Skip to content

RAMIRO ZAFRA RÍOS Posts

Pell amunt pell endins

El llibre

Pell amunt pell endins
Ramiro Zafra Ríos
(En mans de la correctora…)

 

La història

PELL AMUNT PELL ENDINS és un mosaic d’històries curtes que es llegeixen d’una revolada, un trencadís d’instantànies de la vida oculta de Vilalladó, un poble qualsevol, no gaire lluny de Barcelona.

Aquí, rere les portes tancades, sota les llums tènues dels bars o entre els llençols mig desfets, es viuen moments intensos i únics en la vida de qualsevol persona.

Personatges que es creuen, es desitgen, es trenquen i es tornen a cosir. Cossos que parlen, mirades que ho revelen tot, records tatuats a la pell.

Cada relat és com una fotografia instantània: captura un segon de la vida dels seus protagonistes i el transforma en una escena plena de sensualitat i emoció. Històries que es llegeixen com qui observa una seqüència de polaroids, cadascuna amb una veritat pròpia, cadascuna amb un pes que queda impregnat a la memòria.

Ideal per llegir entre estacions de metro o just abans d’apagar el llum.

Curt, directe i addictiu.

 

El que diuen els lectors

És un recull de relats que enganxa i té tocs realment genials. Enhorabona per la feina feta. Espero i desitjo que si l’arribes a publicar tingui una bona acollida: se la mereix.

Maria

 

Altres

Slice of life

Slice of life es una frase que describe el uso del realismo mundano que representa las experiencias cotidianas en el arte y el entretenimiento.

La expresión literaria se refiere a una técnica narrativa que presenta una muestra aparentemente arbitraria de la vida de un personaje, que a menudo carece de una trama coherente, conflicto, o final.​ La historia puede tener poco progreso de la trama y poco desarrollo de los personajes, y con frecuencia no tiene exposición, conflicto o desenlace, con un final abierto.

Wikipedia

No acabo de tenir clar si “Pell amunt pell endins” hi cabria en aquest calaix… però… vols dir que no?

Que la tierra os sea leve.

El libro

Que la tierra os sea leve
Ramiro Zafra Ríos
Ed. El Desván de las letras.
2022

Comprar “Que la tierra os sea leve”

 

La historia

Ramiro Figueroa es un republicano que, pasada la Guerra Civil Española, se alista en el ejército para purgar su pasado e intentar rehacer su vida junto a Helena, la maestra de Calvos de Randín, una aldea de pasadores y traficantes junto a la frontera con Portugal.

Pero el 1 de julio de 1941 es enviado «voluntario» a combatir, en el bando de la Alemania de Hitler, en el frente ruso, en la conocida División Azul.

Un acercamiento diferente, próximo y desmitificado del paso de la División Azul por el frente ruso desde la perspectiva de un pequeño grupo de soldados y enfermeras que componen la Primera Sección de Ambulancias.

 

El origen de “Que la tierra os sea leve”

Me llamo Ramiro por mi abuelo. En casa siempre se había explicado su historia: estaban formados en el patio del cuartel cuando a las columnas pares les hicieron dar un paso al frente. Esos, los del paso al frente, fueron buena parte de los «voluntarios» que acudieron a la llamada de la División Azul para combatir el comunismo en el frente ruso.  El abuelo, mi abuelo Ramiro, desapareció en combate y fue dado, como tantos y tantos otros, por muerto. Pero aunque herido de muerte, el abuelo sobrevivió y algunos días después fue rescatado. Justo en esos días nació mi padre que, oficialmente, nació hijo de viuda. Pero el abuelo, perteneciente a la Primera Sección de Ambulancias, fue de los que regresaron, de los que se reencontraron con sus familias. El abuelo fue, sin duda, un hombre afortunado.

Pero mi abuelo Ramiro no es el protagonista de esta historia a pesar de que hay algunas similitudes, el nombre del protagonista, los detalles del reclutamiento, el periplo hasta el frente ruso, la sección de ambulancias, la geografía de los combates…

 

Lo que dicen los lectores

He podido leerla antes de su publicación y he visto temas que Ramiro ni se había planteado en la historia pero que están ahí, el papel de la mujer en la Segunda Guerra Mundial, diferentes concreciones del nacionalismo,  la propaganda bélica desagraciadamente tan actual hoy con la invasión rusa de Ucraina…

Una novela ambientada en una guerra pero en la que late la historia de un grupo de personas con nombres y apellidos, con las que es muy fácil conectar.

Me ha sorprendido gratamente.

Cristina Rodríguez

Es una novela que con la División Azul te mete de lleno en el día a día de un grupo de soldados en la Segunda Guerra Mundial al sureste del famosísimo sitio de Leningrado.

