Skip to content

Categoria: .Bloc de notas.

Una ullada externa a l’ecosistema editorial independent català

S’ha escrit molt darrerament sobre l’ecosistema editorial català, arran de la compra de Periscopi per part del Grup62. M’ho he anat llegint amb calma des de la barrera intentant entendre aquest món al que voldria accedir com a autor i m’ha semblat comprendre una mica la foto actual del sector i, conseqüentment, també, ves per on, les meves possibilitats de publicació.

Actualment els autors que sortim de la no res, podem optar a la publicació de diferents formes:

  • Guanyant un premi literari que tingui associada una editorial que el publiqui.
  • Enviant el manuscrit a les editorials perquè el valorin i se n’adonin del seu potencial de vendes 🙂
  • Auto-publicant per exemple a travès d’Amazon o, si es pot invertir una mica, a través d’editorials especialitzades en l’autopublicació (de les transparents o de les encobertes) o, fins i tot, a travès de plataformes de crowdfunding.

Pensador. EsculturaSegurament quan algú ha acabat d’escriure un llibre el més fàcil i habitual és adreçar-se directament a les editorials perquè sembla que aquest és el pas més lògic, si vols comprar sabates vas a una sabateria, si vols publicar un llibre, vas a una editorial. Veiem, doncs, el tema de les editorials des de fora (i tant de bo que algun dia pugui comentar-ho des de dins….)

Les editorials independents catalanes (que publiquen obra en català) solen tenir importants dificultats econòmiques (o de regularitat econòmica) per tirar endavant i mantenir els salaris d’entre les dues i, anant bé,  quatre persones que hi solen formar les seves plantilles. Aquestes estructures tan petites són majoria en el sector i, és clar, donen pel que donen, (que deu n’hi do).

Aquestes editorials solen publicar entre 12 i 24 llibres a l’any però n’hi ha tantes que la competència per la visibilitat dels llibres que produeixen és realment forta. Les llibreries tenen l’espai que tenen i el flux de novetats és tan cabalós que als aparadors les novetats duren poc i menys i, conseqüentment, els lectors ho tenen més difícil per topar-se físicament amb els llibres i poder fer-los una ullada i, ves a saber, decidir comprar-lo. Aquesta competència per la visibilitat es pot dimensionar millor si tenim en compte que el públic objectiu de totes aquestes editorials és realment petit. Quantes de les aproximadament 8 milions de persones que viuen a Catalunya llegeixen en català i/o compren literatura en català? Els 8 milions segur que no. I millor, per no entrar en política, no obrim el tema del futur de l’ús social del català perquè és evident que si aquest ús va minvant, el públic objectiu de les editorials en català també: tants caps, tants barrets.

Conseqüentment, amb una competència realment forta i amb un públic objectiu més aviat petit,  tant a les editorials, com a les llibreries, com als autors, els hi convé traslladar l’aparador a Internet, a les xarxes socials i intentar assolir i mantenir el màxim de visibilitat possible, el màxim de temps possible. És clar, quan parlo de llibreries em refereixo a les llibreries de barri, de poble, no pas a les “gran superfícies” com la Casa del Libro, Abacus o l’FNAC que són, com els grans grups editorials, una altra lliga.

Però què passa quan et disposes a enviar el manuscrit a les editorials?
Doncs d’entrada descobreixes que algunes editorials tenen la recepció d’originals tancada perquè (algunes ho apunten) no tenen capacitat d’atendre més originals. Això vol dir, probablement, que només amb el que els arriba de les seves xarxes personals i professionals analògiques ja queden sepultats d’obra per llegir. D’altres apunten que triguen tres, quatre, sis mesos en respondre, si és que responen. El que solen apuntar és que reben tants originals que no poden ni respondre als autors. Només contacten amb els autors si l’original té alguna possibilitat de tirar endavant. I d’altres, les que menys, resulten ser editorials d’autopublicació encobertes que et responen de seguida, et fan una valoració ràpida de l’original i a continuació et presenten una proposta econòmica que et pot arribar a costar tranquil·lament 1500 €.

