Hi ha històries que, no sabem ben bé per què, ens atrapen. Són històries per les que ens deixem portar, històries amb les que fem un pacte quasi conscient que ens compromet a tirar endavant. Mapa de sons de Tòkio és una d’aquestes històries. Veiem el per què del pacte:
Al Mapa de sons de Tòkio hi ha tres fils que s’entrellacen i formen una única història, tota ella lligada per un narrador: una veu en off, algú a qui no coneixem però que té accés a les intimitats dels personatges.
Una noia introvertida de mena, que porta una doble vida de pel·lícula: per una banda, treballa al Mercat del Peix de Tòkio; per l’altra, quan toca, assassina a sou.
Un home de negocis trasbalsat pel suïcidi de la seva filla, que ordena assassinar el company d’ella.
El company de la filla, que regenta una botiga de vins espanyols (sic), intenta tirar endavant, com pot, la seva vida després del suïcidi de la seva companya.
I ja s’entreveu: el pare de la noia contracta l’assassina perquè es desfaci del company de la filla. I, ves per on, l’assassina s’acaba enamorant de l’home a qui ha de matar. I ja tenim història.
Contemplada des d’una certa perspectiva —diguem, des d’una certa distància—, la història resulta poc versemblant. Per diferents que puguin ser els hàbits socials japonesos respecte als occidentals, tot es torna menys creïble quan la història depèn, en bona part, dels estereotips que podem tenir —nosaltres, el públic objectiu— sobre el Japó en general i sobre Tòkio en particular: sobre empresaris emprenedors, sobre personatges amb una doble vida, que tantes i tantes vegades hem conegut en llibres i pel·lícules.
Però fem un pacte: juguem al que se’ns proposa i arribem fins al final. Si posem entre parèntesis la inversemblança, veiem que els mateixos estereotips que ens ajuden a entendre la història també l’empobreixen. La fan previsible i, un cop superat el primer moment de fascinació pel món japonès, ens sobren una mica.
I llavors?
La veu.
Tenia una mestra —perquè ho era, i ho és— d’escriptura narrativa, la Lolita Bosch, que ens deia (sempre ho recordaré i per sempre més ho repetiré) que el lector no es queda en un llibre per la història (recordeu allò que totes les històries ja han estat explicades?), sinó per la veu.
I això mateix —la veu— és el que lliga la història. Segurament és el motiu pel qual arribem fins al final.
Pròxima i distant alhora, la veu ens acompanya. Ens ajuda a entendre i interpretar els personatges i les situacions. Ens agrada l’enyor amb què ens parla, el vincle que es presumeix entre la veu i els personatges, entre la veu i la ciutat, fins i tot entre la veu i nosaltres mateixos.
Coneixeu la història?
Coneixeu la veu?
Hi esteu d’acord?
Bé, sobre l’evolució de la sensualitat fins a un cert erotisme un punt innecessari, ja ho comentarem en un altre moment…
Mapa dels sons de Tòquio
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mapa_dels_sons_de_T%C3%B2quio
Be First to Comment