Categoria: Antònia Carré-Pons

He llegit Càsting quasi sense voler, perquè era una proposta d’un dels varis clubs de lectura del poble i, a més, es contava amb la presència de l’autora. Ara bé, ni em sonava el llibre ni em sonava  l’autora tot i que ben mirat, en realitat no em sonen la gran majoria de llibres i autors… però vaja, em sembla que ja s’entén el que vull dir. L’autora, per cert, l’Antònia Carré-Pons, que tot i que al final no vaig poder assistir a la trobada, ara sí, ja sé bé qui és.

Càsting és un llibre menut, dels que si no tens res en contra com l’argument, la portada, la contraportada, el preu, l’autor/a, l’editorial, etc. pots comprar un divendres i enllestir-lo abans de diumenge al vespre.

Una parella de iaies jubiladíssimes compareixen pis i, en un moment donat, decideixen llogar una habitació per tal de deixar entrar un al·licient a la seva vida compartida. Una d’elles havia estat mestra a la seva vida laboral, i l’altre havia estat actriu de teatre tot i que pot una actriu deixar de ser-ho en algun moment?

Com no tenen res millor a fer, decideixen entrevistar les persones que s’hi presenten a l’anunci, totes noies o dones, i a totes i cadascuna d’elles li fan una entrevista: un càsting. D’aquí, és clar, el títol.

Casting és, tot ell, un diàleg entre les dues iaies. Tot ell. No hi ha cap narrador omniscient que aporti encara que sigui un context, una ubicació, una presentació dels personatges… res. Des de la primera línia estil directe de manual però això sí, sense les convencionals marques de diàlegs que, sens dubte omplirien per tot el text de guions.

Aterrar directament al diàleg entre dues iaies té un punt estrany, potser fins que li poses veu, i de tant en tant sembla que la versemblança trontolla una micona i tires perquè bé, la proposta té la seva originalitat i, diguem-ho tot, la seva gràcia.

El plantejament és senzill de mena, dues iaies que comparteixen pis, la necessitat de nous incentius, la seva solitud, les entrevistes a les noies que es presenten… Està ben escrit i entre d’altres coses per això, és un llibre fàcil de llegir amb el que, a més a més, encara  “et pots fer unes rises”.

Però si et ve de gust donar-li voltes, pots donar tantes com vulguis perquè Càsting va obrint temes, com qui no vol la cosa i ja t’ho faràs: la solitud de les iaies, la seva possible relació sentimental (dues dones grans lesbianes és, encara avui, poc habitual), la possible demència d’una d’elles, el paper (o la manca de papers) de les dones grans en el teatre, la relació entre veïns, la dificultat de trobar un habitatge digne a un preu assequible que obliga a llogar habitacions,  el masclisme dins de la parella, la joventut actual que sembla fer surf per la vida…

Així, si li vols donar voltes pots, tantes com vulguis, però potser no cal, potser amb un lectura relaxada i amena és suficient.

Un cop descoberta l’Antònia Carré-Pons, El llibre d’Elionor fa molt bona pinta. Veurem 🙂