La impressió que et queda és que les editorials que informen dels seus terminis de tres, quatre o sis mesos, en realitat pateixen (o gaudeixen) la mateixa situació que les que tenen la recepció tancada: que amb les seves xarxes personals i professionals analògiques ja en tenen més que suficient per triar i remenar. Quina és la conseqüència? Si aquesta impressió és certa (caldria que algunes editorials ho confirmessin) la conseqüència és que ja pots enviar el manuscrit a les editorials que les possibilitats només de que el llegeixen són mínimes.

I llavors? Doncs llavors sempre et queda la possibilitat de despuntar a les xarxes socials, per cridar l’atenció de l’editorial que t’agradi per tal que tingui interès en publicar-te i, d’alguna manera, incorporar la teva comunitat de seguidors i/o lectors a la seva. Exposat d’aquesta manera pot semblar que les editorials tenen molta barra però ben mirat no és així, o no sempre. Les editorials independents tenen una capacitat de publicació força limitada, els seus números de venda solen ser discrets i invertir en un llibre que després fa figa és un inconvenient important per a les seves finances. En canvi si l’autor candidat a ser publicat ja disposa d’un comunitat rellevant de seguidors i/o lectors a les xarxes, la probabilitat de que el llibre es vengui és molt més alta i el risc de fer figa molt menor.

Arribat a aquest punt l’inconvenient és que crear una comunitat de lectors a través de les xarxes a més de ser difícil requereix una enorme inversió de temps que, per exemple jo mateix, no tinc. En el meu cas, a més, sóc reticent a tenir presència a Instagram, Facebook, Twitter.. i és clar.. a Mastodont s’hi està molt bé, però com qui diu, els usuaris de Mastodont hi cabríem a un autocar 😛

I llavors? Doncs llavors, fent drecera per la Diagonal, arribem a la conclusió de que per ser llegit per una editorial cal conèixer a algú de l’editorial. I això hauria de ser en plural, és clar, perquè sent un autor sortit de la no res, ser llegit per l’editorial és el primer pas però segurament moltes vegades també és l’últim.

Molt bé, si has llegit fins aquí, gràcies pel teu temps.
Treballes a una editorial? Genial ! Voldria presentar-me: et convido a un cafè 🙂
No treballes a una editorial? Doncs fes un boost al toot d’aquest article a veure si hi ha sort i algú d’una editorial el veu i em demana que el convidi a un cafè 🙂

 

OK. Més endavant li fem una ullada a la qüestió dels premis i al tema de l’auto-publicació.

 

 

 

Cabines telefòniques convertides en llibreries

Al meu poble n’hi una, d’aquestes cabines telefòniques reconvertides en mini-llibreries o, millor dit, en mini-biblioteques públiques, obertes i gratuïtes. Algú, ves a saber per què, se n’encarrega del seu manteniment.

Aquesta de les imatges ja porta un grapat d’anys operativa. “Kabina Kultural” l’han rebatejat.

Al principi no donava, com es diu, un duro per ella, però va aguantant i aguantant. De tant en tant algú (o alguns/es, amb nom “Komando Kultural”), li dedica una mica del seu temps, perquè  habitualment la cabina-biblioteca està força endreçada i fins i tot neta.

Cal reconèixer el mèrit d’aquesta mena de bibliotecaris (o bibliotecàries) en una època en que els llibres comencen a fer una certa nosa a les cases. “Els llibres són invasors” deia la mare. Ho són perquè mica en mica en vas comprant i mica en mica van ocupant les parets de casa fins no deixar ni un centímetre lliure. És una qüestió de temps: tard  o d’hora arriba un moment en que cal desfer-se’n. Re-Read és una opció, Hamelyn és una altra, però molta gent senzillament els porta a la deixalleria. Amb una mica de sort, a la deixalleria poden tenir un espai per recuperar llibres i, en el pitjor dels casos, es trinxaran i tornaran a ser pasta de paper (que sempre és millor que cremar-los…)

Amb aquesta pèrdua de valor del llibre llegit (i oblidat), que algú els hi doni una nova oportunitat a travès de una vella cabina telefònica reconvertida, és tot un què i sí, em sembla que té el seu mèrit i que és d’agrair. Si una sola persona que no tenia intenció de llegir, fent una passejada es troba davant la cabina, fica el nas per curiositat i, com qui no vol la cosa se’n porta un llibre que acaba llegint, ja haurà valgut la pena, oi?

M’agradaria trobar-me algun dia amb una d’aquestes ànimes altruistes i fer-li un grapat de preguntes però sobre tot una: per què?

