Skip to content

RAMIRO ZAFRA RÍOS Posts

Un apunt de Claudio Magris

Entre 2003 i 2019 es feia des de Mataró una revista sobre literatura a internet que es deia  www.pielago.com

Durant tots aquests anys a la revista sempre hi eren presents, a un apartat o a un altre, aquestes línies de Claudio Magris :

“Pero todo auténtico Ulises contemporáneo debe vestir, más que la casaca de marino, la bata de casa, y aventurarse en una biblioteca, mejor -o más- que por las islas perdidas; el Ulises de hoy debe ser experto en la lejanía del mito y en el exilio de la naturaleza, debe ser un explorador de la ausencia y del paradero desconocido de la vida verdadera.”

Claudio Magris
Para una filología del mar (1991)

Imprescindible !

 

“La marquesa d’O”, d’Éric Rohmer: El clon fílmic de von Kleist

Finals del segle XVII, inicis del XIX.
La cultura europea, trontollant després de la Revolució Francesa, experimenta el gir irreversible kantià…

Les estructures feudals han caigut, els poders divins són durament qüestionats, la Il·lustració exalça la raó, l’idealisme hegelià busca l’Absolut…

Enmig d’aquesta Europa socialment desestructurada però culturalment exultant, neix, en el si d’una família de militars, el dramaturg Heinrich von Kleist.

Qui havia sentit parlar abans d’aquest dramaturg prussià?
Algú de vosaltres havia llegit mai von Kleist?

No. I és que Kleist és un d’aquells autors que no tries: es llegeixen… i ja està… passen a formar part d’aquell bagatge fosc d’autors que oblidem per sempre però que, tanmateix, fonamenten la literatura europea tal com avui la coneixem.

L’editorial Destino va publicar l’any 2001 La marquesa d’O i altres narracions. Una edició no especialment afortunada però que posa a disposició, en llengua catalana, les narracions més reconegudes de von Kleist… que no és poc…

Bé.
El primer advertiment respecte La marquesa d’O és que no es tracta d’una narració eròtica.
El segon, que no és una lectura amena.
El tercer, que per assimilar la “substància” de l’obra cal tenir una predisposició a prova de filòsofs alemanys…

Fetes les advertències… baixem…

La marquesa d’O explica una història com a mínim curiosa.
D’entrada, en el diari d’una ciutat del nord d’Itàlia apareix un anunci a la secció de classificats… una dona, una marquesa!, la marquesa d’O, sol·licita al pare del fill que espera que es presenti!!

L’inici indueix a la incredulitat: la marquesa d’O, vídua, mare de dues criatures, torna a estar embarassada i ignora no només qui n’és el pare, sinó com ha estat possible la concepció, ja que ella té la “consciència neta”…

És clar… calen més pistes… Tres anys enrere, l’exèrcit rus pren la ciutadella que defensa el pare de la marquesa. En plena batalla, un grup de soldats ataca la marquesa, però un valent coronel rus castiga els necis soldats i acompanya la marquesa fins a les seves estances. L’absurd queda dissimulat… el militar que està destruint la seva ciutat l’ha salvat i és vist per la noble marquesa com un àngel…

La batalla acaba, el pare de la marquesa entrega la ciutadella a l’àngel salvador en un acte cívic que frega la vergonya i, sense poder retrobar-se amb la dama rescatada de les urpes dels infames, ha de marxar.

Poc després arriben notícies de la presumpta mort en combat del coronel, que, tanmateix, més endavant “ressuscita” i es presenta davant l’honorable família amb el ferm propòsit de casar-se amb una dona, la marquesa, que gairebé no coneix de res…

Contra la seva voluntat, obligat pels desigs de la família, parteix de nou a complir les seves funcions militars, amb la promesa que la marquesa no es casarà amb ningú més durant la seva absència i amb el ferm propòsit de tornar tan bon punt pugui alliberar-se dels seus compromisos. El coronel, cada cop menys angelical, se’n va.

