIX principios del XX y la película refiere a la guerra del Vietnam sino porque Coppola modifica de modo significativo el “quid” de la novela.

Marlow no acaba con Kurtz, éste muere de enfermedad. Willard sacrifica Kurtz y durante unos instantes lo substituye: cierra un ciclo: regenera, renace, revive…

Ambos trabajos tienen en común la manifestación del Horror (mediante la deificación de Kurtz, mediante la guerra absurda, la exterminación…) pero mientras en la novela el horror es combatible después de comprenderlo, en la película forma parte de la naturaleza humana y es, como la naturaleza griega, cíclico.

Justo después de sacrificar a Kurtz (porque no es un asesinato ni un ajusticiamiento sino un sacrificio en toda regla), Willard ve cuatro libros: el primero probablemente sea “Fausto”, una Biblia, “Ritual from Romance”, de la inglesa Jessie L. Weston y el (nunca mejor dicho) mitico The “Golden Bough”, de Frazer.

En especial me interesan dos, la Biblia -las referecias son obvias- y Frazer, cuya obra antropológica dibuja un Kurtz “rey y señor de su bosque”, sacerdote “todopoderoso” que, no obstante, siente su declive y aguarda consciente y tranquilo a que la joven nueva divinidad acabe con él y lo substituya… regeneración, contienda, nacimiento a partir de la muerte… exactamente el rito hindú sobre el río Ganges…

Y tan poderoso es Krutz mientras vive, amo y señor de su tribu, como Willard que tiene en su mano la posibilidad de bombardear el poblado con napalm comunicando con “todopoderoso”: el nombre en clave de la base aérea encargada de aniquilar todo lo existente entre las coordenadas indicadas por radio en cualquier rincón del Vietnam.

Un libro para releer de vez en cuando, una película para tener siempre a mano: dos obras maestras donde las haya.

¿Qué le falta?

Una canción: la canción.

The end. Jim Morrison

“This is the end
Beautiful friend
This is the end
My only friend, the end
Of our elaborate plans, the end
Of everything that stands, the end
No safety or surprise, the end
I’ll never look into your eyes…again”


 

“Aterratge”. Eva Piquer.

Aterratge, de l’Eva Piquer, és una novel·la escrita a fragments, 173 si no m’he descomptat. Fragments de tot just una línia el més curt a unes dues pàgines i escaig el més llarg.

*

Aterratge explica, al menys, tres històries diferents que s’interrelacionen. cada una d’aquestes històries s’aixeca amb un conjunt de fragments que s’intercala amb els fragments dels conjunts que expliquen les altres, al menys, dues històries.

*

Aterratge no té índex.

*

Primera història.
L’aterratge forçós d’un avió militar estatunidenc sense víctimes mortals, a Islàndia, al 1973, narrat pel propi pilot.

*

Segona història.
El viatge de la protagonista a veure les restes de l’avió estavellat al 1973.

*

Tercera història.
La superació d’un drama personal que, segurament, sigui realment “la història”.

*

A banda dels fragments directament associats a les tres històries, n’hi ha d’altres que funcionen com a enllaços, com a elements cohesionadors i, caldria demanar-li a l’autora, potser una mica com a farciment.

*

Altres fragments són o contenen concessions a l’estètica, de vegades amb màximes que semblen orientades al “lector-subratllador”.

*

Aterratge és una autoficció en el sentit que “l’autor és també el narrador i el personatge principal” (Wikipèdia).
Per suposat, a partir d’aquí, qualsevol semblança amb la realitat serà, segons li convingui a l’autora, pura coincidència.

*

Annie Ernaux és una autora representativa de l’autoficció. L’Esdeveniment és una novel·la curta escrita amb fragments que circumnaveguen al voltant d’un fet traumàtic i determinant en la vida de la narradora: un avortament quan tenia tot just 23 anys. Aterratge evoluciona una mica la proposta de l’Annie Ernaux incorporant una història aliena (l’aterratge narrat pel pilot) a la seva pròpia.

