Categoria: .Crítica Literaria.

“El pèndol”, de l’Anna Gas Serra. Notes desendreçades.

No havia sentit mai parlar de l’Anna Gas Serra però la seva (necessàriament) breu trajectòria va de premi en premi. I El pèndol, també: el Mercè Rodoreda 2020. No cal dir-ho però ho direm: l’Anna Gas és el Rodoreda més jove de la història.

Un cop llegit El pèndol, un cop viscuda la seva particularitat vaig tenir curiositat per qui el va triar com a guanyadora del Rodoreda 2020, a qui va seduir amb la seva forma d’escriure, amb el seu posar-se al límit del deliri. I bé, ni coneixia l’Anna Gas ni tampoc cap dels membres del jurat del Rodoreda 2020. Però he tingut curiositat per saber qui eren i bé, no ho tractaré aquí, que aquest text no va d’elles (quatre dones, un home), però sí apuntaré els noms. A qui li agradi la crítica literària, aquí trobarà un filó:

Francesca Ardolino
Joana Masó
Jordi Mir
Marina Porras
Clàudia Rius

M’encantaria un cafè amb totes i cadascuna d’elles, o amb qualsevol d’elles, i també amb la persona de Proa que les va oferir formar part del jurat. (Llàstima que cap d’elles tingui usuari a Mastodont)

Però mai no se sap… si algú els coneix i vol / pot fer de pont, jo pago el cafè 🙂

El pèndol, de la barcelonina Anna Gas Serra, premi Mercè Rodoreda 2020 és un conjunt de 12 relats que fan, tots, equilibris entre el real i la ficció, entre la versemblança i la bogeria, entre la ironia i el grotesc arribant al pertorbador.

El pèndol és ideal per llegir fent un cafè a una estació de trens envoltat de gent anònima amunt i avall, cadascú amb la seva història esperant a ser explicada.

El pèndol és un conjunt de dotze relats no relacionats entre ells. Els respectius personatges no es coneixen entre ells i no funcionen, com de vegades succeeix amb els relats, com a tessel·les d’una imatge final. El pèndol no, El pèndol arrossega el lector d’extrem a extrem, una vegada i una altra. A un cantó la realitat, la normalitat (si és que alguna cosa així existeix de debò), la versemblança, l’ortodox, l’acceptable. A l’altre cantó el deliri, el fantasiós, l’imprevisible, l’impossible, el “no pot ser que m’ho estigui explicant això”. El pèndol oscil·la (pendola) d’un cantó a l’altre com qui no vol la cosa, amb una ironia burlesca, una comicitat soterrània , gasosa, com una boira que, mica en mica, va cobrint la vall.

A El pèndol el lector se sent arrossegat quasi per la incredulitat davant la deriva que les diferents històries van prenent. Incredulitat, sorpresa i, en algun moment, fins i tot un punt de surrealisme.

El lector aprèn ràpid que els primers paràgrafs de cada relat fan trampa, aprèn ràpid que són un miratge, i segueix llegint intentant preveure per on anirà la cosa. però no, l’Anna Gas se’n surt, dribla amb la coherència, amb el sentit comú i, tot i així, condueix cada història cap a un final que la tanca aportant-li la seva pròpia lògica, una lògica que, s’ha de dir, sempre funciona.

El pèndol és un llibre contemporani en el sentit que la societat retratada és la contemporània, però no és pas un seu reflex, no és una metàfora de la realitat contemporània, no la conté. Si d’un cas podria funcionar con una avís per a navegants, com un recordatori (si és que actualment cal un així) que no tot és el que sembla i que, fins i tot la persona o parella aparentment més normal, cordial i amable, pot ser al centre d’una història de les que costaria de creure.

El pèndol
Anna Gas Serra
Edicions Proa. 2021

Per a saber més

Entrevista del Pau Cusí a l’Anna Gas.

“Cirera”, de Joan-LLuís Lluís

El juny de 2008 “La Magrana de Butxaca” va publicar la seva primera edició de “Cirera”: la novel·la breu de Joan-Lluís Lluís, que ja va veure la llum, en rústega, al 1996.

Aquesta edició és un llibret petit, fàcilment portable i amb un disseny prou discret que de cap manera fa justícia a la lectura que amaga al seu interior. Per fer-se una idea més acurada de què trobarem al llibre, la contraportada ens serà molt més útil:

“Cirera és el diari molt informal d’una noia de la quan no sabrem el nom. Els relats d’aquest llibre contenen la vida sexual de la narradora, una vida fantasiosa i alegre, limitada només pels escrúpuls nascuts del seu amor per l’Oskar, un suís alemany una mica tímid”.

Efectivament, una primera persona femenina narra, en fragments breus, les seves reflexions, experiències i apetències sexuals en un català de frontera que es dilueix en un lirisme suau i transparent.

“Cirera” és un text d’un erotisme clarament explícit ja des de la seva primeríssima línia (“EL MEU SEXE és un cementiri d’ereccions”) però no és un text ni cru ni barruer, ni el seu realisme descriptiu s’acosta al naturalisme escatològic propi dels extrems del gènere.

