Skip to content

Categoria: Textos, lectures et alteri

“Víspera de quedarse”. Juan Vicente Piqueras


Todo está preparado: la maleta,
las camisas, los mapas, la fatua esperanza.

Me estoy quitando el polvo de los párpados.
Me he puesto en la solapa
la rosa de los vientos.

Todo está a punto: el mar, el aire, el atlas.

Sólo me falta el cuándo,
el adónde, un cuaderno de bitácora,
cartas de marear, vientos propicios,
valor y alguien que sepa
quererme como no me quiero yo.

El barco que no existe, la mirada,
los peligros, las manos del asombro,
el hilo umbilical del horizonte
que subraya estos versos suspensivos…

Todo está preparado: en serio, en vano.


Juan Vicente Piqueras
“La latitud de los caballos”
Poesía Hiperión, Barcelona, 1999.


 

“Vedraman”. Unai Elgorriaga.


Al principi va ser “Un Tramvia a SP”, ni més ni menys que Premi Nacional de Narrativa al 2002. Elorriaga sorprenia al lector amb un interessant joc de veus i un llenguatge entre urbà i poètic que sense deixar de ser realista tenia certes dosis d’onirisme. Tot plegat una novel·leta aconseguida, fresca en el seu moment i prou oportuna com per aconseguir el Nacional de Narrativa, que no és poca cosa.

El 2003 publica “El pelo de Van’t Hoff” (en castellà el 2004) que passa ràpidament i discreta per les nostres llibreries.

És al 2005 quan arriba “Vredaman”, traduit al català per Cristina Torrent, el 2006, a la col·lecció “Les ales esteses”, dins La Magrana. És un treball, la traducció, molt correcte però com ja ens passava al llegir Atxaga, constantment ens ve al cap la sensació que s’ha perdut part de la màgia al passar-lo de l’euskera (o del castellà) al català. És cert que sempre passa a les traduccions, però no sempre el lector experimenta aquesta mena d’enyorança.

Sigui com sigui “Vredaman” és la intersecció de diferents personatges, quatre de principals, en una història comú, estranya, absolutament local i no gaire versemblant.

Elorriaga enceta la narració rere la veu narrativa d’un nen, en Tomás, que va presentant el seu món des del seu prisma infantil ple de petites incoherències, il·lògiques deduccions causa-efecte, repeticions innecessàries, fantasies i és clar, descripcions parcials que van donant pistes sobre el desenvolupament de la trama.

Aquestes descripcions parcials són una de les estratègies narratives de “Vredaman” ja que a través d’elles es desenrotlla la història: allò que enganxa a continuar amb la lectura és molt probablement el desig de completar aquestes descripcions obertes una rere l’altra i que no s’aconsegueix ben bé fins al desenllaç.

Personatges típics d’Elorriaga, espais poc definits amb una important pinzellada impressionista, i un tractament del temps entre bucòlic i nostàlgic, aconsegueixen que capítol a capítol ens endinsem en una història que sense ser res de l’altre món ens mantingui atents i, en bona part, amb un somriure als llavis.

Probablement Elorriaga estigui esgotant la veta, la veu trobada amb “Un Tramvia a SP”, probablement hagi de cercar noves vies, noves formes de narrar i crear, però mentre ho fa, “Vredaman” és una lectura recomanable que tracta al lector amb respecte i li demana una mica de col·laboració.

Si el lector ho fa, si s’és un lector mínimament atent, les poques horetes que es necessiten per llegir aquesta darrera novel·la d’Elorriaga seran, sense cap mena de dubte, una bona inversió.


Unai Elorriaga
Vredaman
Traducció de Cristina Torrent
RBA-La Magrana, Barcelona, 2006


 

“Los girasoles ciegos”. Alberto Méndez.


El 2004 va morir el professor Alberto Méndez, guanyador del Premi de la Crítica d’aquell any amb “Los girasoles ciegos”, una novel·la bastida sobre quatre relats d’una humanitat, força i qualitat literària tals que fa pensar que, més enllà del mercat, una altra literatura era i és possible.

I és que “Los girasoles ciegos” és una sorpresa, una referència, una crua necessitat que cal saciar, que cal llegir.

