Skip to content

“El rastre blau de les formigues”. Ponç Pons


Aquest llibre del Pons està publicat a “Poesia dels Quaderns Crema“, tot i que potser és massa agosarat anomenar poesia a aquest conjunt de reflexions breus o molt breus.

En un primer cop d’ull hom pot tenir la impressió de que podria tractar-se d’un dietari, de fet, el to dels textos, en ocasions, tendeix a l’intimisme d’un dietari, d’una interioríssima primera persona. Però potser no acaba de quadrat tampoc en el gènere: les entrades no tenen data, no existeix evolució temporal… Més aviat és un conjunt, una juxtaposició d’entrades, de textos molt breus, de molt breus reflexions sobre un grapat de determinats temes. Aquestes reflexions tendeixen a repetir-se en diferents formes i fins i tot arriba un punt en que la lectura ja no pot continuar essent contínua i s’imposa, més que llegir-lo, fer-li una ullada de tant en tant.

Alguns dels temes són la religiositat (ant institucional), la natura de ses Illes, la voracitat del turisme, la condició de poeta, d’escriptor…

Un rastre, el d’aquestes formigues, que cal seguir…


Aquí algunes engrunes d’aquest rastre…

  • Potser sobren escriptors i fan falta literats.
  • Publicar per deixar-ho de corregir obsessivament i no tornar-te boig. Com deia Valery: “Els poemes no s’acaben, s’abandonen”.
  • Versos que són com trinxeres excavades en el camp de la realitat.

  • Fer classe també és fer teatre.
  • Els dies escrits són més viscuts.
  • La poesia és més important que els poetes.
  • M’he plantejat la pregunta del psiquiatre Victor Frankl feia als seus pacients: “Vosté per què no se suïcida?”. I he pensat en la Literatura.
  • En la vida, com en la Literatura, convé fugir dels llocs comuns perquè solen estar plens, saturats de gent.

  • Literàriament parlant, crec que el talent són un munt de correccions.

 

Published inTextos, lectures et alteriVelles lectures

Comments are closed.