L’erotisme de “Cirera” emergeix a la lectura com l’expressió d’una sexualitat femenina alegre, conscient, lliure i assumida, o millor dit, com l’expressió d’una sexualitat femenina imaginada alegre, conscient, lliure i assumida.

Joan-Lluís Lluís no va batejar la veu narrativa femenina cercant, probablement, que cada lector li posés el nom o el rostre que li semblés més suggerent. Succeeix, però, que en llegir el llibre, per exemple, a estones de bus, el lector pot pendre una consciència massa forta de que la veu és, en realitat, una ficció i que allò sorprenent per íntim i preciós és, tan sols, un bell miratge.

En qualsevol cas, miratge o no, es tracta d’un magnífic llibret de tot just 76 pàgines, de lectura fresca, ràpida, amena i agraïda que, a ben segur, deixarà als lectors i lectores, un molt bon regust.

Recomanat.

Fitxa Técnica
Títol: CIRERA
Autor: LLUIS, JOAN-LLUIS
EDICIONS DE LA MAGRANA | ISBN: 84-9867-230-9 | BUTXACA | 76 pág.
Preu : 6,50 euros.

“Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc”. Maria Arimany

Algunes notes ràpides sobre “Al bosc s’ha d’anar quan encara és fosc”

“Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc” és un conjunt de 10 relats que més o menys tenen el bosc, o el concepte de bosc com a element vertebrador. D’aquests 10 hi ha un, “La farinera borda” que representa aproximadament el 60 o 65% del total del llibre. Bé podríem dir, una mica fent servir l’analogia del futbol, que “Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc” és la “Farinera Borda” més 9 relats més.

Als relats, diguem… menors:

A estones hi som davant una prosa fresca i lluminosa, jove i sensual, sensual i jove.
Una narració rítmica, a estones compensada, a estones desbocada.
La veu de la narradora es una veu femenina sense ambages, desacomplexada i feliç, desenfada i natural, melòdica i suggeridora com una cançó dels Xarango amb lletra dels Amics de les Arts.

A “Confinats” s’apaga la lluminositat dels relats anteriors. Hi ha un canvi de registre, la veu de la narradora és com si hagués madurat, com si hagués deixat enrere la frescor i la ingenuïtat de la primera joventut. Potser aquesta és la intenció, mostrar la pandèmia com la “frustració de”, com la “interrupció de”.

A “La farinera borda”, el relat diguem… major, però també al conjunt de la resta de relats:

És una novel·la del jo, una auto-ficció
La veu narradora a estones s’adreça a si mateixa, amb una veu clarament interior, pensaments… i a estones és una veu adreçada a algú, com si estigués escrivint una carta sense que efectivament existeixi. Aquest adreçar-se a un altre sembla ser, tal qual, una estratègia narrativa.
Hi ha ítems, mostres de irreverència, frivolitat, feminisme jove o femineïtat jove…
Paràgrafs titulats “JO” en els que el relat és tot ell una metàfora de l’estat del JO, del seu JO.
Dels relats anteriors conserva una prosa a estones lírica, poètica, musical. Un gaudi de lectura.

Arribo a “Al bosc s’ha d’anar quan encara és fosc” després de passar per”L’esdeveniment”, de l’Annie Erroux, i per “Aterratge”, de l’Eva Piquer. Coincidència o no, trobo que la Maria incorpora les dues anteriors i els hi afegeix una capa lírica que situa el seu text en un altre registre, més llegible, més gaudidor, més íntim, més pròxim, més còmplice… més sincer?

Llegir-lo, sens dubte, és una bona idea.

“Cartes d’amor de la monja portuguesa”. Maria Alcoforado

Les dates no acaben de ser precises, però sembla que sobre el 1644 el comte Chamilly, capità de la cavalleria francesa que prenia part al setge de Ferreira (Portugal), va seduir a la jove monja portuguesa sor Mariana Alcoforado.

El comte va gaudir dels fervors més íntims de sor Mariana durant tot un any però arribat el moment, va partir sense remordiments abandonant a l’entregada religiosa al més agre dels viacrucis: el del desamor.

Des d’aquest infern interior, sor Mariana es confessa absolutament al llarg de cinc cartes d’amor en les que deixa cos, ànima i una infinita tristor feta paraules: les conegudes com “Cartes de la monja portuguesa”.

Vint-i-quatre o vint-i-cinc anys després, el 1669, aquestes cinc cartes són ressuscitades per la indiscreta traducció de Monsieur Gabriel Gulleragues, Secretari Ordinari de la Cambra i Gabinet de Lluís XIV, i la seva publicació es converteix en un fenomen social que es llegeix, respon, comenta, imita i critica arreu d’Europa.

Per què tanta repercussió? Probablement perquè els lectors del segle XVII combregaven amb l’autoria de les cartes (no és fins la segona meitat del segle XX que es “confirma” l’autoria de Gulleragues) i perquè la sinceritat, la força i la humanitat del seu greuge inspiraven tota mena de solidaritats… i, és clar, per la morbositat de conèixer la vida interior d’una religiosa derrotada. Ara bé, aquesta morbositat no es veurà recompensada si el que cerca el lector en aquest epistolari del XVII és un anorèxic erotisme de consum de principis de segle XXI.

