Skip to content

RAMIRO ZAFRA RÍOS Posts

“Los girasoles ciegos”. Alberto Méndez.


El 2004 va morir el professor Alberto Méndez, guanyador del Premi de la Crítica d’aquell any amb “Los girasoles ciegos”, una novel·la bastida sobre quatre relats d’una humanitat, força i qualitat literària tals que fa pensar que, més enllà del mercat, una altra literatura era i és possible.

I és que “Los girasoles ciegos” és una sorpresa, una referència, una crua necessitat que cal saciar, que cal llegir.

El primer dels quatre relats ens explica la rendició del capità d’intendència Carlos Alegría als republicans just quan els nacionals estan entrant a Madrid.
Per què es rendeix un capità que, sense conèixer la primera línea de combat, està guanyant la guerra?

La segona història (”derrota” diu Méndez: paraula que en castellà tant significa “derrota” com “camí”) dura i trasbalsadora, és el diari idealista i desolador d’un adolescent que fuig a la muntanya amb la seva dona embarassada. Potent i esgarrifosa descripció de la deshumanització de l’home.
On s’acaba la nostra humanitat?

La tercera derrota ens despulla la justícia que els nacionals executaren al 39, i ens mostra l’enfonsament moral d’uns pares que han perdut el fill a la guerra.
Qui són els vençuts en una guerra fratricida?

El quart relat és la història d’un professor republicà que roman a Madrid tancat dins un armari secret de casa seva fins que un diaca, un religiós, entra en joc retratant el “trist” paper de la doble, triple o quàdruple moral catòlica durant i després de la guerra civil espanyola.
Paraula de Déu?

Altres textos de l’epoca emmarcats en la guerra i la postguerra civil espanyola com “Soldados de Salamina” de Cercas o “Les veus del Pamano” de Cabré, van ser i són referents molt dignes a tenir en compte però que es mouen en altres registres. “Los girasoles ciegos” és una novel·la escrita a foc lent, quatre relats, quatre veus que fan perfecta la tria d’una estructura que li permet independència a cada relat i filar prim a cada història.

No atenem sempre al mateix narrador ni al mateix estil, i aquesta suma de perspectives i mètodes, de distàncies i penya-segats construeixen una certa objectivitat que impacta directament sobre l’emotivitat del lector.

No es pot llegir “Los girasoles ciegos” sense immutar-se, sense posicionar-se com a persona, ni sense admirar com a lector, a poc que s’estigui atent, l’extraordinària qualitat de tots els recursos emprats en aquesta obra.

És un text dur, seriós, que assenyala allà on fa més mal, allà on l’home es converteix en llop per al propi home, un text que neix del desànim i que es resumeix, al final d’un dels relats, amb un vers de Góngora:

“(Som) una infame turba de nocturnas aves”.

S’ha de llegir.


Mendez, Alberto
LOS GIRASOLES CIEGOS
EDITORIAL ANAGRAMA, 155 pàg.


 

“Arrancad las semillas, fusilad a los niños”. Kenzaburo Oé


1. LA LLEGADA
Dos de los nuestros habían huido durante la noche, y por eso no nos pusimos en camino antes de que amaneciera, como era habitual. Para matar el rato, tendimos al débil sol de la mañana nuestros bastos capotes verdes, todavía húmedos a causa del diluvio caído la noche anterior, y contemplamos las turbias aguas del río, que entreveíamos más allá de unas higueras que se alzaban al otro lado del camino, del que nos separaba un seto bajo. La intensa lluvia había dejado el camino lleno de surcos, por los que corría un agua cristalina. El río bajaba muy crecido, porque aguas arriba se había roto una presa por la acción conjunta de la lluvia y el deshielo, y su corriente embravecida emitía un sordo rugido y arrastraba perros, gatos y ratas muertos a una velocidad vertiginosa.


Kenzaburo Oé
Arrancad las semillas, fusilad a los niños
Ed. Anagrama.1999
Traducción: Miguel Wandenbergh


 

“El rastre blau de les formigues”. Ponç Pons


Aquest llibre del Pons està publicat a “Poesia dels Quaderns Crema“, tot i que potser és massa agosarat anomenar poesia a aquest conjunt de reflexions breus o molt breus.

En un primer cop d’ull hom pot tenir la impressió de que podria tractar-se d’un dietari, de fet, el to dels textos, en ocasions, tendeix a l’intimisme d’un dietari, d’una interioríssima primera persona. Però potser no acaba de quadrat tampoc en el gènere: les entrades no tenen data, no existeix evolució temporal… Més aviat és un conjunt, una juxtaposició d’entrades, de textos molt breus, de molt breus reflexions sobre un grapat de determinats temes. Aquestes reflexions tendeixen a repetir-se en diferents formes i fins i tot arriba un punt en que la lectura ja no pot continuar essent contínua i s’imposa, més que llegir-lo, fer-li una ullada de tant en tant.