*

No és el mateix el destí que l’atzar. El primer pot implicar un cert determinisme que descarrega l’home de qualsevol culpabilitat o responsabilitat. El segon pot implicar un cert nihilisme que deshumanitza l’existència.

Aterratge flirteja, una mica de lluny, més estèticament que real, amb l’atzar.

*

Cada fragment s’intueix destil·lat, escrit i estudiat, podat i corregit cercant una certa precisió narrativa que, diria, aconsegueix amb escreix.

*

El to d’Aterratge pot ser el d’una supervivent d’un accident aeri que no ha superat el trauma, que el narra al terapeuta intentant controlar una mica les emocions; el de la veu en off del documental que explica el trauma de l’autora. Un punt distant. Un punt freda. Un punt no te m’acostis tant.

*

Un llibre rodó. Un artefacte perfectament construït. Potser, ja m’ho direu, un pel massa ?

*

 

 

 

Pàmies: Directe a la intimitat.

20 històries, 20 contes, 20 llimones impossibles de menjar sense fer ganyotes. Això és el que trobarem en aquest llibret del Sergi Pàmies… I no és poc.

En una època que els autors, condicionats pels compromisos amb les editorials han de publicar obres no prou definides, reguitzells de relats sovint mal triats quan no mal embastats, trobar un llibret de relats mínims com “Si menges una llimona sense fer ganyotes” té el seu mèrit. I el té perquè a cadascun dels 20 relats el Pàmies hi ha posat l’ofici.

20 relats que des del seu format d’article breu de magazine dominical, s’acosten de 20 maneres diferents a un dia qualsevol d’un veí qualsevol… d’un dia nostre qualsevol?

Des d’una primera persona íntima i sincera o des d’una omnisciència de novel·la realista Pàmies va desgranant, conte a conte, un rosari de temes i situacions contemporanis i quotidians, situacions vertiginoses, personatges que coneixen diferents estats d’ànim o que no es coneixen a si mateixos, confessions davant la mort, silencis, reflexions després la mort, infidelitats, solituds, frustracions, petites dosis de surrealisme i fins i tot algun flirteig amb l’absurd.

“Si menges una llimona sense fer ganyotes” és un llibret d’un parell d’hores, amable amb tota mena de lectors i fins i tot atent amb els lectors més exigents. Un magnífic exemple de literatura en minúscules (si això és possible) perfectament digna i correctíssimament escrita.

No ens canviarà la vida, però ens sacsejarà i ens refrescarà una mica: com quan mosseguem una llimona.


Fitxa del llibre
Títol: Si menges una llimona sense fer ganyotes
Autor: Sergi Pàmies
Editorial: Quaderns de Crema
Pàg.: 143
Preu : 10,00 euros.


 

“LES VEUS DEL PAMANO”: LITERATURA EXCEPCIONAL

Les veus del Pamano no és un d’aquells llibres que trobes als prestatges de les llibreries i que et sedueixen per la particularitat de la seva edició, o pel seu aspecte… sinó tot just el contrari, és un d’aquelles novel·les que només comences perquè algun amic te l’ha deixat o perquè realment te l’ha recomanat de debò.

Una mestra de Sort, la Tina, fa unes fotos a una vella escola al municipi de Torena (al Pallars) just abans que l’enderroquin. És allà on troba una capsa de puros que amaga al seu interior un dietari, escrit per l’Oriol Fontelles, mestre a Torena durant uns mesos, just a l’època més dura de la postguerra en aquelles contrades.

A través d’aquest dietari, la Tina s’endinsa en la història més negre del poble: l’assassinat de dos membres (pare i fill) d’una família franquista el dia següent de l’alçament del 36, la dedicació de tota una vida a venjar aquestes morts, un alcalde botxí, les corresponents morts al bàndol republicà, les incursions dels maquis, l’amor secret i pur (amb el seu corresponent sexe) de la vídua totpoderosa, l’amor del mestre, la seva por, la seva heroïcitat, un desafiament ni més ni menys que a Déu…

En poques paraules: 696 extraordinàries pàgines d’una literatura excepcional, aptes per tots els públics i lectors. Absolutament recomanada.

