En una ocasió, a una Jornada d’Educació i TIC, vaig sentir a l’Oriol Ripoll que per programar una bona gamificació calia ser un jugador, recuperar allò que ens agradava del joc (que em disculpi si potser no el vaig entendre correctament)… i em va semblar coherent, i conseqüentment em vaig desconnectar de la qüestió, vaig decidir ni intentar gamificar una sola sessió perquè si hi ha quelcom que no m’agrada són justament els jocs de taula: zero. I encara patia que si programava quelcom encomanés als alumnes la poca gràcia que tinc amb el tema jocs.
A més, això de la gamificació (des d’una mirada així poruga i de lluny) em sonava molt a allò que anys enrere muntàvem als fòrums: el karma, totalment quantitatiu i gens qualitatiu, vaja, això que ara sembla que es diu pointificació.
Avui m’ha passat pel davant aquesta article de la Camino López https://unamillennialdeprofesora.wordpress.com/2018/03/30/deja-de-pointificar-con-apps-reflexiones-sobre-gamificacion-y-nuestra-responsabilidad-como-profesores/ i li he fet una ullada ràpida que, contra-pronòstic, m’ha enganxat.
M’he aturat en aquesta imatge del Gamification Design Framework i això m’ha semblat una altra història. Aquí si m’hi veig. No sé on aniré a parar, però seguiré aquest fil a veure si resolc el tema «Action» amb una certa dignitat 🙂
A veure.