En coneixeu algú que “tingui” la seva cabina-biblioteca endreçadeta?

 

 

 

 

Escrivim per ser llegits, per sostenir el nostre ego literari.

Ara bé, què significa ser escriptor?

Segurament, a nivell popular, significa dedicar-s’hi i guanyar-s’hi la vida escrivint, publicant i, per descomptat, venent. Però no. No és el meu cas.

Ara com ara, el que he publicat ha estat possible gràcies a una editorial especialitzada en acompanyar els autors en els seus processos d’autopublicació. El cert és que jo no he hagut de fer res, perquè ells (ella) se n’han encarregat de tot, i probablement, empès per la il·lusió de la publicació, ha estat un plaer comunicar-me amb aquesta editorial. Ja ho sabeu, quan per primera vegada t’arriben les galerades…

Publicar d’una altra manera, a través d’una editorial, diguem-ne, convencional —és a dir, aconseguir que una editorial convencional hagués seleccionat el meu manuscrit i l’hagués afegit com a títol al seu catàleg— hauria estat tot un món. Potser hauria trigat anys, i potser ho hauria aconseguit, però potser no, i el llibre seguiria a les fosques, al calaix d’algú, sense cap sortida possible.

Posar un llibre a la venda a Internet és fàcil, extraordinàriament fàcil (i gratuït). De sobte estàs indexat en un munt de grans portals de venda en línia, tots dient exactament el mateix del teu llibre, que no és sinó el text de la contraportada. Molts venedors (que està molt bé), pocs compradors (que no està tan bé).

Tenir un llibre a la venda, encara que només sigui a Internet, que algú el pugui comprar, que algú l’hagi comprat i llegit, és una cosa extraordinària. Però la probabilitat que algú a qui tu no li hagis parlat del llibre el trobi i el compri tendeix a zero. Ningú no se’l trobarà mai al taulell d’una llibreria. Tinc llibre, però, tret del meu cercle social més estret, no tinc lectors. És cert que això no és, en absolut, una exclusivitat dels llibres autopublicats; ho és, diria, de la majoria de llibres d’escriptors i escriptores no reconeguts pels compradors de llibres. Però en aquest tipus de llibres és, diguem-ho així, més feridor: al no tenir editorial (convencional), no tens ningú interessat a arribar al lector, no tens mediador, no tens ningú a qui li interessi que el teu llibre es mogui. I no es mou. Gens. I escrivim per ser llegits, per sostenir el nostre ego literari.

En aquesta tessitura, l’única opció per ser llegits és intentar ser mínimament conegut per, després, a les llibreries o als portals web, ser mínimament reconegut; que el nostre nom soni als lectors o, si més no, als compradors de llibres. De moment, l’única forma que se m’acut per ser conegut, per ser després reconegut en el moment de la tria i de la compra, és via Internet. I això és un inconvenient, perquè les xarxes socials requereixen un temps que em resulta excessivament car i, a més, les més populars resulten un martiri de publicitat i continguts quasi ofensius que, deixem-ho dir així, afebleixen el senderi. Així, les xarxes són, al mateix temps, part de la solució i part del problema.

Una mica per ideologia, una mica per salut mental i una mica per coherència personal, intento sortir de les grans xarxes,  Tret de Mastodon. Mastodon és ideal: no té publicitat, els trolls no són habituals, els extrems irracionals tampoc. Però… som quatre gats mal comptats, i gent amb qui intercanviar històries relacionades amb l’escriptura i la lectura, tres, i en català, dos.

Ja tinc un llibre a la venda. Ara vaig a pel següent, clar i en català. Ja no tinc la urgència del novell, ja sé què és veure el meu nom a la portada d’un llibre, així que m’ho prendré amb calma i faré dos o tres intents a través d’editorials convencionals.

El que espero de la relació amb una editorial convencional és, no tan sols la publicació i distribució, és clar, sinó també conèixer l’anomenat sector del llibre una mica des de dins, voldria tenir l’experiència del procés quan jo no sóc el client sinó el mitjà de l’editorial per intentar vendre, recuperar la inversió i guanyar una mica de diners.  Voldria fer presentacions, participar en taules, signar llibres… Fer-ho almenys una temporada, al menys amb un llibre, i saber si l’escriptor publicat via editorial convencional se sent diferent a l’escriptor publicat via editorial d’autopublicació, si formar part del circuit de la indústria del llibre en català aporta alguna cosa de valor a l’escriptor, al sentir-se escriptor.