Alguns dels temes són la religiositat (ant institucional), la natura de ses Illes, la voracitat del turisme, la condició de poeta, d’escriptor…

Un rastre, el d’aquestes formigues, que cal seguir…


Aquí algunes engrunes d’aquest rastre…

  • Potser sobren escriptors i fan falta literats.
  • Publicar per deixar-ho de corregir obsessivament i no tornar-te boig. Com deia Valery: “Els poemes no s’acaben, s’abandonen”.
  • Versos que són com trinxeres excavades en el camp de la realitat.

  • Fer classe també és fer teatre.
  • Els dies escrits són més viscuts.
  • La poesia és més important que els poetes.
  • M’he plantejat la pregunta del psiquiatre Victor Frankl feia als seus pacients: “Vosté per què no se suïcida?”. I he pensat en la Literatura.
  • En la vida, com en la Literatura, convé fugir dels llocs comuns perquè solen estar plens, saturats de gent.

  • Literàriament parlant, crec que el talent són un munt de correccions.

 

“La princesa y el pescador”. Minh Tran Huy


Cuando yo era pequeña, el mundo era maravillsamente tranquilizador, me imaginaba como Cenicienta o Piel de Asno, y daba por sentado el triunfo del los buenos sobre los malos, el renacer de las huérfanas como princesas y la metamorfosis de los patitos feos en graciosos cisnes. Uno podía ser pobre y sufrir malos tratos por parte de una madrastra, pero algo de ingenio, virtud y algunas hadas salvaban siempre al situación. BAstaba con desconfiar de los lobos, dar las gracias a enanos y cazadores, mirar más allá de las bestiales apariencias para descubrir un príncipe disfrazado, y el truco había funcionado.


Minh Trao Huy
La princesa y el Pescador
Ed. La otra orilla. Grupo Norma Editorial. Barcelona 2008
Prólogo de Enrique Vila-Matas
Traducción de Manuel Serrat Crespo


“L’espai immens: quaderns de Namíbia”. Joan Barril i Vicenç Villatoro.


Amb el pas dels anys,
l’espai s’encongeix i el temps s’accelera.
Viatjar és una manera de combatre-ho.
Eixamplar l’horitzó, fer gran l’espai
i alentir el pas dels dies, carregant-los
de coses noves i desconegudes.
Retornar a la infantesa
quan el pati de casa era tot un món
i les tardes d’estiu, l’eternitat.


Barril, Joan i Villatoro, Vicenç
L’Espai immens: Quaderns de Namíbia
Ed. Amsterdam llibres, Badalona 2008


La importància de tenir criatures

A tots els tallers d’escriptura creativa ho expliquen sense pal·liatius: gent que visqui de la seva literatura hi ha ben poqueta.

Però, murris, s’amaguen el secret per, efectivament, aconseguir-ho: tenir descendència.

Aquí una evidència més, trobada com qui no vol la cosa, al diari:

Una tiktoker converteix en èxit de vendes la novel·la escrita pel seu pare fa onze anys
Una publicació amb més de 45 milions de visualitzacions fa multiplicar les vendes a Amazon de la novel·la “Stone Maidens”

Dona per a la reflexió perquè… i si la parella també és escriptora? Caldrà tenir deus criatures tiktokers a la família?

Editare è tradire

Sempre s’ha dit allò de “Tradurre è tradire” perquè, efectivament, no hi ha forma de traduir un text sense trair-lo d’alguna manera. Qui no estigui d’acord només ho ha d’intentar.

Però una cosa és traduir i una altra, ben diferent, editar.

Qui fa la traducció vetlla per transmetre en la llengua de destí allò que transmet la d’origen. Qui fa l’edició vetlla per oferir al lector un objecte llibre digne de ser adquirit i, és clar, llegit.

Quan es tracta, per exemple, d’un text complex o, també, d’un text en una llengua de dècades o segles enrere, qui edita glossa el text, afegeix notes a peu de pàgina o al final del llibre que aporten llum sobre què volien dir aquelles paraules en el moment i context en que van ser escrites.

Avui, però, he trobat una notícia al diari que deia això:

Reescriuen Roald Dahl per eliminar termes com “lletja” o “gras”: censura o actualització?
Personatges com Augustus Gloop o els Umpa Lumpa, del llibre “Charlie i la fàbrica de xocolata”, ara tenen descripcions “amb adjectius inclusius”

I és clar, preguntes les que volguéssiu.

