Skip to content

RAMIRO ZAFRA RÍOS Posts

“Fer fotos és, una manera d’estimar”. Raquel Romero

“Fer fotos és, una manera d’estimar”. Raquel Romero

Entre d’altres coses soc escriptor: escric.
D’això va, una mica, aquest espai web, d’escriptura.
Però també faig fotos, i de fotos va un altre espai: fotos.ramiro.cat
A fotos.ramiro.cat responc a una pregunta que em fan sovint: Per què fas fotos només en blanc i negre?

Aquesta és la resposta:

Faig fotos des de fa més de 20 anys però professionalment he vingut treballant, amb diversos barrets, en el món de la formació i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, enteses sempre com a TAC: Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement.

Aquest espai és, tot just, un projecte personal de fotografia: una idea senzilla en un sector saturat pels molts professionals que s’hi dediquen i per les prestacions que les càmeres digitals aporten a la fotografia domèstica.

Per què només en blanc i negre?

És, està clar, una qüestió totalment subjectiva: quan tinc una càmera a la mà veig el món en blanc i negre. Disparo en raw, que és un tipus d’arxiu que permet recuperar, si es vol, el color. Però quan estic editant i processant les fotos, sento que el color distreu d’allò que és important a la foto, de la seva essència, d’allò que transmet, del que expressa…

M’agrada pensar la meva fotografia com a “fotografia d’autor”.

I bé, explico per què faig fotos en blanc i negre, però no “la major”, és a dir, el per què les faig. Qui sí ho explica i ho fa per mi i segurament per una immensitat de fotògrafs i fotògrafes d’arreu, és la fotògrafa Raquel Romero, al Digital Cultural El Llaç, a  l’article “La fotografia: el lloc on em retrobo“.

Apunto aquí tres dels seus paràgrafs:

[…] Per a mi, la fotografia és connexió. Amb la natura, amb les persones, amb mi mateixa. És una manera de recordar-me que la bellesa és a tot arreu, només cal aprendre a mirar-la. I si, a través d’una imatge, puc fer que algú s’aturi un moment i senti… ja haurà valgut la pena.

També hi ha molt d’amor en aquesta passió. Amor per la llum del matí, pels ulls que expliquen històries, per les escenes quotidianes que sovint passen desapercebudes. He après que no calen grans escenaris per capturar la màgia: de vegades, la trobes en una mirada discreta, en un gest espontani, en un raig de llum que entra per la finestra.

[…] Crec que fer fotos és, una manera d’estimar. I si una sola de les meves imatges ha pogut despertar una emoció en algú, fer-lo sentir vist, reconegut o simplement acompanyat, llavors, objectiu complert!

Soc escriptor però mai ho haguès expressat millor.

Salut i fotos !

 

 

Arriba un dia que et mires al mirall i ja no et reconeixes

Arriba un dia que et mires al mirall i ja no et reconeixes

Arriba un dia que et mires al mirall i ja no et reconeixes. T’hi has emmirallat durant deu, vint, trenta, quaranta anys, i no t’hi reconeixes perquè allò que veus no és qui ets ni tan sols qui eres, sinó que s’acosta prou a allò que aviat ja no seràs.

Antònia Carré-Pons
Càsting.
Club Editor. Febrer de 2024

“El càsting”, de l’Antònia Carré-Pons

“El càsting”, de l’Antònia Carré-Pons

He llegit Càsting quasi sense voler, perquè era una proposta d’un dels varis clubs de lectura del poble i, a més, es contava amb la presència de l’autora. Ara bé, ni em sonava el llibre ni em sonava  l’autora tot i que ben mirat, en realitat no em sonen la gran majoria de llibres i autors… però vaja, em sembla que ja s’entén el que vull dir. L’autora, per cert, l’Antònia Carré-Pons, que tot i que al final no vaig poder assistir a la trobada, ara sí, ja sé bé qui és.

Càsting és un llibre menut, dels que si no tens res en contra com l’argument, la portada, la contraportada, el preu, l’autor/a, l’editorial, etc. pots comprar un divendres i enllestir-lo abans de diumenge al vespre.

Una parella de iaies jubiladíssimes compareixen pis i, en un moment donat, decideixen llogar una habitació per tal de deixar entrar un al·licient a la seva vida compartida. Una d’elles havia estat mestra a la seva vida laboral, i l’altre havia estat actriu de teatre tot i que pot una actriu deixar de ser-ho en algun moment?

