Finals del segle XVII, inicis del XIX.
La cultura europea, trontollant després de la Revolució Francesa, experimenta el gir irreversible kantià…
Les estructures feudals han caigut, els poders divins són durament qüestionats, la Il·lustració exalça la raó, l’idealisme hegelià busca l’Absolut…
Enmig d’aquesta Europa socialment desestructurada però culturalment exultant, neix, en el si d’una família de militars, el dramaturg Heinrich von Kleist.
Qui havia sentit parlar abans d’aquest dramaturg prussià?
Algú de vosaltres havia llegit mai von Kleist?
No. I és que Kleist és un d’aquells autors que no tries: es llegeixen… i ja està… passen a formar part d’aquell bagatge fosc d’autors que oblidem per sempre però que, tanmateix, fonamenten la literatura europea tal com avui la coneixem.
L’editorial Destino va publicar l’any 2001 La marquesa d’O i altres narracions. Una edició no especialment afortunada però que posa a disposició, en llengua catalana, les narracions més reconegudes de von Kleist… que no és poc…
Bé.
El primer advertiment respecte La marquesa d’O és que no es tracta d’una narració eròtica.
El segon, que no és una lectura amena.
El tercer, que per assimilar la “substància” de l’obra cal tenir una predisposició a prova de filòsofs alemanys…
Fetes les advertències… baixem…
La marquesa d’O explica una història com a mínim curiosa.
D’entrada, en el diari d’una ciutat del nord d’Itàlia apareix un anunci a la secció de classificats… una dona, una marquesa!, la marquesa d’O, sol·licita al pare del fill que espera que es presenti!!
L’inici indueix a la incredulitat: la marquesa d’O, vídua, mare de dues criatures, torna a estar embarassada i ignora no només qui n’és el pare, sinó com ha estat possible la concepció, ja que ella té la “consciència neta”…
És clar… calen més pistes… Tres anys enrere, l’exèrcit rus pren la ciutadella que defensa el pare de la marquesa. En plena batalla, un grup de soldats ataca la marquesa, però un valent coronel rus castiga els necis soldats i acompanya la marquesa fins a les seves estances. L’absurd queda dissimulat… el militar que està destruint la seva ciutat l’ha salvat i és vist per la noble marquesa com un àngel…
La batalla acaba, el pare de la marquesa entrega la ciutadella a l’àngel salvador en un acte cívic que frega la vergonya i, sense poder retrobar-se amb la dama rescatada de les urpes dels infames, ha de marxar.
Poc després arriben notícies de la presumpta mort en combat del coronel, que, tanmateix, més endavant “ressuscita” i es presenta davant l’honorable família amb el ferm propòsit de casar-se amb una dona, la marquesa, que gairebé no coneix de res…
Contra la seva voluntat, obligat pels desigs de la família, parteix de nou a complir les seves funcions militars, amb la promesa que la marquesa no es casarà amb ningú més durant la seva absència i amb el ferm propòsit de tornar tan bon punt pugui alliberar-se dels seus compromisos. El coronel, cada cop menys angelical, se’n va.
Durant la seva absència, l’embaràs de la marquesa es fa evident i culmina amb la seva expulsió de la família. El deshonor infligit a la dinastia no pot ser reparat.
La situació per a la marquesa és gairebé kafkiana. Ella està absolutament convençuda que no ha conegut cap home, però està embarassada. Pregunta per les possibles causes, divines o temporals, però les respostes són òbvies…
Com és possible?
De la incomprensió a la bogeria, un sospir…
Kleist tot just ha suggerit, si el lector ha estat prou atent, que l’àngel salvador aprofita un desmai aristocràtic de la marquesa després del rescat per violar-la i, ves per on, deixar-la embarassada.
Bé, fins aquí una història més o menys curiosa, més o menys interessant, però finalment irrellevant.
Les situacions i els diàlegs són tan inversemblants que freguen la caricatura.