Les veus del Pámano, de Jaume Cabré.
Editorial Proa-literaria. Col·lecció A tot vent
24,7 euros • 704 pàgines

ÉBANO: DE TÀNGER A CIUTAT DEL CAB

Senegal, Mauritania, Mali, Marroc… les pasteres i els “cayucos” arriben sense descans a les costes canàries, a les andalusses, a les italianes.

Els nostres diaris, les nostres televisions, els nostres mitjans ofereixen aproximacions sensacionalistes vestides d’objectivitat. “Así son las cosas y así se las hemos contado” presumia, alguns anys enrera, un presentador de telediaris.

Enmig d’aquest panorama informatiu, destaca la llum d’un periodista polac sovint aclamat com el millor reporter del segle: Ryszard Kapuscinski. De la seva mà, el 1998, Ébano.

Kapuscinski va ser reporter a diferents països de l’Àfrica; hi va viure alguns anys, va recórrer tot el continent, va ser testimoni de cops d’estat, revolucions, fams, guerres… va patir greus malalties i va sobreviure als rigors del desert.

Periodista reporter i viatger per naturalesa i ofici, Kapuscinski recull les experiències més significatives del seu periple a Ébano, una novel·la mosaic, un testimoni directe, cru i entenedor que de cap manera deixa indiferent al lector.

Aquest magnífic text acosta Àfrica al lector occidental, ens acosta els racons més interiors de l’Àfrica que, en general, desconeixem completament. Perquè els “cayucos” no parteixen de les costes, sinó de les més profundes entranyes d’un continent impossible, de “todo un océano, un planeta aparte, de todo un cosmos heterogéneo y de una riqueza extraordinaria.”

Ébano és una excepcional guia de viatge per endinsar-se en el passat i present del continent negre, uns prismàtics per observar d’aprop els mil i un detalls del dia a dia de qualsevol racó del gran continent africà i que contextualitzen (que no justifiquen) cadascuna de les pasteres i “cayucos” que salpen cap al nord, que fan entendre la xarxa de contactes i solidaritats que els africans despleguen a Europa, que fotografia, sense mencionar-lo, el drama que suposa fracassar en l’intent d’arribar a les costes del nord.

En temps de migracions i desplaçaments inhumans, d’incomprensió entre cultures, en temps de literatures narcisistes i egocèntriques, l’Ébano de Kapuscinsky s’ofereix com a fita, com a crida d’atenció, com a acostament de referència.

Una novel·la generosa, enriquidora, un d’aquells textos reveladors que treuen al lector d’una edulcorada imatge del continent africà i mostra una altra imatge més contemporània, més propera, més real.

Sense cap mena de dubte, cal llegir-la.

” Dedica una part significativa del seu temps a l’escriptura, creant tant històries pròpies com alienes.”

Sóc formador TIC.

Aquest matí he volgut comparar ChatGPT i DeepSeek i he fet aquesat cerca:

¿Què en saps de l’escriptor Ramiro Zafra Ríos?

Aquí la resposta, totalment inventada cent per cent, de DeepSeek:

i aquí la de ChatGPT

ChatGPT fa errors “ingenus”. Sóc formador TIC. La resta d’activitats que hi apareixen són aficions. Però entenc d’on ho treu, de la meva biografia, del perfil de GoodReads, o de la bio d’aquets espai web.
“Pell amunt pell endins” encara no s’ha publicat. De fet, encara l’estic enllestint. Potser al maig. Però ho interpreta del fet que hi ha una estructura d’article, aquí, en aquest web.

Deu n’hi do la resta.

I

I. VIGÍLIA

Una copa de vi
sobre la taula,
una clau de bronze,
un grapat de terra.

Fa olor de ressaca de mar,
de nit incerta,
d’oli cremant a les torxes,
d’espera calma.

Tot està disposat,
sacrificades les hecatombes,
vessades les libacions,
desxifrats els auguris.

Tot ha estat dit.
Tot escrit.