Com no tenen res millor a fer, decideixen entrevistar les persones que s’hi presenten a l’anunci, totes noies o dones, i a totes i cadascuna d’elles li fan una entrevista: un càsting. D’aquí, és clar, el títol.

Casting és, tot ell, un diàleg entre les dues iaies. Tot ell. No hi ha cap narrador omniscient que aporti encara que sigui un context, una ubicació, una presentació dels personatges… res. Des de la primera línia estil directe de manual però això sí, sense les convencionals marques de diàlegs que, sens dubte omplirien per tot el text de guions.

Aterrar directament al diàleg entre dues iaies té un punt estrany, potser fins que li poses veu, i de tant en tant sembla que la versemblança trontolla una micona i tires perquè bé, la proposta té la seva originalitat i, diguem-ho tot, la seva gràcia.

El plantejament és senzill de mena, dues iaies que comparteixen pis, la necessitat de nous incentius, la seva solitud, les entrevistes a les noies que es presenten… Està ben escrit i entre d’altres coses per això, és un llibre fàcil de llegir amb el que, a més a més, encara  “et pots fer unes rises”.

Però si et ve de gust donar-li voltes, pots donar tantes com vulguis perquè Càsting va obrint temes, com qui no vol la cosa i ja t’ho faràs: la solitud de les iaies, la seva possible relació sentimental (dues dones grans lesbianes és, encara avui, poc habitual), la possible demència d’una d’elles, el paper (o la manca de papers) de les dones grans en el teatre, la relació entre veïns, la dificultat de trobar un habitatge digne a un preu assequible que obliga a llogar habitacions,  el masclisme dins de la parella, la joventut actual que sembla fer surf per la vida…

Així, si li vols donar voltes pots, tantes com vulguis, però potser no cal, potser amb un lectura relaxada i amena és suficient.

Un cop descoberta l’Antònia Carré-Pons, El llibre d’Elionor fa molt bona pinta. Veurem 🙂

 

 

UN APUNT DE CLAUDIO MAGRIS

UN APUNT DE CLAUDIO MAGRIS

Entre 2003 i 2019 es feia des de Mataró una revista sobre literatura a internet que es deia  www.pielago.com

Durant tots aquests anys a la revista sempre hi eren presents, a un apartat o a un altre, aquestes línies de Claudio Magris :

“Pero todo auténtico Ulises contemporáneo debe vestir, más que la casaca de marino, la bata de casa, y aventurarse en una biblioteca, mejor -o más- que por las islas perdidas; el Ulises de hoy debe ser experto en la lejanía del mito y en el exilio de la naturaleza, debe ser un explorador de la ausencia y del paradero desconocido de la vida verdadera.”

Claudio Magris
Para una filología del mar (1991)

Imprescindible !

“La marquesa d’O”, d’Éric Rohmer: El clon fílmic de von Kleist

“La marquesa d’O”, d’Éric Rohmer: El clon fílmic de von Kleist

Finals del segle XVII, inicis del XIX.
La cultura europea, trontollant després de la Revolució Francesa, experimenta el gir irreversible kantià…
Les estructures feudals han caigut, els poders divins són durament qüestionats, la Il·lustració exalça la raó, l’idealisme hegelià busca l’Absolut…

Enmig d’aquesta Europa socialment desestructurada però culturalment exultant, neix, en el si d’una família de militars, el dramaturg Heinrich von Kleist.

Qui havia sentit parlar abans d’aquest dramaturg prussià?
Algú de vosaltres havia llegit mai von Kleist?

No. I és que Kleist és un d’aquells autors que no tries: es llegeixen… i ja està… passen a formar part d’aquell bagatge fosc d’autors que oblidem per sempre però que, tanmateix, fonamenten la literatura europea tal com avui la coneixem.

L’editorial Destino va publicar l’any 2001 La marquesa d’O i altres narracions. Una edició no especialment afortunada però que posa a disposició, en llengua catalana, les narracions més reconegudes de von Kleist… que no és poc…

Bé.
El primer advertiment respecte La marquesa d’O és que no es tracta d’una narració eròtica.
El segon, que no és una lectura amena.
El tercer, que per assimilar la “substància” de l’obra cal tenir una predisposició a prova de filòsofs alemanys…

Fetes les advertències… baixem…

La marquesa d’O explica una història com a mínim curiosa.
D’entrada, en el diari d’una ciutat del nord d’Itàlia apareix un anunci a la secció de classificats… una dona, una marquesa!, la marquesa d’O, sol·licita al pare del fill que espera que es presenti!!