Il·lusions de l’ego literari, suposo.

Foto: Vivien Leigh llegint (reading is sexy)

 

“Fer fotos és, una manera d’estimar”. Raquel Romero

Entre d’altres coses soc escriptor: escric.
D’això va, una mica, aquest espai web, d’escriptura.
Però també faig fotos, i de fotos va un altre espai: fotos.ramiro.cat


A fotos.ramiro.cat responc a una pregunta que em fan sovint: Per què fas fotos només en blanc i negre?

Aquesta és la resposta:

Faig fotos des de fa més de 20 anys però professionalment he vingut treballant, amb diversos barrets, en el món de la formació i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, enteses sempre com a TAC: Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement.

Aquest espai és, tot just, un projecte personal de fotografia: una idea senzilla en un sector saturat pels molts professionals que s’hi dediquen i per les prestacions que les càmeres digitals aporten a la fotografia domèstica.

Per què només en blanc i negre?

És, està clar, una qüestió totalment subjectiva: quan tinc una càmera a la mà veig el món en blanc i negre. Disparo en raw, que és un tipus d’arxiu que permet recuperar, si es vol, el color. Però quan estic editant i processant les fotos, sento que el color distreu d’allò que és important a la foto, de la seva essència, d’allò que transmet, del que expressa…

M’agrada pensar la meva fotografia com a “fotografia d’autor”.

I bé, explico per què faig fotos en blanc i negre, però no “la major”, és a dir, el per què les faig. Qui sí ho explica i ho fa per mi i segurament per una immensitat de fotògrafs i fotògrafes d’arreu, és la fotògrafa Raquel Romero, al Digital Cultural El Llaç, a  l’article “La fotografia: el lloc on em retrobo“.

Apunto aquí tres dels seus paràgrafs:

[…] Per a mi, la fotografia és connexió. Amb la natura, amb les persones, amb mi mateixa. És una manera de recordar-me que la bellesa és a tot arreu, només cal aprendre a mirar-la. I si, a través d’una imatge, puc fer que algú s’aturi un moment i senti… ja haurà valgut la pena.

També hi ha molt d’amor en aquesta passió. Amor per la llum del matí, pels ulls que expliquen històries, per les escenes quotidianes que sovint passen desapercebudes. He après que no calen grans escenaris per capturar la màgia: de vegades, la trobes en una mirada discreta, en un gest espontani, en un raig de llum que entra per la finestra.

[…] Crec que fer fotos és, una manera d’estimar. I si una sola de les meves imatges ha pogut despertar una emoció en algú, fer-lo sentir vist, reconegut o simplement acompanyat, llavors, objectiu complert!

Soc escriptor però mai ho haguès expressat millor.

Salut i fotos !

 

 

Arriba un dia que et mires al mirall i ja no et reconeixes

Arriba un dia que et mires al mirall i ja no et reconeixes. T’hi has emmirallat durant deu, vint, trenta, quaranta anys, i no t’hi reconeixes perquè allò que veus no és qui ets ni tan sols qui eres, sinó que s’acosta prou a allò que aviat ja no seràs.

Antònia Carré-Pons
Càsting.
Club Editor. Febrer de 2024

Desmitificant la figura de l’escriptor

De “La vida de AJ Fikry”, de la Gabrielle Zevin:

– Com va el llibre?

En Daniel arronsa les espatlles.

– És un llibre. Tindrà pàgines i una coberta. Una trama, personatges, girs. Posarà de manifest els anys que he invertit a estudiar, perfeccionar i practicar l’ofici. I per tots aquests motius probablement serà menys popular que el primer que vaig escriure, quan tenia vint-i-cinc anys,

L’opinió del Daniel Parish desmitifica la figura de l’escriptor. Llibre com a objecte d’entreteniment. Vendes.

10 veritats discutibles sobre l’escriptura

1. Totes les històries ja han estat explicades.

Per tant, el que fa un text interessant va més enllà de la història: el suspens, la veu, la connexió amb l’experiència prèvia del lector.