Sobta, de les cartes, que no hi hagi referències religioses, al menys no més de les que hi hauria probablement en les d’un laic tan intensament afectat com sor Mariana, i aquesta absència no deixa de sobtar en un context tan particular i, sens dubte, en el seu moment va inclinar la balança de l’autoria cap a Gulleragues.

Però més enllà de què fossin redactades per la religiosa o dictades pel polític, amb pretensions literàries o sense, aquestes cartes són un recull de pràcticament tots els tòpics que sobre l’amor es transmeten segle rere segle a la literatura occidental des de Petrarca: des del naufragi de la relació passant per l’escarni amorós com a experiència vital necessària, fins a l’insofrible mal d’absència: “Una pasión en la que habías fundado tantos proyectos de placer, ahora sólo te produce un mortal desespero, que únicamente puede compararse a la crueldad de la ausencia que lo causa”.

Si el lector de les cartes ha estat alguna vegada a la seva vida enamorat fins a la medul·la, a ben segur reconeixerà la flama del seu amor en l’amor de la religiosa portuguesa. Si a més el lector de les cartes està una mica familiaritzat amb la retòrica del XVII a ben segur reconeixerà bona part dels artificis emprats en l’època i gaudirà en descobrir la seva evidència.

En català la traducció la firma Anna Casassas i el pròleg Meri Torras, a l’Editorial Angle.

A fe de Déu, una lectura interessant.

Il·lustració: Milo Manara

“Mapa de sons de Tòkio”. Isabel Coixet

Hi ha històries que, no sabem ben bé per què, ens atrapen. Són històries per les que ens deixem portar, històries amb les que fem un pacte quasi conscient que ens compromet a tirar endavant. Mapa de sons de Tòkio és una d’aquestes històries. Veiem el per què del pacte:

Al Mapa de sons de Tòkio hi ha tres fils que s’entrellacen i formen una única història, tota ella lligada per un narrador: una veu en off, algú a qui no coneixem però que té accés a les intimitats dels personatges.

Una noia introvertida de mena, que porta una doble vida de pel·lícula: per una banda, treballa al Mercat del Peix de Tòkio; per l’altra, quan toca, assassina a sou.

Un home de negocis trasbalsat pel suïcidi de la seva filla, que ordena assassinar el company d’ella.

El company de la filla, que regenta una botiga de vins espanyols (sic), intenta tirar endavant, com pot, la seva vida després del suïcidi de la seva companya.

I ja s’entreveu: el pare de la noia contracta l’assassina perquè es desfaci del company de la filla. I, ves per on, l’assassina s’acaba enamorant de l’home a qui ha de matar. I ja tenim història.

Contemplada des d’una certa perspectiva —diguem, des d’una certa distància—, la història resulta poc versemblant. Per diferents que puguin ser els hàbits socials japonesos respecte als occidentals, tot es torna menys creïble quan la història depèn, en bona part, dels estereotips que podem tenir —nosaltres, el públic objectiu— sobre el Japó en general i sobre Tòkio en particular: sobre empresaris emprenedors, sobre personatges amb una doble vida, que tantes i tantes vegades hem conegut en llibres i pel·lícules.

Però fem un pacte: juguem al que se’ns proposa i arribem fins al final. Si posem entre parèntesis la inversemblança, veiem que els mateixos estereotips que ens ajuden a entendre la història també l’empobreixen. La fan previsible i, un cop superat el primer moment de fascinació pel món japonès, ens sobren una mica.

I llavors?

La veu.

Tenia una mestra —perquè ho era, i ho és— d’escriptura narrativa, la Lolita Bosch, que ens deia (sempre ho recordaré i per sempre més ho repetiré) que el lector no es queda en un llibre per la història (recordeu allò que totes les històries ja han estat explicades?), sinó per la veu.

I això mateix —la veu— és el que lliga la història. Segurament és el motiu pel qual arribem fins al final.

Pròxima i distant alhora, la veu ens acompanya. Ens ajuda a entendre i interpretar els personatges i les situacions. Ens agrada l’enyor amb què ens parla, el vincle que es presumeix entre la veu i els personatges, entre la veu i la ciutat, fins i tot entre la veu i nosaltres mateixos.

Coneixeu la història?
Coneixeu la veu?
Hi esteu d’acord?

Bé, sobre l’evolució de la sensualitat fins a un cert erotisme un punt innecessari, ja ho comentarem en un altre moment…

Mapa dels sons de Tòquio
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mapa_dels_sons_de_T%C3%B2quio

“El càsting”, de l’Antònia Carré-Pons

He llegit Càsting quasi sense voler, perquè era una proposta d’un dels varis clubs de lectura del poble i, a més, es comptava amb la presència de l’autora. Ara bé, ni em sonava el llibre ni em sonava l’autora tot i que ben mirat, en realitat no em sonen la gran majoria de llibres i autors… però vaja, em sembla que ja s’entén el que vull dir. L’autora, per cert, l’Antònia Carré-Pons, que tot i que al final no vaig poder assistir a la trobada, ara sí, ja sé bé qui és.