Durant la seva absència, l’embaràs de la marquesa es fa evident i culmina amb la seva expulsió de la família. El deshonor infligit a la dinastia no pot ser reparat.

La situació per a la marquesa és gairebé kafkiana. Ella està absolutament convençuda que no ha conegut cap home, però està embarassada. Pregunta per les possibles causes, divines o temporals, però les respostes són òbvies…

Com és possible?

De la incomprensió a la bogeria, un sospir…

Kleist tot just ha suggerit, si el lector ha estat prou atent, que l’àngel salvador aprofita un desmai aristocràtic de la marquesa després del rescat per violar-la i, ves per on, deixar-la embarassada.

Bé, fins aquí una història més o menys curiosa, més o menys interessant, però finalment irrellevant.

Les situacions i els diàlegs són tan inversemblants que freguen la caricatura.

Salta a la vista que Kleist, en realitat, no pretén explicar la història de la marquesa d’O.
Les peripècies d’una dona embarassada contra natura són una excusa per plasmar la seva concepció personal del món… però… quina és aquesta concepció?

Heinrich von Kleist mor com un romàntic (el 1811 se suïcida amb la seva amant), però no és un romàntic. El mou la lluita entre el destí general (el determinisme?) i el destí individual; el mou un amor tan, tan incommensurable que esdevé animal, que momentàniament (quant dura una violació?) es des-hu-ma-nit-za… o potser, amb la violació, aquest amor immens fins a l’inhumà es deïfica… Kleist deixa obertes ambdues opcions… i aquesta obertura el separa dels romàntics i fins i tot de l’idealisme del seu contemporani Goethe…

Kleist lluita contra la raó que no pot veure el que s’amaga rere els sentits… la raó, sembla dir-nos, és com el “fenomen”, però el que és, el “noümen”, només s’assoleix amb un (ai) acte de fe, en el cas de la narració, confiant en la paraula de la marquesa malgrat la seva absoluta inversemblança.

I bé, si la lectura de Kleist ja requereix tota l’atenció possible del lector… com seria traslladar-la a la gran pantalla? I qui s’hi atreviria?

La pregunta ja és tendenciosa… Éric Rohmer.
A posteriori tot encaixa. Només un director que hagi defensat la Nouvelle Vague pot atrevir-se amb Kleist. I, és clar, hi ha Rohmer.

L’any 1976 s’estrena La marquesa d’O del director Éric Rohmer.
Rohmer crea una pel·lícula perfecta en el sentit de per-fectus: acabada, rodona, justa.
El plantejament sembla senzill: es tracta de registrar mitjançant imatges, amb la màxima fidelitat possible, les idees que l’autor plasma a l’obra. I vet aquí l’intent.

Kleist escriu una obra conceptual en què la realitat que acull els personatges és de “cartró-pedra”, és teatral, fal·laç, fràgil, inversemblant… els diàlegs són increïbles fins al surrealisme (sic), el que importa no és una guerra de fireta que gairebé no altera el dia a dia dels personatges, el que importa és aquesta lluita entre allò que no pot ser i, sense poder ser-ho, ho és.

I vet aquí Rohmer, sobrat de mestria, que construeix una representació fílmica tal qual. Així és el llibre, així és la pel·lícula.
Un lector, un espectador contemporani que s’acosti a La marquesa d’O, llibre o film, sense saber a què s’acosta, ben segur toparà amb una obra lenta, avorrida, falsa i mal interpretada.
I efectivament això és el que Rohmer roda, perquè això és el que Kleist escriu per transmetre el que intenta transmetre.

I així és: la guerra que pinta Rohmer (perquè tota la pel·lícula sembla una obra de Goya) és irreal i bucòlica, l’intent de violació inversemblant d’ingenu, el rescat de la dama de manual: contrapicat amb il·luminació de fosc a clar enfocant l’àngel violador.
Llàstima que l’heroi sembli posat allà com si anunciés el poder d’un producte llevataques…

I és clar, els actors interpreten Kleist i apareixen encartonats com principiants, com si fossin aficionats en la seva primera obra de teatre important…

És curiosíssim el mètode amb què Rohmer marca els salts temporals. 1976 i fa servir fosos a negre on carrega cartells amb text al més pur estil del cinema mut.

