1.
No havia sentit mai parlar de l’Anna Gas Serra però la seva (necessàriament) breu trajectòria va de premi en premi. I El pèndol, també: el Mercè Rodoreda 2020. No cal dir-ho però ho direm: l’Anna Gas és el Rodoreda més jove de la història.
2.
Un cop llegit El pèndol, un cop viscuda la seva particularitat vaig tenir curiositat per qui el va triar com a guanyadora del Rodoreda 2020, a qui va seduir amb la seva forma d’escriure, amb el seu posar-se al límit del deliri. I bé, ni coneixia l’Anna Gas ni tampoc cap dels membres del jurat del Rodoreda 2020. Però he tingut curiositat per saber qui eren i bé, no ho tractaré aquí, que aquest text no va d’elles (quatre dones, un home), però sí apuntaré els noms. A qui li agradi la crítica literària, aquí trobarà un filó:
- Francesca Ardolino
- Joana Masó
- Jordi Mir
- Marina Porras
- Clàudia Rius
M’encantaria un cafè amb totes i cadascuna d’elles, o amb qualsevol d’elles, i també amb la persona de Proa que les va oferir formar part del jurat. (Llàstima que cap d’elles tingui usuari a Mastodont)
Però mai no se sap… si algú els coneix i vol / pot fer de pont, jo pago el cafè 🙂
3.
El pèndol, de la barcelonina Anna Gas Serra, premi Mercè Rodoreda 2020 és un conjunt de 12 relats que fan, tots, equilibris entre el real i la ficció, entre la versemblança i la bogeria, entre la ironia i el grotesc arribant al pertorbador.
4.
El pèndol és ideal per llegir fent un cafè a una estació de trens envoltat de gent anònima amunt i avall, cadascú amb la seva història esperant a ser explicada.
El pèndol és un conjunt de dotze relats no relacionats entre ells. Els respectius personatges no es coneixen entre ells i no funcionen, com de vegades succeeix amb els relats, com a tessel·les d’una imatge final. El pèndol no, El pèndol arrossega el lector d’extrem a extrem, una vegada i una altra. A un cantó la realitat, la normalitat (si és que alguna cosa així existeix de debò), la versemblança, l’ortodox, l’acceptable. A l’altre cantó el deliri, el fantasiós, l’imprevisible, l’impossible, el “no pot ser que m’ho estigui explicant això”. El pèndol oscil·la (pendola) d’un cantó a l’altre com qui no vol la cosa, amb una ironia burlesca, una comicitat soterrània , gasosa, com una boira que, mica en mica, va cobrint la vall.
5.
A El pèndol el lector se sent arrossegat quasi per la incredulitat davant la deriva que les diferents històries van prenent. Incredulitat, sorpresa i, en algun moment, fins i tot un punt de surrealisme.
6.
El lector aprèn ràpid que els primers paràgrafs de cada relat fan trampa, aprèn ràpid que són un miratge, i segueix llegint intentant preveure per on anirà la cosa. però no, l’Anna Gas se’n surt, dribla amb la coherència, amb el sentit comú i, tot i així, condueix cada història cap a un final que la tanca aportant-li la seva pròpia lògica, una lògica que, s’ha de dir, sempre funciona.
7.
El pèndol és un llibre contemporani en el sentit que la societat retratada és la contemporània, però no és pas un seu reflex, no és una metàfora de la realitat contemporània, no la conté. Si d’un cas podria funcionar con una avís per a navegants, com un recordatori (si és que actualment cal un així) que no tot és el que sembla i que, fins i tot la persona o parella aparentment més normal, cordial i amable, pot ser al centre d’una història de les que costaria de creure.
El pèndol
Anna Gas Serra
Edicions Proa. 2021
Per a saber més
Entrevista del Pau Cusí a l’Anna Gas.