Càsting és un llibre menut, dels que si no tens res en contra com l’argument, la portada, la contraportada, el preu, l’autor/a, l’editorial, etc. pots comprar un divendres i enllestir-lo abans de diumenge al vespre.

Una parella de iaies jubiladíssimes compareixen pis i, en un moment donat, decideixen llogar una habitació per tal de deixar entrar un al·licient a la seva vida compartida. Una d’elles havia estat mestra a la seva vida laboral, i l’altre havia estat actriu de teatre tot i que pot una actriu deixar de ser-ho en algun moment?

Com no tenen res millor a fer, decideixen entrevistar les persones que s’hi presenten a l’anunci, totes noies o dones, i a totes i cadascuna d’elles li fan una entrevista: un càsting. D’aquí, és clar, el títol.

Casting és, tot ell, un diàleg entre les dues iaies. Tot ell. No hi ha cap narrador omniscient que aporti encara que sigui un context, una ubicació, una presentació dels personatges… res. Des de la primera línia estil directe de manual però això sí, sense les convencionals marques de diàlegs que, sens dubte omplirien per tot el text de guions.

Aterrar directament al diàleg entre dues iaies té un punt estrany, potser fins que li poses veu, i de tant en tant sembla que la versemblança trontolla una micona i tires perquè bé, la proposta té la seva originalitat i, diguem-ho tot, la seva gràcia.

El plantejament és senzill de mena, dues iaies que comparteixen pis, la necessitat de nous incentius, la seva solitud, les entrevistes a les noies que es presenten… Està ben escrit i entre d’altres coses per això, és un llibre fàcil de llegir amb el que, a més a més, encara “et pots fer unes rises”.

Però si et ve de gust donar-li voltes, pots donar tantes com vulguis perquè Càsting va obrint temes, com qui no vol la cosa i ja t’ho faràs: la solitud de les iaies, la seva possible relació sentimental (dues dones grans lesbianes és, encara avui, poc habitual), la possible demència d’una d’elles, el paper (o la manca de papers) de les dones grans en el teatre, la relació entre veïns, la dificultat de trobar un habitatge digne a un preu assequible que obliga a llogar habitacions, el masclisme dins de la parella, la joventut actual que sembla fer surf per la vida…

Així, si li vols donar voltes pots, tantes com vulguis, però potser no cal, potser amb un lectura relaxada i amena és suficient.

Un cop descoberta l’Antònia Carré-Pons, El llibre d’Elionor fa molt bona pinta. Veurem 🙂

13 Contes abstemis

Fa ja un grapat d’anys vaig escriure sobre “13 contes abstemis” de l’Empar Moliner. Ara mateix no recordo res, zero, d’aquell llibre, però això que vaig escriure, penso ara, hom ho podria escriure al respecte de “Pell amunt pell endins”, el llibre de relats que tot just acabo d’enllestir i que, ara, està en mans de la correctora.

Té la seva història perquè no estic molt segur que “13 contes abstemis” m’agradés. Tinc la impressió que amb els anys he entès que un autor/a pot planteja-se, senzillament, que el seu llibre sigui tot just “un tot plegat de situacions versemblants i entretingudes que fan del llibre un immillorable llibret d’estiu, un divertimento que tot i que potser no entusiasmarà a ningú, tampoc no desagradarà.”

Llibre no com a expressió cultural sinó com a producte d’entreteniment.

He escrit un llibre amb la idea que qui el llegeixi, senzillament, passi una bona estona…
He travessat alguna línia vermella?

En fi, un acostament a “13 contes abstemis”, de la inigualable Empar Moliner:

A l’abril del 2005 la polifacètica Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) rebia el Premi Lletra D’Or a la millor novetat literària del 2004 pel seu recull de contes “T’estimo si he begut”.

El llibre venia recolzat ni més ni menys que per Quaderns Crema la qual cosa feia pensar que, si mai no havíem llegit res de Moliner, aquesta bé podria ser una bona ocasió.

No ens havia d’importar la sospitosa il·lustració de la portada del llibre. Com és sabut, els il·lustradors, que també són persones, a vegades també tenen dies negres… a més, a la contraportada del llibret, el gran medievalista i culer irreductible Anton Maria Espadaler ens animava a tirar endavant… així que… endavant!

T’estimo si he begut és un recull de, toquem fusta, 13 contes. 13 històries més aviat íntimes o intimistes narrades des de diferents angles i perspectives i posades, desvergonyidament, a l’abast del judici (consum?) ràpid del lector.

Conte a conte, clixé a clixé, Moliner enfoca detalls del dia a dia dels seus personatges que qualsevol lector podria reconèixer a les seves pròpies carns, és més, detalls que qualsevol lector podria recordar que l’ha passat a ell, al seu veí, al seu germà…

Probablement aquesta proximitat, aquesta quotidianeïtat dels contes fan que siguin ràpids de llegir, quasi com qui llegeix el diari a l’hora del cafè.