La marquesa d’O de Rohmer és una adaptació molt particular d’un text literari a la gran pantalla, un intent de màxima i incomprensible fidelitat a l’autor del text, de respectar al màxim les idees que l’autor literari volia expressar…

Per descomptat, un no pot deixar de qüestionar la filosofia de la Nouvelle Vague… és que el director de cinema no és també un creador?

Potser cal esperar a La inglesa y el duque per obtenir una resposta del mateix Rohmer..

 

Pell amunt Pell endins. Contraportada. Versió 1

PELL AMUNT PELL ENDINS.

Un mosaic d’intimitats

Pell amunt, pell endins és un mosaic de relats breus que es llegeixen com petits instants robats: intensos, directes i carregats de vida.

Des de la sensualitat més subtil fins a les emocions que deixen marca, cada relat obre una finestra a experiències que ressonen amb la nostra pròpia quotidianitat, portant-nos pell amunt i pell endins, fins al cor mateix de cada personatge.

Pensat per als moments de pausa, aquest llibre és el company ideal per qui gaudeix d’històries àgils i plenes de significat. Escrits per llegir d’una tirada o per assaborir-ne cada detall, aquests relats són perfectes per abans d’anar a dormir, durant un cafè o quan necessitis desconnectar.

Si busques emocions autèntiques, reflexions profundes i un ritme captivador que no et deixarà indiferent, aquest és el llibre que no voldràs deixar enrere.

Presentació de Paleta de Colors, de la Montse Assens

A una petita biblioteca municipal amb finestrals al carrer. Els lletraferits del poble arreplegats i arreplegades (de fet arreplegades perquè hi ha clara majoria femenina)  per acompanyar una poetessa, per celebrar la publicació d’un llibre de poesia: Paleta de colors #2020 ClassicBlue, de la Montse Assens. El llibre ha estat premiat amb l’Esteve Albert de Poesia 2024 i ha estat publicat per Voliana Edicions amb pròleg de l’Emília Illamola i portada del Joan Pasqual.

Quatre lletraferides, com qui diu, i a la taula de presentacions: la mateixa Montse, la Marta Pérez Sierra guanyadora de l’Esteve Albert al 2022, i l’Emília, escriptora, prologuista del llibre i, també, membre del jurat del premi en qüestió.

La Montse ha explicat que el llibre neix al 2020, l’any de la pandèmia, però que el va escriure a raig temps després. 52 poemes, un per cada setmana. Cada un dels poemes és el nom d’un color i la seva representació hexadecimal (que no del Pantone). Cada poema està associat, com s’explica a la contraportada, a un color que reflecteix una emoció o sentiment viscut. A raig i en vers lliure, ha respost a una pregunta d’un assistent. Així li brolla la poesia a aquesta poetessa instintiva i pintora colorista.

S’han llegit tres, quatre poemes, els suficients per sentir el llibre, per fer-se’n una idea. Sempre em crida l’atenció com sonen els poemes quan els llegeixen els seus autors. Serà així com el llegeixen com vibren al seu cap en el moment de l’escriptura? Els poemes són, en realitat, com els “musiquen” els autors en les seves lectures?

Amb el llibre, perquè, què seria una presentació d’un llibre sense la possibilitat de comprar-lo allà mateix?, la Montse ha tingut el detall de regalar una petita làmina numerada (segona sèrie de 50 peces) creada per ella mateixa: tècnica mixta, collage, acrílic i pigments naturals de Terra blava i Ocre taronja del Marroc.

Una bona presentació i un bon descobriment. Bravo per la Paleta de colors 2020 Classic Blue, bravo per la poetessa Assens.