Salta a la vista que Kleist, en realitat, no pretén explicar la història de la marquesa d’O.
Les peripècies d’una dona embarassada contra natura són una excusa per plasmar la seva concepció personal del món… però… quina és aquesta concepció?
Heinrich von Kleist mor com un romàntic (el 1811 se suïcida amb la seva amant), però no és un romàntic. El mou la lluita entre el destí general (el determinisme?) i el destí individual; el mou un amor tan, tan incommensurable que esdevé animal, que momentàniament (quant dura una violació?) es des-hu-ma-nit-za… o potser, amb la violació, aquest amor immens fins a l’inhumà es deïfica… Kleist deixa obertes ambdues opcions… i aquesta obertura el separa dels romàntics i fins i tot de l’idealisme del seu contemporani Goethe…
Kleist lluita contra la raó que no pot veure el que s’amaga rere els sentits… la raó, sembla dir-nos, és com el “fenomen”, però el que és, el “noümen”, només s’assoleix amb un (ai) acte de fe, en el cas de la narració, confiant en la paraula de la marquesa malgrat la seva absoluta inversemblança.
I bé, si la lectura de Kleist ja requereix tota l’atenció possible del lector… com seria traslladar-la a la gran pantalla? I qui s’hi atreviria?
La pregunta ja és tendenciosa… Éric Rohmer.
A posteriori tot encaixa. Només un director que hagi defensat la Nouvelle Vague pot atrevir-se amb Kleist. I, és clar, hi ha Rohmer.
L’any 1976 s’estrena La marquesa d’O del director Éric Rohmer.
Rohmer crea una pel·lícula perfecta en el sentit de per-fectus: acabada, rodona, justa.
El plantejament sembla senzill: es tracta de registrar mitjançant imatges, amb la màxima fidelitat possible, les idees que l’autor plasma a l’obra. I vet aquí l’intent.
Kleist escriu una obra conceptual en què la realitat que acull els personatges és de “cartró-pedra”, és teatral, fal·laç, fràgil, inversemblant… els diàlegs són increïbles fins al surrealisme (sic), el que importa no és una guerra de fireta que gairebé no altera el dia a dia dels personatges, el que importa és aquesta lluita entre allò que no pot ser i, sense poder ser-ho, ho és.
I vet aquí Rohmer, sobrat de mestria, que construeix una representació fílmica tal qual. Així és el llibre, així és la pel·lícula.
Un lector, un espectador contemporani que s’acosti a La marquesa d’O, llibre o film, sense saber a què s’acosta, ben segur toparà amb una obra lenta, avorrida, falsa i mal interpretada.
I efectivament això és el que Rohmer roda, perquè això és el que Kleist escriu per transmetre el que intenta transmetre.
I així és: la guerra que pinta Rohmer (perquè tota la pel·lícula sembla una obra de Goya) és irreal i bucòlica, l’intent de violació inversemblant d’ingenu, el rescat de la dama de manual: contrapicat amb il·luminació de fosc a clar enfocant l’àngel violador.
Llàstima que l’heroi sembli posat allà com si anunciés el poder d’un producte llevataques…
I és clar, els actors interpreten Kleist i apareixen encartonats com principiants, com si fossin aficionats en la seva primera obra de teatre important…
És curiosíssim el mètode amb què Rohmer marca els salts temporals. 1976 i fa servir fosos a negre on carrega cartells amb text al més pur estil del cinema mut.
La marquesa d’O de Rohmer és una adaptació molt particular d’un text literari a la gran pantalla, un intent de màxima i incomprensible fidelitat a l’autor del text, de respectar al màxim les idees que l’autor literari volia expressar…
Per descomptat, un no pot deixar de qüestionar la filosofia de la Nouvelle Vague… és que el director de cinema no és també un creador?
Potser cal esperar a La inglesa y el duque per obtenir una resposta del mateix Rohmer..
Be First to Comment