Al principi va ser “Un Tramvia a SP”, ni més ni menys que Premi Nacional de Narrativa al 2002. Elorriaga sorprenia al lector amb un interessant joc de veus i un llenguatge entre urbà i poètic que sense deixar de ser realista tenia certes dosis d’onirisme. Tot plegat una novel·leta aconseguida, fresca en el seu moment i prou oportuna com per aconseguir el Nacional de Narrativa, que no és poca cosa.
El 2003 publica “El pelo de Van’t Hoff” (en castellà el 2004) que passa ràpidament i discreta per les nostres llibreries.
És al 2005 quan arriba “Vredaman”, traduit al català per Cristina Torrent, el 2006, a la col·lecció “Les ales esteses”, dins La Magrana. És un treball, la traducció, molt correcte però com ja ens passava al llegir Atxaga, constantment ens ve al cap la sensació que s’ha perdut part de la màgia al passar-lo de l’euskera (o del castellà) al català. És cert que sempre passa a les traduccions, però no sempre el lector experimenta aquesta mena d’enyorança.
Sigui com sigui “Vredaman” és la intersecció de diferents personatges, quatre de principals, en una història comú, estranya, absolutament local i no gaire versemblant.
Elorriaga enceta la narració rere la veu narrativa d’un nen, en Tomás, que va presentant el seu món des del seu prisma infantil ple de petites incoherències, il·lògiques deduccions causa-efecte, repeticions innecessàries, fantasies i és clar, descripcions parcials que van donant pistes sobre el desenvolupament de la trama.
Aquestes descripcions parcials són una de les estratègies narratives de “Vredaman” ja que a través d’elles es desenrotlla la història: allò que enganxa a continuar amb la lectura és molt probablement el desig de completar aquestes descripcions obertes una rere l’altra i que no s’aconsegueix ben bé fins al desenllaç.
Personatges típics d’Elorriaga, espais poc definits amb una important pinzellada impressionista, i un tractament del temps entre bucòlic i nostàlgic, aconsegueixen que capítol a capítol ens endinsem en una història que sense ser res de l’altre món ens mantingui atents i, en bona part, amb un somriure als llavis.
Probablement Elorriaga estigui esgotant la veta, la veu trobada amb “Un Tramvia a SP”, probablement hagi de cercar noves vies, noves formes de narrar i crear, però mentre ho fa, “Vredaman” és una lectura recomanable que tracta al lector amb respecte i li demana una mica de col·laboració.
Si el lector ho fa, si s’és un lector mínimament atent, les poques horetes que es necessiten per llegir aquesta darrera novel·la d’Elorriaga seran, sense cap mena de dubte, una bona inversió.
Unai Elorriaga
Vredaman
Traducció de Cristina Torrent
RBA-La Magrana, Barcelona, 2006