 

“Fraccions”. Emília Illamola.

La vida, ja ho deia la mare, fa moltes voltes.

Aquesta setmana passada, primavera del 2025, he coincidit amb l’Emília Illamola al jurat d’un certamen literari local. Ha estat una experiència ben curiosa, aquesta d’estar, diguem-ho així, a l’altra banda.

He recuperat un llibre de l’Emília, un de fa molts anys. I he recuperat la lectura que en vaig fer llavors. Passa que, alguna vegada, amb el pas dels anys, els llibres ja no em semblen el que em van semblar i la meva lectura ja no és la que era. No és el cas. Fraccions de l’Emília Illamola continua sent, com era, “Una delicatessen tranquil·la i amable que, sense cap mena de dubte, cal regalar-se.”

 


“Fraccions”. Emília Illamola.

Al juliol del 2102 va aparèixer la primera edició de Fraccions: l’opera prima d’Emília Illamola.

Una primera fullejada ràpida a Fraccions, minuts abans de comprar-lo, ja revela que es tracta d’un personalíssim collage de tot just 63 pàgines. Si disposes de cinc minuts més per a entre-llegir alguns dels fragments del collage, ja hauràs pres la decisió de comprar-lo, dur-te’l a casa i deixar-lo reposar uns dies abans no arribi el moment d’endinsar-te tranquil·lament en la seva lectura.

I arriba el moment.

Fraccions és una juxtaposició de fragments, d’impressions, de visions i percepcions que dibuixen tot un mosaic poètic d’absència i enyorança, un blues, un cant a la saudade.

Fraccions és un mirall de la realitat. (I què és la realitat sinó un tot de fragments que la nostra subjectivitat amalgama per fer-los comprensibles?)

Fraccions és una finestra a una interioritat femenina que ha alentit el seu tràfec diari, una interioritat que de sobte muda la mirada i es torna contemplativa i reflexiva. I creadora.

Paraules, frases i paràgrafs breus i pausats que per una banda destil·len la realitat més quotidiana i per l’altre teixeixen un relat que la reconstrueix des d’una nova subjectivitat que s’autopercep justament en el procés de l’escriptura.

Escriure com a acte de supervivència. En paraules de Marguerite Durás: «Hallarse en un agujero, en el fondo de un agujero, en una soledad casi total y descubrir que sólo la escritura te salvará»

Una lectura tranquil·la i amable bastida en records, descripcions breus, moments quotidians mínims i íntims, impressions i falses impressions, esperes, humors…

Una delicatessen tranquil·la i amable que, sense cap mena de dubte, cal regalar-se.

 

Fitxa tècnica
Titol: «Fraccions»
Autora: Emília Illamola
Editorial: Viena
Pàgines: 63 Preu: 11 €

Altres lectures de «Fraccions»

Audio: «L’argentonina Emília Illamola presenta la seva primera publicació «Fraccions»
http://www.ivoox.com/l-argentonina-emilia-illamola-presenta-seva-primera-publicacio-audios-mp3_rf_1571070_1.html

Video: Emília Illamola a «Cana Dones»
http://www.youtube.com/watch?v=bIiT99N030Y

Fraccions, d’Emília Illamola a «Comunicadores amb Gràcia»
http://comunicadoresambgracia.com/2012/10/30/fraccions-demilia-illamola/

 

Desmitificant la figura de l’escriptor

De “La vida de AJ Fikry”, de la Gabrielle Zevin:

– Com va el llibre?

En Daniel arronsa les espatlles.

– És un llibre. Tindrà pàgines i una coberta. Una trama, personatges, girs. Posarà de manifest els anys que he invertit a estudiar, perfeccionar i practicar l’ofici. I per tots aquests motius probablement serà menys popular que el primer que vaig escriure, quan tenia vint-i-cinc anys,

L’opinió del Daniel Parish desmitifica la figura de l’escriptor. Llibre com a objecte d’entreteniment. Vendes.