L’inici indueix a la incredulitat: la marquesa d’O, vídua, mare de dues criatures, torna a estar embarassada i ignora no només qui n’és el pare, sinó com ha estat possible la concepció, ja que ella té la “consciència neta”…

És clar… calen més pistes… Tres anys enrere, l’exèrcit rus pren la ciutadella que defensa el pare de la marquesa. En plena batalla, un grup de soldats ataca la marquesa, però un valent coronel rus castiga els necis soldats i acompanya la marquesa fins a les seves estances. L’absurd queda dissimulat… el militar que està destruint la seva ciutat l’ha salvat i és vist per la noble marquesa com un àngel…

La batalla acaba, el pare de la marquesa entrega la ciutadella a l’àngel salvador en un acte cívic que frega la vergonya i, sense poder retrobar-se amb la dama rescatada de les urpes dels infames, ha de marxar.

Poc després arriben notícies de la presumpta mort en combat del coronel, que, tanmateix, més endavant “ressuscita” i es presenta davant l’honorable família amb el ferm propòsit de casar-se amb una dona, la marquesa, que gairebé no coneix de res…

Contra la seva voluntat, obligat pels desigs de la família, parteix de nou a complir les seves funcions militars, amb la promesa que la marquesa no es casarà amb ningú més durant la seva absència i amb el ferm propòsit de tornar tan bon punt pugui alliberar-se dels seus compromisos. El coronel, cada cop menys angelical, se’n va.

Durant la seva absència, l’embaràs de la marquesa es fa evident i culmina amb la seva expulsió de la família. El deshonor infligit a la dinastia no pot ser reparat.

La situació per a la marquesa és gairebé kafkiana. Ella està absolutament convençuda que no ha conegut cap home, però està embarassada. Pregunta per les possibles causes, divines o temporals, però les respostes són òbvies…

Com és possible?

De la incomprensió a la bogeria, un sospir…

Kleist tot just ha suggerit, si el lector ha estat prou atent, que l’àngel salvador aprofita un desmai aristocràtic de la marquesa després del rescat per violar-la i, ves per on, deixar-la embarassada.

Bé, fins aquí una història més o menys curiosa, més o menys interessant, però finalment irrellevant.

Les situacions i els diàlegs són tan inversemblants que freguen la caricatura.

Salta a la vista que Kleist, en realitat, no pretén explicar la història de la marquesa d’O.
Les peripècies d’una dona embarassada contra natura són una excusa per plasmar la seva concepció personal del món… però… quina és aquesta concepció?

Heinrich von Kleist mor com un romàntic (el 1811 se suïcida amb la seva amant), però no és un romàntic. El mou la lluita entre el destí general (el determinisme?) i el destí individual; el mou un amor tan, tan incommensurable que esdevé animal, que momentàniament (quant dura una violació?) es des-hu-ma-nit-za… o potser, amb la violació, aquest amor immens fins a l’inhumà es deïfica… Kleist deixa obertes ambdues opcions… i aquesta obertura el separa dels romàntics i fins i tot de l’idealisme del seu contemporani Goethe…

Kleist lluita contra la raó que no pot veure el que s’amaga rere els sentits… la raó, sembla dir-nos, és com el “fenomen”, però el que és, el “noümen”, només s’assoleix amb un (ai) acte de fe, en el cas de la narració, confiant en la paraula de la marquesa malgrat la seva absoluta inversemblança.

I bé, si la lectura de Kleist ja requereix tota l’atenció possible del lector… com seria traslladar-la a la gran pantalla? I qui s’hi atreviria?

La pregunta ja és tendenciosa… Éric Rohmer.
A posteriori tot encaixa. Només un director que hagi defensat la Nouvelle Vague pot atrevir-se amb Kleist. I, és clar, hi ha Rohmer.

L’any 1976 s’estrena La marquesa d’O del director Éric Rohmer.
Rohmer crea una pel·lícula perfecta en el sentit de per-fectus: acabada, rodona, justa.
El plantejament sembla senzill: es tracta de registrar mitjançant imatges, amb la màxima fidelitat possible, les idees que l’autor plasma a l’obra. I vet aquí l’intent.

Kleist escriu una obra conceptual en què la realitat que acull els personatges és de “cartró-pedra”, és teatral, fal·laç, fràgil, inversemblant… els diàlegs són increïbles fins al surrealisme (sic), el que importa no és una guerra de fireta que gairebé no altera el dia a dia dels personatges, el que importa és aquesta lluita entre allò que no pot ser i, sense poder ser-ho, ho és.