El primer dels quatre relats ens explica la rendició del capità d’intendència Carlos Alegría als republicans just quan els nacionals estan entrant a Madrid.
Per què es rendeix un capità que, sense conèixer la primera línea de combat, està guanyant la guerra?

La segona història (”derrota” diu Méndez: paraula que en castellà tant significa “derrota” com “camí”) dura i trasbalsadora, és el diari idealista i desolador d’un adolescent que fuig a la muntanya amb la seva dona embarassada. Potent i esgarrifosa descripció de la deshumanització de l’home.
On s’acaba la nostra humanitat?

La tercera derrota ens despulla la justícia que els nacionals executaren al 39, i ens mostra l’enfonsament moral d’uns pares que han perdut el fill a la guerra.
Qui són els vençuts en una guerra fratricida?

El quart relat és la història d’un professor republicà que roman a Madrid tancat dins un armari secret de casa seva fins que un diaca, un religiós, entra en joc retratant el “trist” paper de la doble, triple o quàdruple moral catòlica durant i després de la guerra civil espanyola.
Paraula de Déu?

Altres textos de l’epoca emmarcats en la guerra i la postguerra civil espanyola com “Soldados de Salamina” de Cercas o “Les veus del Pamano” de Cabré, van ser i són referents molt dignes a tenir en compte però que es mouen en altres registres. “Los girasoles ciegos” és una novel·la escrita a foc lent, quatre relats, quatre veus que fan perfecta la tria d’una estructura que li permet independència a cada relat i filar prim a cada història.

No atenem sempre al mateix narrador ni al mateix estil, i aquesta suma de perspectives i mètodes, de distàncies i penya-segats construeixen una certa objectivitat que impacta directament sobre l’emotivitat del lector.

No es pot llegir “Los girasoles ciegos” sense immutar-se, sense posicionar-se com a persona, ni sense admirar com a lector, a poc que s’estigui atent, l’extraordinària qualitat de tots els recursos emprats en aquesta obra.

És un text dur, seriós, que assenyala allà on fa més mal, allà on l’home es converteix en llop per al propi home, un text que neix del desànim i que es resumeix, al final d’un dels relats, amb un vers de Góngora:

“(Som) una infame turba de nocturnas aves”.

S’ha de llegir.


Mendez, Alberto
LOS GIRASOLES CIEGOS
EDITORIAL ANAGRAMA, 155 pàg.


 

“El rastre blau de les formigues”. Ponç Pons


Aquest llibre del Pons està publicat a “Poesia dels Quaderns Crema“, tot i que potser és massa agosarat anomenar poesia a aquest conjunt de reflexions breus o molt breus.

En un primer cop d’ull hom pot tenir la impressió de que podria tractar-se d’un dietari, de fet, el to dels textos, en ocasions, tendeix a l’intimisme d’un dietari, d’una interioríssima primera persona. Però potser no acaba de quadrat tampoc en el gènere: les entrades no tenen data, no existeix evolució temporal… Més aviat és un conjunt, una juxtaposició d’entrades, de textos molt breus, de molt breus reflexions sobre un grapat de determinats temes. Aquestes reflexions tendeixen a repetir-se en diferents formes i fins i tot arriba un punt en que la lectura ja no pot continuar essent contínua i s’imposa, més que llegir-lo, fer-li una ullada de tant en tant.

Alguns dels temes són la religiositat (ant institucional), la natura de ses Illes, la voracitat del turisme, la condició de poeta, d’escriptor…

Un rastre, el d’aquestes formigues, que cal seguir…


Aquí algunes engrunes d’aquest rastre…

  • Potser sobren escriptors i fan falta literats.
  • Publicar per deixar-ho de corregir obsessivament i no tornar-te boig. Com deia Valery: “Els poemes no s’acaben, s’abandonen”.
  • Versos que són com trinxeres excavades en el camp de la realitat.

  • Fer classe també és fer teatre.
  • Els dies escrits són més viscuts.
  • La poesia és més important que els poetes.
  • M’he plantejat la pregunta del psiquiatre Victor Frankl feia als seus pacients: “Vosté per què no se suïcida?”. I he pensat en la Literatura.
  • En la vida, com en la Literatura, convé fugir dels llocs comuns perquè solen estar plens, saturats de gent.

  • Literàriament parlant, crec que el talent són un munt de correccions.