10 veritats discutibles sobre l’escriptura

1. Totes les històries ja han estat explicades.

Per tant, el que fa un text interessant va més enllà de la història: el suspens, la veu, la connexió amb l’experiència prèvia del lector.

2. Escrivim per vanitat o per necessitat d’expressió.

3. Un llibre pot ser un producte d’entreteniment o una expressió cultural.

4. Qualsevol que sigui el tipus de llibre, en principi neix amb la voluntat de ser llegit, bé per un públic determinat, bé pel gran públic.

Aquesta voluntat, inherent a l’escriptura, acosta o endinsa qualsevol llibre en l’òrbita del mercat i les seves lleis i, conseqüentment, determina el seu procés de creació.

5. Per escriure cal una certa tècnica que depèn del tipus de llibre.
Sigui quin sigui el tipus de llibre, hi ha un apartat de la tècnica que passa pel control de la llengua i dels fonaments de la narració.

El que tingui l’autor al cap en el moment d’iniciar el projecte determina el procés de creació i la tècnica a utilitzar.

6. La divisió comercial entre llibres de ficció i de no ficció predetermina els de ficció com a productes d’entreteniment i els de no ficció com a expressió cultural i/o descripció i/o interpretació de la realitat.

7. A la pràctica, qualsevol llibre d’una o altra categoria és o tendeix a ser dins l’òrbita del mercat i, en conseqüència, cap llibre quedaria al marge de les seves lleis.

8. Un autor de bestsellers és algú que ha connectat, voluntària o involuntàriament, amb l’expectativa d’entreteniment del gran públic, moltes vegades impulsat per eines de màrqueting que solen ser finançades per les editorials.

9. Sovint es confon l’èxit de vendes amb la qualitat literària.

Els principals interessats a distingir ambdós conceptes són els autors desconeguts pel gran públic, amb l’objectiu de salvaguardar el valor de les seves creacions.

10. Els premis literaris s’orienten a partir de criteris econòmics i deixen de banda la qualitat literària.

Els principals defensors d’aquesta afirmació són els autors que mai no han guanyat cap premi o cap premi de rellevància.

13 Contes abstemis

Fa ja un grapat d’anys vaig escriure sobre “13 contes abstemis” de l’Empar Moliner. Ara mateix no recordo res, zero, d’aquell llibre, però això que vaig escriure, penso ara, hom ho podria escriure al respecte de “Pell amunt pell endins”, el llibre de relats que tot just acabo d’enllestir i que, ara, està en mans de la correctora.

Té la seva història perquè no estic molt segur que “13 contes abstemis” m’agradés. Tinc la impressió que amb els anys he entès que un autor/a pot planteja-se, senzillament, que el seu llibre sigui tot just “un tot plegat de situacions versemblants i entretingudes que fan del llibre un immillorable llibret d’estiu, un divertimento que tot i que potser no entusiasmarà a ningú, tampoc no desagradarà.”

Llibre no com a expressió cultural sinó com a producte d’entreteniment.

He escrit un llibre amb la idea que qui el llegeixi, senzillament, passi una bona estona…
He travessat alguna línia vermella?

En fi, un acostament a “13 contes abstemis”, de la inigualable Empar Moliner:

A l’abril del 2005 la polifacètica Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) rebia el Premi Lletra D’Or a la millor novetat literària del 2004 pel seu recull de contes “T’estimo si he begut”.

El llibre venia recolzat ni més ni menys que per Quaderns Crema la qual cosa feia pensar que, si mai no havíem llegit res de Moliner, aquesta bé podria ser una bona ocasió.

No ens havia d’importar la sospitosa il·lustració de la portada del llibre. Com és sabut, els il·lustradors, que també són persones, a vegades també tenen dies negres… a més, a la contraportada del llibret, el gran medievalista i culer irreductible Anton Maria Espadaler ens animava a tirar endavant… així que… endavant!