Probablement aquest tracte de proximitat obliga a l’escriptora a tractar superficialment tots i cadascun dels personatges per centrar-se en el que de còmic, irònic, sarcàstic o fins i tot cínic puguin tenir les situacions en les que es recrea i que és, al mateix temps, la gràcia i desgràcia de l’antologia.

I probablement per a facilitar la lectura ràpida i poc reflexiva que demanen els seus contes és que Moliner fa ús d’un llenguatge actual, lleuger, àgil però que no aporta res d’interessant ni al lector, ni a la literatura, ni al català.

Malgrat tot això, Moliner firma un recull de contes que, potser per reflectir la nostra més rabiosa actualitat, té un cert atractiu, aconsegueix una lectura còmplice, un somriure fàcil…

Un matrimoni que acut a un terapeuta matrimonial, una alumna que s’enamora del seu profe de Crítica Teatral, l’entrega de premis d’una associació de feministes, el procés de creació d’un poeta coetani, el rècord guiness d’una lliga pro lactància materna… un tot plegat de situacions versemblants i entretingudes que fan del llibre un immillorable llibret d’estiu, un divertimento que tot i que potser no entusiasmarà a ningú, tampoc no desagradarà.

A final de comptes, un llibre per llegir en un parell d’estonetes i per desar-lo ràpidament al prestatge que li correspongui.

MOLINER, Empar. T’estimo si he begut. Ed. Quaderns Crema, Barcelona 2004.
203 pàgines. 12 euros

Kurtz: de “El cor del les tenebres” a “Apocalypse Now”

Recupero, i afegeixo versió en català, una vella comparativa entre “El cor de les tenebres” i “Apocalipsys Now” que em ve al cap, ves a saber per què, al llegir “Les partícules elementals” del Michel Houellebecq.

Kurtz: de “El cor del les tenebres” a “Apocalypse Now”

A bord de La Nelli (un bergantí de considerable tonatge varat a l’estuari del Tàmesi), cinc amics units pel vincle del mar contemplen la posta de sol.

Marlow, mariner de professió, narra una vella aventura viscuda a l’Àfrica en què, capitanejant un vaixell de vapor, havia de remuntar un gran riu (el Congo) a la recerca d’un tal Kurtz, representant d’una companyia d’importació d’ivori.

L’objectiu del viatge de Marlow és contactar amb Kurtz i lliurar-li una missiva.

Kurtz, destinat a grans ascensos dins l’estructura de la companyia… s’ha convertit, al cor de l’Àfrica, en una mena de divinitat que s’estén de manera absurda i irracional a tot aquell que escolta la seva veu… la seva veu…

A partir d’aquí, Conrad, a través del Marlow de El cor de les tenebres (1902), mostra el terrible impacte de la colonització europea sobre el continent, un rastre d’injustícia infinita, una explotació deshumanitzada de la població, “el més vil dels saquejos en la història de l’explotació geogràfica i de la consciència humana” (1926).

Potser per això, l’ascens de Marlow riu amunt és la recerca de la resposta a algunes preguntes fonamentals:

Com va ser possible que un “home de bé” com Kurtz es metamorfosés radicalment fins a esdevenir una divinitat genocida?
Quin és el límit en què l’ésser humà es deshumanitza?
Com és possible que l’home, criatura divina, es deshumanitzi?

No puc imaginar com va ser rebut El cor de les tenebres per un lector europeu de principis del segle XX (un lector de les primeres edicions de Nietzsche!), però a principis del segle XXI, llegir i “arribar” a Conrad exigeix del lector una predisposició especial, una valentia sincera… Avui, llegir i comprendre Conrad significa situar-se en els límits del que és racional i qüestionar els principis fonamentals de la pròpia existència.

Llegir Conrad ha de significar donar llibertat a les relacions d’idees, seguir-les fins als extrems…

El text comença en una cruïlla de camins: el riu que desemboca, el mar, el cel.

El viatge de Marlow parteix del mar i s’endinsa riu amunt.
Les connotacions són múltiples, enormes, magnífiques.
Totes les grans metàfores fluvials hi encaixen d’una manera o altra.

“Les nostres vides són els rius que van a donar a la mar, que és el morir.”

Remuntant el riu, Marlow navega a la recerca dels orígens, darrere l’essència mateixa de la vida…

“Tota aquesta misteriosa vida sense civilitzar que bull als boscos, a la selva, al cor de l’home primitiu.”
“Navegar a contracorrent era com viatjar cap als inicis més remots del món.”

També el vell Heràclit (anomenat l’obscur) apareix sobre les aigües del riu… El món no el va fer cap déu ni cap home, sinó que esdevé per una eterna oposició entre contraris: la guerra és comuna; la justícia, lluita; i tot passa per la lluita i la necessitat, tot regit pel logos…

El logos, la paraula, la veu… Kurtz…

Kurtz que es fa Déu mitjançant la seva veu, una veu creadora de consciències submises, com la mateixa veu creadora del Déu del Gènesi.