La historia de un enfermero militar y su cuadrilla desde que salen de España hasta que entran en combate.

 

Pau Diaca

 

Arxipèlag de naufragis

El llibre

Comprar “Arxipèlag de naufragis”

La contraportada

Arxipèlag de Naufragis ens transporta a un univers on les illes són metàfores d’existències a la deriva, els mars amaguen silencis i records, i els naufragis revelen veritats submergides.

A través d’imatges poderoses i versos que oscil·len entre la serenor i la tempesta, aquest poemari traça una geografia íntima de pèrdues, descobriments i silencis, convidant el lector a embarcar-se en un viatge profundament humà.

Som illes, ens diu el Ramiro Zafra Ríos; illes que cerquen petjades, habitants, un lloc on reconèixer-se enmig del mar desconegut. Els seus versos, carregats d’una bellesa melancòlica, són fletxes traçades en la sorra, far en nits d’insomni i l’eco persistent d’antics navegants.

Arxipèlag de Naufragis és una travessia poètica per les aigües del record, l’oblit i la identitat. Un cant a la fragilitat humana i a la resistència de l’esperit davant la immensitat del desconegut.

LLei de fugues

Mentre la flaire del carbó que el fogoner atrafegat llançava directament a la gola d’aquella bèstia li arribava transportada per la brisa marina, en Pierre, palplantat al bell mig de les vies, aixecava el cap vers les estrelles de darrera vegada.

David Obón Bayod
Llei de fugues.
Maig 2023

 

Si una tarda de juliol un borinot.

Es veu que la casa estava a punt d’esfondrar-se i no ho sabíem. O això és el que ens van dir abans d’esfondrar-la. Les bigues: podrides. Tèrmits. Per sort ja feia anys que no hi vivia ningú, i l’únic que vam haver de fer va ser una mica d’inventari del que volíem rescatar. No va sortir una llista gaire llarga, potser perquè de seguida ens vam adonar que de tot el que ens hauria agradat salvar de debò ja no en quedava res.

Pep Puig.
Si una tarda de juliol un borinot.
L’altra editorial
2023

Els irredempts. Cristina García Molina

Res del que passarà ha passat encara. Encara no sembla que hagi de passar res.

(Linòleum XI)

Parlem molt sobre la mort, però ningú no ens prepara per a la poesia.

(Linòleum XII)

Sóc un glossador. Algú que escriu als marges. Afegeixo anotacions a la part obscura dels vostres actes, de les vostres gesticulacions, de les coses que crideu quan us penseu que esteu sols i no us escolta ningú. Sobretot d’aquestes. No és que em complagui en informacions morboses. No és això. És una manera de passar el temps. Escolto, observo, considero. Avui us salvo i demà us condemno.

(Moll II)

He llegit molt. També he oblidat molt. Podríem dir que no m’ha servit de res. El món és el que és. Un exercici continu de desmemòria.

(Moll III)

Cristina García Molina.
Els irredempts.
LaBreu Edicions

El rastre blau de les formigues. Ponç Pons

De les llargues caminades que d’al·lot feia amb mon pare pel camp, record l’esperit d’uns homes, la majoria anarquistes, que tenien un hort amb arbres fruiters, una caseta i un ca.
Em va semblar que allò era un ideal de vida, i Thoreau -“És aquí i no en cap altre lloc que hi ha el nostre paradís”- m’ho va confirmar.

Ponç Pons
El rastre blau de les formigues
Ed. Quaderns Crema, Barcelona 2014.

 

“Vedraman”. Unai Elgorriaga.

Al principi va ser “Un Tramvia a SP”, ni més ni menys que Premi Nacional de Narrativa al 2002. Elorriaga sorprenia al lector amb un interessant joc de veus i un llenguatge entre urbà i poètic que sense deixar de ser realista tenia certes dosis d’onirisme. Tot plegat una novel·leta aconseguida, fresca en el seu moment i prou oportuna com per aconseguir el Nacional de Narrativa, que no és poca cosa.

El 2003 publica “El pelo de Van’t Hoff” (en castellà el 2004) que passa ràpidament i discreta per les nostres llibreries.

És al 2005 quan arriba “Vredaman”, traduit al català per Cristina Torrent, el 2006, a la col·lecció “Les ales esteses”, dins La Magrana. És un treball, la traducció, molt correcte però com ja ens passava al llegir Atxaga, constantment ens ve al cap la sensació que s’ha perdut part de la màgia al passar-lo de l’euskera (o del castellà) al català. És cert que sempre passa a les traduccions, però no sempre el lector experimenta aquesta mena d’enyorança.