T’estimo si he begut és un recull de, toquem fusta, 13 contes. 13 històries més aviat íntimes o intimistes narrades des de diferents angles i perspectives i posades, desvergonyidament, a l’abast del judici (consum?) ràpid del lector.

Conte a conte, clixé a clixé, Moliner enfoca detalls del dia a dia dels seus personatges que qualsevol lector podria reconèixer a les seves pròpies carns, és més, detalls que qualsevol lector podria recordar que l’ha passat a ell, al seu veí, al seu germà…

Probablement aquesta proximitat, aquesta quotidianeïtat dels contes fan que siguin ràpids de llegir, quasi com qui llegeix el diari a l’hora del cafè.

Probablement aquest tracte de proximitat obliga a l’escriptora a tractar superficialment tots i cadascun dels personatges per centrar-se en el que de còmic, irònic, sarcàstic o fins i tot cínic puguin tenir les situacions en les que es recrea i que és, al mateix temps, la gràcia i desgràcia de l’antologia.

I probablement per a facilitar la lectura ràpida i poc reflexiva que demanen els seus contes és que Moliner fa ús d’un llenguatge actual, lleuger, àgil però que no aporta res d’interessant ni al lector, ni a la literatura, ni al català.

Malgrat tot això, Moliner firma un recull de contes que, potser per reflectir la nostra més rabiosa actualitat, té un cert atractiu, aconsegueix una lectura còmplice, un somriure fàcil…

Un matrimoni que acut a un terapeuta matrimonial, una alumna que s’enamora del seu profe de Crítica Teatral, l’entrega de premis d’una associació de feministes, el procés de creació d’un poeta coetani, el rècord guiness d’una lliga pro lactància materna… un tot plegat de situacions versemblants i entretingudes que fan del llibre un immillorable llibret d’estiu, un divertimento que tot i que potser no entusiasmarà a ningú, tampoc no desagradarà.

A final de comptes, un llibre per llegir en un parell d’estonetes i per desar-lo ràpidament al prestatge que li correspongui.

MOLINER, Empar. T’estimo si he begut. Ed. Quaderns Crema, Barcelona 2004.
203 pàgines. 12 euros

 

Reflexions en veu alta. Crítica literària, grups de lectura i deformacions professionals.

No fa gaire he assistit, presencialment, a un dels diferents grups de lectura actius al meu poble. El llibre a comentar, poca broma,  era “Esdeveniment“, de l’Annie Ernaux.
Feia molt que no aterrava en un grup de lectura, i arribava amb curiositat, prudència i fins i tot una certa distància. L’experiència ha estat, quant menys, transformadora. Veiem:

Quan m’hi poso amb una lectura, el primer que cerco, diria que quasi inconscientment, és allò que fa funcionar el text. De vegades no hi ha gaire a atendre. Tot flueix pàgina rere pàgina en pretèrit imperfecte, i cap avall que fa baixada. Però d’altres, els textos han estat construïts amb una atenció exquisida, conformant una estructura sobre la que es planta la història (o les històries) i que, a més pot arribar a tenir una raó de ser, una lògica interior de la que es dedueix que justament aquell format és el millor i més adequat per justament aquella història.
Em passa que, de vegades, un cop desxifrades les bastides sobre les que es construeix el text, perdo, en part, l’interès en la història.

Fa uns anys vaig tenir una extraordinària professora d’escriptura que ens deia a l’alumnat que el lector no es queda al text per la història, sinó per la veu. Té el seu què identificar la veu present a un text i, també, detectar els elements sobre els que es construeix. Però crec que, efectivament, és un dels elements més captivadors en la lectura.

La resta, atmosfera, personatges, trama, etc. són, tanmateix, elements que sovint es comenten, a les lectures i ressenyes, sempre “des de fora”, des del lector. Poques vegades es va més enllà i es passa del què al com, d’aquests elements que embasten el text.