Busquem on busquem, rere els orígens trobarem la veu… però d’on ve la transformació de creadora a destructora?

Un Conrad clarivident i immens aventura una resposta possible…

“…hi ha una mena de fascinació, que aviat tempta. La fascinació pel degradant, ja saben. Imagineu-vos els creixents remordiments, el desig de fugir, el disgust impotent, la rendició, l’odi.”
“L’única redempció és la idea.”

I, és clar, de la idea novament a la pregunta.

No en va, aquest és un tema de fons en la literatura europea del segle XX. Com l’existència, la deshumanització de l’home és una qüestió sense respostes definitives.

Després de la Segona Guerra Mundial, cèlebres supervivents dels camps de concentració nazis es van enfonsar en aquesta mateixa no-resposta: Primo Levi, Jorge Semprún…

Però tornem a El cor de les tenebres.

El 1926, l’immortal poeta T.S. Eliot escrivia The Hollow Men (Els homes buits), inspirant-se en la novel·la de Conrad…

“Som els homes buits…
figures sense forma, ombres sense color,
força paralitzada, gest sense moviment;
els que han creuat
amb els ulls drets, cap a l’altre Regne de la Mort
ens recorden -si és que ens recorden-
no com ànimes perdudes violentes,
sinó com els homes buits,
els homes farcits.”

El 1979, un memorable Marlon Brando-Kurtz recita The Hollow Men a Martin Sheen-Marlow-Willard en una de les seqüències inoblidables de Apocalypse Now.

El Kurtz de Conrad perviu, com no podria ser d’altra manera, en el Kurtz de Coppola, ja que El cor de les tenebres estructura, suporta i perdura en Apocalypse Now.

Ja és conegut que l’argument de Apocalypse Now és senzill d’explicar: un membre de la intel·ligència militar nord-americana al Vietnam (Willard) és enviat remuntant un riu impossible entre la jungla vietnamita-cambodjana per eliminar el coronel Kurtz, un prometedor militar que ha embogit i ha instaurat, en la seva follia, una petita república de terror.

És molt curiós atendre el significat original del terme Apocalipsi. No significa en absolut catàstrofe, desastre massiu, destrucció absoluta ni res per l’estil. Apocalipsi significava en els seus orígens “revelació”.

Igual que la paraula divina, la veu de Kurtz és paraula reveladora, però reveladora de la part més sinistra de l’ésser humà, precisament de la seva deshumanització. I ho és tant en l’obra de Conrad com en la de Coppola.

I és que la relació de Apocalypse Now amb alguns textos bíblics és absolutament innegable, igual que ho és el fet que Coppola mostra (en la reconstrucció de la biografia de Kurtz per part de Willard) la creació d’un ídol, d’un mite.

Apocalypse Now és, per dir-ho d’alguna manera, una adaptació lliure de El cor de les tenebres, però no és, al meu entendre, una simple novel·la portada al cinema.

Marlow no acaba amb Kurtz; aquest mor de malaltia. Willard sacrifica Kurtz i durant uns instants el substitueix: tanca un cicle, regenera, reneix, reviu…

Dues obres mestres.

Què li falta?

Una cançó: la cançó.

The End – Jim Morrison.

“This is the end
Beautiful friend
This is the end
My only friend, the end
Of our elaborate plans, the end
Of everything that stands, the end
No safety or surprise, the end
I’ll never look into your eyes…again”

[esp]

Kurtz: de “El corazón de las tinieblas” a “Apocalipsys Now”

A bordo de La Nelli (un bergantín de considerable tonelaje varado en el estuario del Támesis) cinco amigos unidos por el vínculo del mar contemplan el atardecer.

Marlow, de profesión marino, narra una vieja aventura vivida en África en la que, capitaneando un vapor, debía remontar un gran río (El Congo) en busca de un tal Kurtz, representante de una compañía de importación de marfil.

EL objeto del viaje de Marlow es contactar con Kurtz y entregarle una misiva.

Kurtz, llamado a grandes ascensos en la estructura de la compañía… se ha convertido, en el corazón de África, en una especie de divinidad que se extiende absurda e irracional a todo aquel que escucha su voz… su voz…

A partir de aquí, Conrad a través del Marlow de “El corazón de las Tinieblas” (1902) muestra el tremendo impacto de la colonización europea sobre el continente, nos muestra un rastro de injusticia infinita, una deshumaizada explotación de la población, “el más vil de los saqueos en la historia de la explotación geográfica y de la conciencia humana” (1926)

En parte quizá por eso, la ascensión de Marlow río arriba es la búsqueda de la respuesta a algunas preguntas fundamentales:

¿Como fue posible que un “hombre de bien” como Kurtz metamorfoseara radicalmente hasta devenir una divinidad genocida?
¿cuál es el límite en el que el hombre se deshumaniza?
¿cómo es posible que el hombre, criatura divina, se deshumanice?