Sigui com sigui “Vredaman” és la intersecció de diferents personatges, quatre de principals, en una història comú, estranya, absolutament local i no gaire versemblant.

Elorriaga enceta la narració rere la veu narrativa d’un nen, en Tomás, que va presentant el seu món des del seu prisma infantil ple de petites incoherències, il·lògiques deduccions causa-efecte, repeticions innecessàries, fantasies i és clar, descripcions parcials que van donant pistes sobre el desenvolupament de la trama.

Aquestes descripcions parcials són una de les estratègies narratives de “Vredaman” ja que a través d’elles es desenrotlla la història: allò que enganxa a continuar amb la lectura és molt probablement el desig de completar aquestes descripcions obertes una rere l’altra i que no s’aconsegueix ben bé fins al desenllaç.

Personatges típics d’Elorriaga, espais poc definits amb una important pinzellada impressionista, i un tractament del temps entre bucòlic i nostàlgic, aconsegueixen que capítol a capítol ens endinsem en una història que sense ser res de l’altre món ens mantingui atents i, en bona part, amb un somriure als llavis.

Probablement Elorriaga estigui esgotant la veta, la veu trobada amb “Un Tramvia a SP”, probablement hagi de cercar noves vies, noves formes de narrar i crear, però mentre ho fa, “Vredaman” és una lectura recomanable que tracta al lector amb respecte i li demana una mica de col·laboració.

Si el lector ho fa, si s’és un lector mínimament atent, les poques horetes que es necessiten per llegir aquesta darrera novel·la d’Elorriaga seran, sense cap mena de dubte, una bona inversió.

Unai Elorriaga
Vredaman
Traducció de Cristina Torrent
RBA-La Magrana, Barcelona, 2006

 

“Los girasoles ciegos”. Alberto Méndez.

El 2004 va morir el professor Alberto Méndez, guanyador del Premi de la Crítica d’aquell any amb “Los girasoles ciegos”, una novel·la bastida sobre quatre relats d’una humanitat, força i qualitat literària tals que fa pensar que, més enllà del mercat, una altra literatura era i és possible.

I és que “Los girasoles ciegos” és una sorpresa, una referència, una crua necessitat que cal saciar, que cal llegir.

El primer dels quatre relats ens explica la rendició del capità d’intendència Carlos Alegría als republicans just quan els nacionals estan entrant a Madrid.
Per què es rendeix un capità que, sense conèixer la primera línea de combat, està guanyant la guerra?

La segona història (”derrota” diu Méndez: paraula que en castellà tant significa “derrota” com “camí”) dura i trasbalsadora, és el diari idealista i desolador d’un adolescent que fuig a la muntanya amb la seva dona embarassada. Potent i esgarrifosa descripció de la deshumanització de l’home.
On s’acaba la nostra humanitat?

La tercera derrota ens despulla la justícia que els nacionals executaren al 39, i ens mostra l’enfonsament moral d’uns pares que han perdut el fill a la guerra.
Qui són els vençuts en una guerra fratricida?

El quart relat és la història d’un professor republicà que roman a Madrid tancat dins un armari secret de casa seva fins que un diaca, un religiós, entra en joc retratant el “trist” paper de la doble, triple o quàdruple moral catòlica durant i després de la guerra civil espanyola.
Paraula de Déu?

Altres textos de l’epoca emmarcats en la guerra i la postguerra civil espanyola com “Soldados de Salamina” de Cercas o “Les veus del Pamano” de Cabré, van ser i són referents molt dignes a tenir en compte però que es mouen en altres registres. “Los girasoles ciegos” és una novel·la escrita a foc lent, quatre relats, quatre veus que fan perfecta la tria d’una estructura que li permet independència a cada relat i filar prim a cada història.

No atenem sempre al mateix narrador ni al mateix estil, i aquesta suma de perspectives i mètodes, de distàncies i penya-segats construeixen una certa objectivitat que impacta directament sobre l’emotivitat del lector.

No es pot llegir “Los girasoles ciegos” sense immutar-se, sense posicionar-se com a persona, ni sense admirar com a lector, a poc que s’estigui atent, l’extraordinària qualitat de tots els recursos emprats en aquesta obra.

És un text dur, seriós, que assenyala allà on fa més mal, allà on l’home es converteix en llop per al propi home, un text que neix del desànim i que es resumeix, al final d’un dels relats, amb un vers de Góngora:

“(Som) una infame turba de nocturnas aves”.

S’ha de llegir.

Mendez, Alberto
LOS GIRASOLES CIEGOS
EDITORIAL ANAGRAMA, 155 pàg.