I vet aquí Rohmer, sobrat de mestria, que construeix una representació fílmica tal qual. Així és el llibre, així és la pel·lícula.
Un lector, un espectador contemporani que s’acosti a La marquesa d’O, llibre o film, sense saber a què s’acosta, ben segur toparà amb una obra lenta, avorrida, falsa i mal interpretada.
I efectivament això és el que Rohmer roda, perquè això és el que Kleist escriu per transmetre el que intenta transmetre.

I així és: la guerra que pinta Rohmer (perquè tota la pel·lícula sembla una obra de Goya) és irreal i bucòlica, l’intent de violació inversemblant d’ingenu, el rescat de la dama de manual: contrapicat amb il·luminació de fosc a clar enfocant l’àngel violador.
Llàstima que l’heroi sembli posat allà com si anunciés el poder d’un producte llevataques…

I és clar, els actors interpreten Kleist i apareixen encartonats com principiants, com si fossin aficionats en la seva primera obra de teatre important…

És curiosíssim el mètode amb què Rohmer marca els salts temporals. 1976 i fa servir fosos a negre on carrega cartells amb text al més pur estil del cinema mut.

La marquesa d’O de Rohmer és una adaptació molt particular d’un text literari a la gran pantalla, un intent de màxima i incomprensible fidelitat a l’autor del text, de respectar al màxim les idees que l’autor literari volia expressar…

Per descomptat, un no pot deixar de qüestionar la filosofia de la Nouvelle Vague… és que el director de cinema no és també un creador?

Potser cal esperar a La inglesa y el duque per obtenir una resposta del mateix Rohmer..

 

Pell amunt Pell endins. Contraportada. Versió 1

PELL AMUNT PELL ENDINS.

Un mosaic d’intimitats

Pell amunt, pell endins és un mosaic de relats breus que es llegeixen com petits instants robats: intensos, directes i carregats de vida.

Des de la sensualitat més subtil fins a les emocions que deixen marca, cada relat obre una finestra a experiències que ressonen amb la nostra pròpia quotidianitat, portant-nos pell amunt i pell endins, fins al cor mateix de cada personatge.

Pensat per als moments de pausa, aquest llibre és el company ideal per qui gaudeix d’històries àgils i plenes de significat. Escrits per llegir d’una tirada o per assaborir-ne cada detall, aquests relats són perfectes per abans d’anar a dormir, durant un cafè o quan necessitis desconnectar.

Si busques emocions autèntiques, reflexions profundes i un ritme captivador que no et deixarà indiferent, aquest és el llibre que no voldràs deixar enrere.

Presentació de Paleta de Colors, de la Montse Assens

A una petita biblioteca municipal amb finestrals al carrer. Els lletraferits del poble arreplegats i arreplegades (de fet arreplegades perquè hi ha clara majoria femenina)  per acompanyar una poetessa, per celebrar la publicació d’un llibre de poesia: Paleta de colors #2020 ClassicBlue, de la Montse Assens. El llibre ha estat premiat amb l’Esteve Albert de Poesia 2024 i ha estat publicat per Voliana Edicions amb pròleg de l’Emília Illamola i portada del Joan Pasqual.

Quatre lletraferides, com qui diu, i a la taula de presentacions: la mateixa Montse, la Marta Pérez Sierra guanyadora de l’Esteve Albert al 2022, i l’Emília, escriptora, prologuista del llibre i, també, membre del jurat del premi en qüestió.

La Montse ha explicat que el llibre neix al 2020, l’any de la pandèmia, però que el va escriure a raig temps després. 52 poemes, un per cada setmana. Cada un dels poemes és el nom d’un color i la seva representació hexadecimal (que no del Pantone). Cada poema està associat, com s’explica a la contraportada, a un color que reflecteix una emoció o sentiment viscut. A raig i en vers lliure, ha respost a una pregunta d’un assistent. Així li brolla la poesia a aquesta poetessa instintiva i pintora colorista.

S’han llegit tres, quatre poemes, els suficients per sentir el llibre, per fer-se’n una idea. Sempre em crida l’atenció com sonen els poemes quan els llegeixen els seus autors. Serà així com el llegeixen com vibren al seu cap en el moment de l’escriptura? Els poemes són, en realitat, com els “musiquen” els autors en les seves lectures?

