“Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc”. Maria Arimany

Algunes notes ràpides sobre “Al bosc s’ha d’anar quan encara és fosc”

“Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc” és un conjunt de 10 relats que més o menys tenen el bosc, o el concepte de bosc com a element vertebrador. D’aquests 10 hi ha un, “La farinera borda” que representa aproximadament el 60 o 65% del total del llibre. Bé podríem dir, una mica fent servir l’analogia del futbol, que “Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc” és la “Farinera Borda” més 9 relats més.

Als relats, diguem… menors:

• A estones hi som davant una prosa fresca i lluminosa, jove i sensual, sensual i jove.
• Una narració rítmica, a estones compensada, a estones desbocada.
• La veu de la narradora es una veu femenina sense ambages, desacomplexada i feliç, desenfada i natural, melòdica i suggeridora com una cançó dels Xarango amb lletra dels Amics de les Arts.

A “Confinats” s’apaga la lluminositat dels relats anteriors. Hi ha un canvi de registre, la veu de la narradora és com si hagués madurat, com si hagués deixat enrere la frescor i la ingenuïtat de la primera joventut. Potser aquesta és la intenció, mostrar la pandèmia com la “frustració de”, com la “interrupció de”.

A “La farinera borda”, el relat diguem… major, però també al conjunt de la resta de relats:

• És una novel·la del jo, una auto-ficció
• La veu narradora a estones s’adreça a si mateixa, amb una veu clarament interior, pensaments… i a estones és una veu adreçada a algú, com si estigués escrivint una carta sense que efectivament existeixi. Aquest adreçar-se a un altre sembla ser, tal qual, una estratègia narrativa.
• Hi ha ítems, mostres de irreverència, frivolitat, feminisme jove o femineïtat jove…
• Paràgrafs titulats “JO” en els que el relat és tot ell una metàfora de l’estat del JO, del seu JO.
• Dels relats anteriors conserva una prosa a estones lírica, poètica, musical. Un gaudi de lectura.

Arribo a “Al bosc s’ha d’anar quan encara és fosc” després de passar per”L’esdeveniment”, de l’Annie Erroux, i  per “Aterratge”, de  l’Eva Piquer. Coincidència o no, trobo que la Maria incorpora les dues anteriors i els hi afegeix una capa lírica que situa el seu text en un altre registre, més llegible, més gaudidor, més íntim, més pròxim, més còmplice…  més sincer?

Llegir-lo, sens dubte, és una bona idea.