NO alcanzo a imaginar como acogía “El corazón de las tinieblas” un lector europeo de principios del siglo XX, (un lector de las primeras ediciones de Nietszche !!) pero a principios de este siglo XXI, leer y “llegar” a Conrad exige del lector una predisposición especial, una valentía franca… a principios de este siglo XXI leer y “llegar” a Conrad significa plantarse en los límites de lo racional y cuestionarse los principos fundamentales de la propia existencia.

Leer a Conrad ha de significar dejar paso libre a las relaciones de ideas, seguir esas relaciones, llegar a los extremos…

Comienza el texto en un “cruce de caminos”: el río que desemboca, el mar, el cielo.

El viaje de Marlow parte del mar y se adentra río arriba.
LAs connotaciones son múltiples, enormes, magníficas.
Todas la grandes metáforas fluviales encajan de un modo u otro.

“Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar,que es el morir”
Remontando el río, Marlow navega en busca de los orígenes tras la esencia misma de la vida… “toda esa misteriosa vida sin civilizar que bulle en los bosques, en las selvas, en el corazón del hombre primitivo.”
“Navegar contracorriente era como viajar hacia los más remotos comienzos del mundo”

También el viejo Heráclito (de sobrenombre “el oscuro”) aparece sobre las aguas del río… El mundo no lo hizo ningún dios ni nigún hombre, sino que deviene por una eterna oposición entre contrarios: la guerra es común; la justicia, contienda, y todo acontece por la contienda y la necesidad, y todo regido por el logos…

El logos, la palabra,la voz… Kurtz…

Kurtz que se hace Dios mediante su voz, una voz creadora de conciencias sumisas como la misma voz hacedora del Dios del Génesis.

Busquemos por donde busquemos, tras los orígenes hallaremos la voz… pero ¿de donde la conmutación de creadora a destructora?

Un Conrad clarividente e inmenso aventura una respuesta posible…

“…hay alguna suerte de fascinación, que pronto tienta. La fascinación de lo degradante, ya saben. Imagínense los crecientes remordimientos, el deseo de huir, el impotente disgusto, al rendición, el odio”

“la única redención es la idea”

Y claro de la idea de nuevo al interrogante.

No en vano es una cuestión de fondo en la literatura europea del siglo XX. Como la existencia, la deshumanización del hombre es una pregunta sin respuestas definitivas.

Tras la segunda guerra mundial célebres supervivientes de los campos de concentración nazis se hundían en la misma no-respuesta, Primo Levy, Jorge Semprún…

Pero volvamos con “Heart of Darkness”.

En 1926 el inmortal poeta T.S Elliot escribía “the Hollow Men” (“Los hombres huecos”) inspirándose en “El corazón de las Tinieblas”…

“Somos los hombres huecos…
Figuras sin forma, sombras sn color,
fuerza paralizada, gesto sin movimiento;
los que han cruzado
con los ojos derechos, al otro Reino de la Muerte
nos recuerdan -si es que nos recuerdan-
no como perdids almas violentas,
sino como los hombres huecos
los hombres rellenados”

En 1979 un memorable Marlon Brando-Kurtz recita “the Hollow Men” a Martin Sheen-Marlow-Willard en una de las inolvidables secuencias de “Apocalipsis Now” .

El Kurtz de Conrad pervive, como no podría ser de otro modo, en el Kurtz de Coppola ya que el “El corazón de las tinieblas” estructura, soporta y pervive en “Apocalipsis Now”.

Como ya es conocido, el argumento de “Apocalipsis Now” es sencillo de explicar: un miembro de la inteligencia militar norteamericana en Vietnam (Willard) es enviado remontando un río imposible entre la jungla vietnamita-camboyana a eliminar al coronel Kurtz, un prometedor militar que ha enloquecido e instaurado en su locura una pequeña república de horror.

Es muy curioso atender al significado original del término “Apocalipsis”. No sinifica en absoluto catástrofe, desastre masivo, destrucción absoluta ni nada por el estilo. “Apocalipsis” significaba en sus orígenes”revelación”.

Igual que la palabra divina, la voz de Kurtz es palabra reveladora, pero reveladora de la parte más siniestra del ser humano, precisamente de su deshumanización. Y lo es tanto en la obra de Conrad como en la de Coppola.

Y es que la relación de “Apocalipsis Now” con algunos textos bíblicos es absolutmente innegable, del mismo modo que lo es que Coppola muestra (en la reconstrucción de la biografía de Kurtz por parte de Willard) la creación de un ídolo, de un mito.

“Apocalipsis Now” es, por decirlo de algún modo, una adaptación libre de “El corazón de las Tinielas” pero no es, no al menos en mi opinión, lo que comunmente se entiende como una novela llevada al cine y no tan sólo porque la novela transcurre a finales del XIX principios del XX y la película refiere a la guerra del Vietnam sino porque Coppola modifica de modo significativo el “quid” de la novela.

Marlow no acaba con Kurtz, éste muere de enfermedad. Willard sacrifica Kurtz y durante unos instantes lo substituye: cierra un ciclo: regenera, renace, revive…

Ambos trabajos tienen en común la manifestación del Horror (mediante la deificación de Kurtz, mediante la guerra absurda, la exterminación…) pero mientras en la novela el horror es combatible después de comprenderlo, en la película forma parte de la naturaleza humana y es, como la naturaleza griega, cíclico.