2. Escrivim per vanitat o per necessitat d’expressió.

3. Un llibre pot ser un producte d’entreteniment o una expressió cultural.

4. Qualsevol que sigui el tipus de llibre, en principi neix amb la voluntat de ser llegit, bé per un públic determinat, bé pel gran públic.

Aquesta voluntat, inherent a l’escriptura, acosta o endinsa qualsevol llibre en l’òrbita del mercat i les seves lleis i, conseqüentment, determina el seu procés de creació.

5. Per escriure cal una certa tècnica que depèn del tipus de llibre.
Sigui quin sigui el tipus de llibre, hi ha un apartat de la tècnica que passa pel control de la llengua i dels fonaments de la narració.

El que tingui l’autor al cap en el moment d’iniciar el projecte determina el procés de creació i la tècnica a utilitzar.

6. La divisió comercial entre llibres de ficció i de no ficció predetermina els de ficció com a productes d’entreteniment i els de no ficció com a expressió cultural i/o descripció i/o interpretació de la realitat.

7. A la pràctica, qualsevol llibre d’una o altra categoria és o tendeix a ser dins l’òrbita del mercat i, en conseqüència, cap llibre quedaria al marge de les seves lleis.

8. Un autor de bestsellers és algú que ha connectat, voluntària o involuntàriament, amb l’expectativa d’entreteniment del gran públic, moltes vegades impulsat per eines de màrqueting que solen ser finançades per les editorials.

9. Sovint es confon l’èxit de vendes amb la qualitat literària.

Els principals interessats a distingir ambdós conceptes són els autors desconeguts pel gran públic, amb l’objectiu de salvaguardar el valor de les seves creacions.

10. Els premis literaris s’orienten a partir de criteris econòmics i deixen de banda la qualitat literària.

Els principals defensors d’aquesta afirmació són els autors que mai no han guanyat cap premi o cap premi de rellevància.

Reflexions en veu alta. Crítica literària, grups de lectura i deformacions professionals.

No fa gaire he assistit, presencialment, a un dels diferents grups de lectura actius al meu poble. El llibre a comentar, poca broma,  era “Esdeveniment“, de l’Annie Ernaux.
Feia molt que no aterrava en un grup de lectura, i arribava amb curiositat, prudència i fins i tot una certa distància. L’experiència ha estat, quant menys, transformadora. Veiem:

Quan m’hi poso amb una lectura, el primer que cerco, diria que quasi inconscientment, és allò que fa funcionar el text. De vegades no hi ha gaire a atendre. Tot flueix pàgina rere pàgina en pretèrit imperfecte, i cap avall que fa baixada. Però d’altres, els textos han estat construïts amb una atenció exquisida, conformant una estructura sobre la que es planta la història (o les històries) i que, a més pot arribar a tenir una raó de ser, una lògica interior de la que es dedueix que justament aquell format és el millor i més adequat per justament aquella història.
Em passa que, de vegades, un cop desxifrades les bastides sobre les que es construeix el text, perdo, en part, l’interès en la història.

Fa uns anys vaig tenir una extraordinària professora d’escriptura que ens deia a l’alumnat que el lector no es queda al text per la història, sinó per la veu. Té el seu què identificar la veu present a un text i, també, detectar els elements sobre els que es construeix. Però crec que, efectivament, és un dels elements més captivadors en la lectura.

La resta, atmosfera, personatges, trama, etc. són, tanmateix, elements que sovint es comenten, a les lectures i ressenyes, sempre “des de fora”, des del lector. Poques vegades es va més enllà i es passa del què al com, d’aquests elements que embasten el text.

Al grup de lectura que comentava, pràcticament tothom era, diguem-ho així, gent adulta, gran, amb història, amb mil lectures, amb criteri, amb credibilitat. I aquí el quid de la qüestió, aquí l’element que m’empeny a l’autoreflexió. Per què la meva lectura no pot evitar enfocar en els com i la dels meus companys i companyes de grup de lectura es centra, sobre tot, en el tema? Potser, no ho descarto, és una deformació professional: visió admin contra visió user. De vegades el món de la informàtica és el que té. Els usuaris no s’aturen a reflexionar sobre el perquè la informació de les seves pantalles està disposada d’una forma o altre, sobre uns colors o altres, ordenada i jerarquitzada d’una forma o altre. Senzillament reaccionen: els hi agrada o no, la fan servir amb més habilitat o amb menys, amb més facilitat o amb menys. I el seu judici acostuma a ser de funcionalitat, si el contingut els fa servei o no, i no se n’adonen mai que sovint la manera en que es disposa el contingut és clau per a que ells en tinguin una o altra percepció. La seva opinió pot ser suggerida, entre d’altres aspectes, per com se’n disposa la informació en la pantalla. Els informàtics, que no són més que una altre baula del sistema, estem contents quan els indicadors ens mostren que hem aconseguit que la gent reaccioni com ens han demanat que ho faci. Bé, les gran tecnològiques són super-especialistes en això, oi?

