Sempre s’ha dit allò de “Tradurre è tradire” perquè, efectivament, no hi ha forma de traduir un text sense trair-lo d’alguna manera. Qui no estigui d’acord només ho ha d’intentar.
Però una cosa és traduir i una altra, ben diferent, editar.
Qui fa la traducció vetlla per transmetre en la llengua de destí allò que transmet la d’origen. Qui fa l’edició vetlla per oferir al lector un objecte llibre digne de ser adquirit i, és clar, llegit.
Quan es tracta, per exemple, d’un text complex o, també, d’un text en una llengua de dècades o segles enrere, qui edita glossa el text, afegeix notes a peu de pàgina o al final del llibre que aporten llum sobre què volien dir aquelles paraules en el moment i context en que van ser escrites.
Avui, però, he trobat una notícia al diari que deia això:
Reescriuen Roald Dahl per eliminar termes com “lletja” o “gras”: censura o actualització?
Personatges com Augustus Gloop o els Umpa Lumpa, del llibre “Charlie i la fàbrica de xocolata”, ara tenen descripcions “amb adjectius inclusius”
I és clar, preguntes les que volguéssiu.
Si algun dia, sant miracle, alguna de les meves novel·les, a més de venuda ha de ser reeditada, voldria que es respectés el text original, allò que vaig escriure, tal com ho vaig escriure. Si en el moment de la reedició el que vaig escriure és malsonant o poc apropiat pels bons costums del moment, confio en que, si algú ha de tocar el text, a peu de pàgina s’apunti com de malsonant era en origen. Que qui llegeixi sempre pugui distingir entre l’original i l’adaptació.
Ara bé, també penso que les meves novel·les, per molt que me les estimi, no han de canviar el curs de la història de la literatura, així que si els meus hereus han de guanyar quatre calerons si en la reedició cal trair una mica, o molt, o totalment el text original, ja tenen, per endavant i sense condicions, el meu permís.
En fi, que com deia aquell, “Tinc uns principis; i si no li agraden, en tinc uns altres”.