Al grup de lectura que comentava, pràcticament tothom era, diguem-ho així, gent adulta, gran, amb història, amb mil lectures, amb criteri, amb credibilitat. I aquí el quid de la qüestió, aquí l’element que m’empeny a l’autoreflexió. Per què la meva lectura no pot evitar enfocar en els com i la dels meus companys i companyes de grup de lectura es centra, sobre tot, en el tema? Potser, no ho descarto, és una deformació professional: visió admin contra visió user. De vegades el món de la informàtica és el que té. Els usuaris no s’aturen a reflexionar sobre el perquè la informació de les seves pantalles està disposada d’una forma o altre, sobre uns colors o altres, ordenada i jerarquitzada d’una forma o altre. Senzillament reaccionen: els hi agrada o no, la fan servir amb més habilitat o amb menys, amb més facilitat o amb menys. I el seu judici acostuma a ser de funcionalitat, si el contingut els fa servei o no, i no se n’adonen mai que sovint la manera en que es disposa el contingut és clau per a que ells en tinguin una o altra percepció. La seva opinió pot ser suggerida, entre d’altres aspectes, per com se’n disposa la informació en la pantalla. Els informàtics, que no són més que una altre baula del sistema, estem contents quan els indicadors ens mostren que hem aconseguit que la gent reaccioni com ens han demanat que ho faci. Bé, les gran tecnològiques són super-especialistes en això, oi?

També pot ser que les meves lectures incorporin el filtre, diguem-li tècnic, per una possible segona deformació professional, el fet que, com apunto sempre a la meva biografia a les xarxes socials: “escric històries pròpies i alienes”. La meva experiència com a escriptor determina la meva experiència lectora. En el meu procés d’escriptura allò que més em preocupa conscientment és l’arquitectura, com fer que els textos s’aguantin, que siguin autònoms, que formalment siguin si no impecables, al menys el més correctes possibles. Després (i és un dir), la història “ja surt sola”  fins i tot, en molts casos, sorprenent-me a mi mateix que de cap manera podia imaginar les seves derives. Que la història agradi o no al lector, ja són figues d’un altre paner.

Confrontar la meva lectura potser racional i més aviat tècnica, a la lectura d’un grup de persones amb criteri (amb el cap moblat que diria ma mare), que llegeixen sobre tot per plaer i que es troben presencialment per compartir les seves vivències amb el llibre o a partir del llibre, ha estat una experiència de descobriment i d’aprenentatge, un què t’empatolles en estructures si el que a nosaltres, els lectors, el que ens interessa són les històries, el que ens suggereixen, el que ens provoquen.

El lector es queda al text per la veu, deia la professora que, potser per sentit comú, mai no va afegir que si bé es queda per la veu, pot anar-se’n per molts altres motius, entre ells que el text no estigui ben escrit.

Fins no fa gaire les editorials filtraven i d’alguna manera garantien més o menys que els textos que arribaven a les llibreries estiguessin tècnicament ben escrits. Però actualment els autors poden autopublicar-se convertint-se ells en el seu propi filtre de qualitat. Ha estat el meu cas i el primer que sempre he intentat esbrinar per part dels lectors i lectores ha estat si els hi semblava que el text funcionava, si quadrava, si estava ben escrit. Afortunadament penso que ja puc, sense descuidar-lo gens,  començar a despreocupar-me una mica per aquest aspecte i incrementar, en el procés d’escriptura, el pes d’altres variables, aquelles més susceptibles de ser valorades i apreciades pels lectors i lectores que lluny d’analitzar textos, el que volen és, em sembla, identificar-se amb la veu, endinsar-se en la història i viure-la com la viuen els personatges.

No sé encara quin dels diversos projectes que tinc al cap acabarà en llibre, però sí sé que intentaré reordenar el procés d’escriptura per relaxar l’atenció a les estructures narratives i donar-li més pes a les històries i als temes, o com es diu ara, relaxar i permetre que l’escriptura…. flueixi.

Paraula de lectors, et lloem senyor.

Per cert, aquí la meva lectura de l’Esdeveniment…