No fa gaire he assistit, presencialment, a un dels diferents grups de lectura actius al meu poble. El llibre a comentar, poca broma, era “Esdeveniment“, de l’Annie Ernaux.
Feia molt que no aterrava en un grup de lectura, i arribava amb curiositat, prudència i fins i tot una certa distància. L’experiència ha estat, quant menys, transformadora. Veiem:
Quan m’hi poso amb una lectura, el primer que cerco, diria que quasi inconscientment, és allò que fa funcionar el text. De vegades no hi ha gaire a atendre. Tot flueix pàgina rere pàgina en pretèrit imperfecte, i cap avall que fa baixada. Però d’altres, els textos han estat construïts amb una atenció exquisida, conformant una estructura sobre la que es planta la història (o les històries) i que, a més pot arribar a tenir una raó de ser, una lògica interior de la que es dedueix que justament aquell format és el millor i més adequat per justament aquella història.
Em passa que, de vegades, un cop desxifrades les bastides sobre les que es construeix el text, perdo, en part, l’interès en la història.
Fa uns anys vaig tenir una extraordinària professora d’escriptura que ens deia a l’alumnat que el lector no es queda al text per la història, sinó per la veu. Té el seu què identificar la veu present a un text i, també, detectar els elements sobre els que es construeix. Però crec que, efectivament, és un dels elements més captivadors en la lectura.
La resta, atmosfera, personatges, trama, etc. són, tanmateix, elements que sovint es comenten, a les lectures i ressenyes, sempre “des de fora”, des del lector. Poques vegades es va més enllà i es passa del què al com, d’aquests elements que embasten el text.
Al grup de lectura que comentava, pràcticament tothom era, diguem-ho així, gent adulta, gran, amb història, amb mil lectures, amb criteri, amb credibilitat. I aquí el quid de la qüestió, aquí l’element que m’empeny a l’autoreflexió. Per què la meva lectura no pot evitar enfocar en els com i la dels meus companys i companyes de grup de lectura es centra, sobre tot, en el tema? Potser, no ho descarto, és una deformació professional: visió admin contra visió user. De vegades el món de la informàtica és el que té. Els usuaris no s’aturen a reflexionar sobre el perquè la informació de les seves pantalles està disposada d’una forma o altre, sobre uns colors o altres, ordenada i jerarquitzada d’una forma o altre. Senzillament reaccionen: els hi agrada o no, la fan servir amb més habilitat o amb menys, amb més facilitat o amb menys. I el seu judici acostuma a ser de funcionalitat, si el contingut els fa servei o no, i no se n’adonen mai que sovint la manera en que es disposa el contingut és clau per a que ells en tinguin una o altra percepció. La seva opinió pot ser suggerida, entre d’altres aspectes, per com se’n disposa la informació en la pantalla. Els informàtics, que no són més que una altre baula del sistema, estem contents quan els indicadors ens mostren que hem aconseguit que la gent reaccioni com ens han demanat que ho faci. Bé, les gran tecnològiques són super-especialistes en això, oi?
També pot ser que les meves lectures incorporin el filtre, diguem-li tècnic, per una possible segona deformació professional, el fet que, com apunto sempre a la meva biografia a les xarxes socials: “escric històries pròpies i alienes”. La meva experiència com a escriptor determina la meva experiència lectora. En el meu procés d’escriptura allò que més em preocupa conscientment és l’arquitectura, com fer que els textos s’aguantin, que siguin autònoms, que formalment siguin si no impecables, al menys el més correctes possibles. Després (i és un dir), la història “ja surt sola” fins i tot, en molts casos, sorprenent-me a mi mateix que de cap manera podia imaginar les seves derives. Que la història agradi o no al lector, ja són figues d’un altre paner.
Confrontar la meva lectura potser racional i més aviat tècnica, a la lectura d’un grup de persones amb criteri (amb el cap moblat que diria ma mare), que llegeixen sobre tot per plaer i que es troben presencialment per compartir les seves vivències amb el llibre o a partir del llibre, ha estat una experiència de descobriment i d’aprenentatge, un què t’empatolles en estructures si el que a nosaltres, els lectors, el que ens interessa són les històries, el que ens suggereixen, el que ens provoquen.
El lector es queda al text per la veu, deia la professora que, potser per sentit comú, mai no va afegir que si bé es queda per la veu, pot anar-se’n per molts altres motius, entre ells que el text no estigui ben escrit.
Fins no fa gaire les editorials filtraven i d’alguna manera garantien més o menys que els textos que arribaven a les llibreries estiguessin tècnicament ben escrits. Però actualment els autors poden autopublicar-se convertint-se ells en el seu propi filtre de qualitat. Ha estat el meu cas i el primer que sempre he intentat esbrinar per part dels lectors i lectores ha estat si els hi semblava que el text funcionava, si quadrava, si estava ben escrit. Afortunadament penso que ja puc, sense descuidar-lo gens, començar a despreocupar-me una mica per aquest aspecte i incrementar, en el procés d’escriptura, el pes d’altres variables, aquelles més susceptibles de ser valorades i apreciades pels lectors i lectores que lluny d’analitzar textos, el que volen és, em sembla, identificar-se amb la veu, endinsar-se en la història i viure-la com la viuen els personatges.
No sé encara quin dels diversos projectes que tinc al cap acabarà en llibre, però sí sé que intentaré reordenar el procés d’escriptura per relaxar l’atenció a les estructures narratives i donar-li més pes a les històries i als temes, o com es diu ara, relaxar i permetre que l’escriptura…. flueixi.
Paraula de lectors, et lloem senyor.
Per cert, aquí la meva lectura de l’Esdeveniment…