Si algun dia, sant miracle, alguna de les meves novel·les, a més de venuda ha de ser reeditada, voldria que es respectés el text original, allò que vaig escriure, tal com ho vaig escriure. Si en el moment de la reedició el que vaig escriure és malsonant o poc apropiat pels bons costums del moment, confio en que, si algú ha de tocar el text, a peu de pàgina s’apunti com de malsonant era en origen. Que qui llegeixi sempre pugui distingir entre l’original i l’adaptació.

Ara bé, també penso que les meves novel·les, per molt que me les estimi, no han de canviar el curs de la història de la literatura, així que si els meus hereus han de guanyar quatre calerons si en la reedició cal trair una mica, o molt, o totalment el text original, ja tenen, per endavant i sense condicions, el meu permís.

En fi, que com deia aquell, “Tinc uns principis; i si no li agraden, en tinc uns altres”.

“Víspera de quedarse”. Juan Vicente Piqueras


Todo está preparado: la maleta,
las camisas, los mapas, la fatua esperanza.

Me estoy quitando el polvo de los párpados.
Me he puesto en la solapa
la rosa de los vientos.

Todo está a punto: el mar, el aire, el atlas.

Sólo me falta el cuándo,
el adónde, un cuaderno de bitácora,
cartas de marear, vientos propicios,
valor y alguien que sepa
quererme como no me quiero yo.

El barco que no existe, la mirada,
los peligros, las manos del asombro,
el hilo umbilical del horizonte
que subraya estos versos suspensivos…

Todo está preparado: en serio, en vano.


Juan Vicente Piqueras
“La latitud de los caballos”
Poesía Hiperión, Barcelona, 1999.


 

Contactar

Pots contactar amb mi via GoodReads.com

    Jean Giono: L’home que plantava arbres


    L’home que plantava arbres és un llibre particular. En català, l’editorial “El cercle de Viena” en fa un magnífic treball: el text del francés Jean Giono ve afortunadament acompanyat de les il·lustracions de Francesc Viladot i epilogat per una reflexió salvadora del geògraf i naturalista Martí Boada.

    El text està format per un paràgraf que calça 4 capítols o blocs (no numerats ni titulats) que conclouen en un altre paràgraf final que tanca l’estructura. En total mitja horeta tres quarts de lectura d’unes 70 paginetes que conformen una novel·la curta o potser més exactament una novel·la curta il·lustrada tot i que, en rigor, L’home que plantava arbres no passa de ser tot just una història: un relat, un relat breu.

    La contraportada del llibre resumeix perfectament el relat:

    “En una comarca erma i deshabitada de la Provença, un pastor solitari planta arbres, milers d’arbres. Aquesta és la història d’Elzéard Bouffier, un home de muntanya que, sense que ningú en sàpiga res, decideix transformar el paisatge que l’envolta. I mentre el país es debat en la Primera Guerra Mundial, i després la Segona, ell continua plantant arbres incansablement, fins a cobrir les muntanyes de verdor i canviar per sempre la vida de tots els habitants de la regió”

    Aquest resum no amaga res. No hi ha racons, tant la història com el tractament del personatge principal Elzéard Bouffier són transparents: una d’aquelles històries que potser per la seva simplicitat arrelen en la memòria col·lectiva i van passant de generació en generació de lectors (des del 1953)

    Resulta revelador les darreres línies del text que els editors aporten a la solapa:

    “Quan li preguntaven sobre la història d’Elzéard Bouffier i la seva moativació a l’hora d’escriure-la, Giono sempre deia: M’agradaria fer estimar els arbres o, per ser més exactes, fer estimar el fet de plantar arbres”.

    Només?. Sembla que no: No hi ha gaire més a afegir excepte que L’home que plantava arbres és el segon llibre més venut a França després del Petit Príncep. Pot ser ens manca un cert coneixement de la vida i obra de Jean Giono, o potser del sentir francés, que ens ajudi a contextualitzar adequadament la càrrega interior del seu Ezéard.

    En qualsevol cas, una molt bona edició d’un molt breu text que probablement ens deixarà més aviat indiferents.

    Si més no, sorprenent.


    Fitxa tècnica

    Jean Giono

    L’home que plantava arbres.

    Traducció d’isabel-Clara Simó.

    Epíleg de Martí Boada.

    Editorial “El cercle de Viena”, Barcelona 2008.
    72 pàgines. 14,50 €


    Altres lectures de L’home que plantava arbres:

    http://amicsarbres.blogspot.com/2006/08/un-home-que-plantava-arbres.html

    http://paraulesimots.blogspot.com/2008/09/lhome-que-plantava-arbres.html

    Magnífic curtmetratage sobre el text de Giono
    http://carmematas.blogspot.com/2008/03/lhome-que-plantava-arbres.html