El 2004 va morir el professor Alberto Méndez, guanyador del Premi de la Crítica d’aquell any amb “Los girasoles ciegos”, una novel·la bastida sobre quatre relats d’una humanitat, força i qualitat literària tals que fa pensar que, més enllà del mercat, una altra literatura era i és possible.
I és que “Los girasoles ciegos” és una sorpresa, una referència, una crua necessitat que cal saciar, que cal llegir.
El primer dels quatre relats ens explica la rendició del capità d’intendència Carlos Alegría als republicans just quan els nacionals estan entrant a Madrid.
Per què es rendeix un capità que, sense conèixer la primera línea de combat, està guanyant la guerra?
La segona història (”derrota” diu Méndez: paraula que en castellà tant significa “derrota” com “camí”) dura i trasbalsadora, és el diari idealista i desolador d’un adolescent que fuig a la muntanya amb la seva dona embarassada. Potent i esgarrifosa descripció de la deshumanització de l’home.
On s’acaba la nostra humanitat?
La tercera derrota ens despulla la justícia que els nacionals executaren al 39, i ens mostra l’enfonsament moral d’uns pares que han perdut el fill a la guerra.
Qui són els vençuts en una guerra fratricida?
El quart relat és la història d’un professor republicà que roman a Madrid tancat dins un armari secret de casa seva fins que un diaca, un religiós, entra en joc retratant el “trist” paper de la doble, triple o quàdruple moral catòlica durant i després de la guerra civil espanyola.
Paraula de Déu?
Altres textos de l’epoca emmarcats en la guerra i la postguerra civil espanyola com “Soldados de Salamina” de Cercas o “Les veus del Pamano” de Cabré, van ser i són referents molt dignes a tenir en compte però que es mouen en altres registres. “Los girasoles ciegos” és una novel·la escrita a foc lent, quatre relats, quatre veus que fan perfecta la tria d’una estructura que li permet independència a cada relat i filar prim a cada història.
No atenem sempre al mateix narrador ni al mateix estil, i aquesta suma de perspectives i mètodes, de distàncies i penya-segats construeixen una certa objectivitat que impacta directament sobre l’emotivitat del lector.
No es pot llegir “Los girasoles ciegos” sense immutar-se, sense posicionar-se com a persona, ni sense admirar com a lector, a poc que s’estigui atent, l’extraordinària qualitat de tots els recursos emprats en aquesta obra.
És un text dur, seriós, que assenyala allà on fa més mal, allà on l’home es converteix en llop per al propi home, un text que neix del desànim i que es resumeix, al final d’un dels relats, amb un vers de Góngora:
“(Som) una infame turba de nocturnas aves”.
S’ha de llegir.
Mendez, Alberto
LOS GIRASOLES CIEGOS
EDITORIAL ANAGRAMA, 155 pàg.