Amb el llibre, perquè, què seria una presentació d’un llibre sense la possibilitat de comprar-lo allà mateix?, la Montse ha tingut el detall de regalar una petita làmina numerada (segona sèrie de 50 peces) creada per ella mateixa: tècnica mixta, collage, acrílic i pigments naturals de Terra blava i Ocre taronja del Marroc.

Una bona presentació i un bon descobriment. Bravo per la Paleta de colors 2020 Classic Blue, bravo per la poetessa Assens.

 

“Fraccions”. Emília Illamola.

La vida, ja ho deia la mare, fa moltes voltes.

Aquesta setmana passada, primavera del 2025, he coincidit amb l’Emília Illamola al jurat d’un certamen literari local. Ha estat una experiència ben curiosa, aquesta d’estar, diguem-ho així, a l’altra banda.

He recuperat un llibre de l’Emília, un de fa molts anys. I he recuperat la lectura que en vaig fer llavors. Passa que, alguna vegada, amb el pas dels anys, els llibres ja no em semblen el que em van semblar i la meva lectura ja no és la que era. No és el cas. Fraccions de l’Emília Illamola continua sent, com era, “Una delicatessen tranquil·la i amable que, sense cap mena de dubte, cal regalar-se.”

 


“Fraccions”. Emília Illamola.

Al juliol del 2102 va aparèixer la primera edició de Fraccions: l’opera prima d’Emília Illamola.

Una primera fullejada ràpida a Fraccions, minuts abans de comprar-lo, ja revela que es tracta d’un personalíssim collage de tot just 63 pàgines. Si disposes de cinc minuts més per a entre-llegir alguns dels fragments del collage, ja hauràs pres la decisió de comprar-lo, dur-te’l a casa i deixar-lo reposar uns dies abans no arribi el moment d’endinsar-te tranquil·lament en la seva lectura.

I arriba el moment.

Fraccions és una juxtaposició de fragments, d’impressions, de visions i percepcions que dibuixen tot un mosaic poètic d’absència i enyorança, un blues, un cant a la saudade.

Fraccions és un mirall de la realitat. (I què és la realitat sinó un tot de fragments que la nostra subjectivitat amalgama per fer-los comprensibles?)

Fraccions és una finestra a una interioritat femenina que ha alentit el seu tràfec diari, una interioritat que de sobte muda la mirada i es torna contemplativa i reflexiva. I creadora.

Paraules, frases i paràgrafs breus i pausats que per una banda destil·len la realitat més quotidiana i per l’altre teixeixen un relat que la reconstrueix des d’una nova subjectivitat que s’autopercep justament en el procés de l’escriptura.

Escriure com a acte de supervivència. En paraules de Marguerite Durás: «Hallarse en un agujero, en el fondo de un agujero, en una soledad casi total y descubrir que sólo la escritura te salvará»

Una lectura tranquil·la i amable bastida en records, descripcions breus, moments quotidians mínims i íntims, impressions i falses impressions, esperes, humors…

Una delicatessen tranquil·la i amable que, sense cap mena de dubte, cal regalar-se.

 

Fitxa tècnica
Titol: «Fraccions»
Autora: Emília Illamola
Editorial: Viena
Pàgines: 63 Preu: 11 €

Altres lectures de «Fraccions»

Audio: «L’argentonina Emília Illamola presenta la seva primera publicació «Fraccions»
http://www.ivoox.com/l-argentonina-emilia-illamola-presenta-seva-primera-publicacio-audios-mp3_rf_1571070_1.html

Video: Emília Illamola a «Cana Dones»
http://www.youtube.com/watch?v=bIiT99N030Y

Fraccions, d’Emília Illamola a «Comunicadores amb Gràcia»
http://comunicadoresambgracia.com/2012/10/30/fraccions-demilia-illamola/

 

Desmitificant la figura de l’escriptor

De “La vida de AJ Fikry”, de la Gabrielle Zevin:

– Com va el llibre?

En Daniel arronsa les espatlles.

– És un llibre. Tindrà pàgines i una coberta. Una trama, personatges, girs. Posarà de manifest els anys que he invertit a estudiar, perfeccionar i practicar l’ofici. I per tots aquests motius probablement serà menys popular que el primer que vaig escriure, quan tenia vint-i-cinc anys,

L’opinió del Daniel Parish desmitifica la figura de l’escriptor. Llibre com a objecte d’entreteniment. Vendes.