Justo después de sacrificar a Kurtz (porque no es un asesinato ni un ajusticiamiento sino un sacrificio en toda regla), Willard ve cuatro libros: el primero probablemente sea “Fausto”, una Biblia, “Ritual from Romance”, de la inglesa Jessie L. Weston y el (nunca mejor dicho) mitico The “Golden Bough”, de Frazer.

En especial me interesan dos, la Biblia -las referecias son obvias- y Frazer, cuya obra antropológica dibuja un Kurtz “rey y señor de su bosque”, sacerdote “todopoderoso” que, no obstante, siente su declive y aguarda consciente y tranquilo a que la joven nueva divinidad acabe con él y lo substituya… regeneración, contienda, nacimiento a partir de la muerte… exactamente el rito hindú sobre el río Ganges…

Y tan poderoso es Krutz mientras vive, amo y señor de su tribu, como Willard que tiene en su mano la posibilidad de bombardear el poblado con napalm comunicando con “todopoderoso”: el nombre en clave de la base aérea encargada de aniquilar todo lo existente entre las coordenadas indicadas por radio en cualquier rincón del Vietnam.

Un libro para releer de vez en cuando, una película para tener siempre a mano: dos obras maestras donde las haya.

¿Qué le falta?

Una canción: la canción.

The end. Jim Morrison

“This is the end
Beautiful friend
This is the end
My only friend, the end
Of our elaborate plans, the end
Of everything that stands, the end
No safety or surprise, the end
I’ll never look into your eyes…again”

Pàmies: Directe a la intimitat.

20 històries, 20 contes, 20 llimones impossibles de menjar sense fer ganyotes. Això és el que trobarem en aquest llibret del Sergi Pàmies… I no és poc.

En una època que els autors, condicionats pels compromisos amb les editorials han de publicar obres no prou definides, reguitzells de relats sovint mal triats quan no mal embastats, trobar un llibret de relats mínims com “Si menges una llimona sense fer ganyotes” té el seu mèrit. I el té perquè a cadascun dels 20 relats el Pàmies hi ha posat l’ofici.

20 relats que des del seu format d’article breu de magazine dominical, s’acosten de 20 maneres diferents a un dia qualsevol d’un veí qualsevol… d’un dia nostre qualsevol?

Des d’una primera persona íntima i sincera o des d’una omnisciència de novel·la realista Pàmies va desgranant, conte a conte, un rosari de temes i situacions contemporanis i quotidians, situacions vertiginoses, personatges que coneixen diferents estats d’ànim o que no es coneixen a si mateixos, confessions davant la mort, silencis, reflexions després la mort, infidelitats, solituds, frustracions, petites dosis de surrealisme i fins i tot algun flirteig amb l’absurd.

“Si menges una llimona sense fer ganyotes” és un llibret d’un parell d’hores, amable amb tota mena de lectors i fins i tot atent amb els lectors més exigents. Un magnífic exemple de literatura en minúscules (si això és possible) perfectament digna i correctíssimament escrita.

No ens canviarà la vida, però ens sacsejarà i ens refrescarà una mica: com quan mosseguem una llimona.

Fitxa del llibre
Títol: Si menges una llimona sense fer ganyotes
Autor: Sergi Pàmies
Editorial: Quaderns de Crema
Pàg.: 143
Preu : 10,00 euros.

“LES VEUS DEL PAMANO”: LITERATURA EXCEPCIONAL

Les veus del Pamano no és un d’aquells llibres que trobes als prestatges de les llibreries i que et sedueixen per la particularitat de la seva edició, o pel seu aspecte… sinó tot just el contrari, és un d’aquelles novel·les que només comences perquè algun amic te l’ha deixat o perquè realment te l’ha recomanat de debò.

Una mestra de Sort, la Tina, fa unes fotos a una vella escola al municipi de Torena (al Pallars) just abans que l’enderroquin. És allà on troba una capsa de puros que amaga al seu interior un dietari, escrit per l’Oriol Fontelles, mestre a Torena durant uns mesos, just a l’època més dura de la postguerra en aquelles contrades.

A través d’aquest dietari, la Tina s’endinsa en la història més negre del poble: l’assassinat de dos membres (pare i fill) d’una família franquista el dia següent de l’alçament del 36, la dedicació de tota una vida a venjar aquestes morts, un alcalde botxí, les corresponents morts al bàndol republicà, les incursions dels maquis, l’amor secret i pur (amb el seu corresponent sexe) de la vídua totpoderosa, l’amor del mestre, la seva por, la seva heroïcitat, un desafiament ni més ni menys que a Déu…

En poques paraules: 696 extraordinàries pàgines d’una literatura excepcional, aptes per tots els públics i lectors. Absolutament recomanada.

Les veus del Pámano, de Jaume Cabré.
Editorial Proa-literaria. Col·lecció A tot vent
24,7 euros • 704 pàgines