També pot ser que les meves lectures incorporin el filtre, diguem-li tècnic, per una possible segona deformació professional, el fet que, com apunto sempre a la meva biografia a les xarxes socials: “escric històries pròpies i alienes”. La meva experiència com a escriptor determina la meva experiència lectora. En el meu procés d’escriptura allò que més em preocupa conscientment és l’arquitectura, com fer que els textos s’aguantin, que siguin autònoms, que formalment siguin si no impecables, al menys el més correctes possibles. Després (i és un dir), la història “ja surt sola”  fins i tot, en molts casos, sorprenent-me a mi mateix que de cap manera podia imaginar les seves derives. Que la història agradi o no al lector, ja són figues d’un altre paner.

Confrontar la meva lectura potser racional i més aviat tècnica, a la lectura d’un grup de persones amb criteri (amb el cap moblat que diria ma mare), que llegeixen sobre tot per plaer i que es troben presencialment per compartir les seves vivències amb el llibre o a partir del llibre, ha estat una experiència de descobriment i d’aprenentatge, un què t’empatolles en estructures si el que a nosaltres, els lectors, el que ens interessa són les històries, el que ens suggereixen, el que ens provoquen.

El lector es queda al text per la veu, deia la professora que, potser per sentit comú, mai no va afegir que si bé es queda per la veu, pot anar-se’n per molts altres motius, entre ells que el text no estigui ben escrit.

Fins no fa gaire les editorials filtraven i d’alguna manera garantien més o menys que els textos que arribaven a les llibreries estiguessin tècnicament ben escrits. Però actualment els autors poden autopublicar-se convertint-se ells en el seu propi filtre de qualitat. Ha estat el meu cas i el primer que sempre he intentat esbrinar per part dels lectors i lectores ha estat si els hi semblava que el text funcionava, si quadrava, si estava ben escrit. Afortunadament penso que ja puc, sense descuidar-lo gens,  començar a despreocupar-me una mica per aquest aspecte i incrementar, en el procés d’escriptura, el pes d’altres variables, aquelles més susceptibles de ser valorades i apreciades pels lectors i lectores que lluny d’analitzar textos, el que volen és, em sembla, identificar-se amb la veu, endinsar-se en la història i viure-la com la viuen els personatges.

No sé encara quin dels diversos projectes que tinc al cap acabarà en llibre, però sí sé que intentaré reordenar el procés d’escriptura per relaxar l’atenció a les estructures narratives i donar-li més pes a les històries i als temes, o com es diu ara, relaxar i permetre que l’escriptura…. flueixi.

Paraula de lectors, et lloem senyor.

Per cert, aquí la meva lectura de l’Esdeveniment…

 

 

 

 

 

 

 

 

” Dedica una part significativa del seu temps a l’escriptura, creant tant històries pròpies com alienes.”

Sóc formador TIC.

Aquest matí he volgut comparar ChatGPT i DeepSeek i he fet aquesat cerca:

¿Què en saps de l’escriptor Ramiro Zafra Ríos?

Aquí la resposta, totalment inventada cent per cent, de DeepSeek:

i aquí la de ChatGPT

ChatGPT fa errors “ingenus”. Sóc formador TIC. La resta d’activitats que hi apareixen són aficions. Però entenc d’on ho treu, de la meva biografia, del perfil de GoodReads, o de la bio d’aquets espai web.
“Pell amunt pell endins” encara no s’ha publicat. De fet, encara l’estic enllestint. Potser al maig. Però ho interpreta del fet que hi ha una estructura d’article, aquí, en aquest web.

Deu n’hi do la resta.