«HISTÒRIES DE LA BARCELONA OCULTA»:LES HISTÒRIES OCULTES DE BARCELONA

”Històries de la Barcelona Oculta” és, d’acord amb la seva contraportada, la «Crònica de la Barcelona de postguerra i de la seva gent, un testimoni plural, punyent i documentat sobre uns esdeveniments que van marcar la vida de la ciutat i, encara ara, al cap de més de cinquanta anys, resten desconeguts per a noves i velles generacions de barcelonins».

No estic del tot segur de que es tracti d’una crònica, ni que sigui un testimoni plural ni punyent, però sí em sembla que l’autor, en Carles Balagué, parteix d’una presumible base documental que, per suposat, queda degudament indexada a l’apartat sobre la Bibliografia.

Però anem per parts: No em sembla una crònica, no perquè sigui un purista del gènere, que no ho sóc, sinó perquè entenc que «Històries de la Barcelona Oculta» tot i seguir el fil conductor del narrador, es configura com un conjunt de textos breus que acaben de prendre sentit només quan totes es fusionen entre ells en la memòria recent del lector. D’alguna manera estaríem endavant un text tipus «Gala mirando el Mediterráneo» de Salvador Dalí: a un pas del quadre es veu Gala mirant el mar i a una certa distància apareix el retrat d’Abraham Lincoln.

«Històries de la Barcelona Oculta» d’a prop és una col.lecció d’històries força locals i centrades en determinats personatges i a una certa distància una imatge versemblant i posiblement coherent de la Barcelona dels 1945-1955.

No em sembla un testimoni plural, tot i la pluralitat dels testimonis recollits, perquè Carles Balaguer o, millor dit, el narrador del llibre, homogeinitza les intervencions en el seu intent d’oferir una imatge determinada de la Barcelona d’aquells anys. El narrador, em sembla, no pretén en cap moment «fotografiar» Barcelona sinó més aviat pintar-la amb més o menys realisme però sempre deixant molt palesa la impremta del seu estil.

I no em sembla punyent potser perquè «Històries de la Barcelona Oculta» explica però no denuncia, apunta però no dispara. En ple 2006, el que més o el que menys és conscient de la barbàrie social esgrimida pel franquisme i, històries de la història, l’etapa més dura de l’antic règim comença a diluir-se de la memòria col.lectiva. Aviat passarà de ser records de gent entrevistable a ser matèria d’estudi sense testimonis vius.

Finalment, sí em sembla una història documentada: el text contínuament apunta a les seves referències, arxius, entrevistes, articles, llibres…

Ara bé, malgrat ser una narració molt ben documentada no és, al menys no des del meu parer, una obra documental. Lligo amb l’anterior: no és tant una crònica descriptiva d’uns determinats fets com, més aviat, una història constructora d’una determinada imatge. Quina imatge? doncs la d’una Barcelona que sobreviu al «yugo franquista» com bonament pot, la d’una Barcelona poblada d’oportunistes burgesos de doble moral i de tant en tant assaltada per quatre maquis, històricament descol.locats, centre d’aventis i llegendes.

I de què tracta «Històries de la Barcelona oculta» Doncs com potser ja s’haurà pogut deduir, es tracta d’una sèrie de petits relats de caire més o menys històrics entrellaçat entre ells construint una imatge pròpia de la Barcelona de la dècada de mitjans dels 40 fins mitjans dels 50.

Retorno a la contraportada: «El crim de la Carmen Broto, l’assalt al meublé Pedralbes, la vaga de tramvies, l’estraperlo amb el seus petits o grans reitons, la Barcelona de la burgesia franquista, el Congrés Eucarístic, l’anarquisme urbà, la prostitució i les cases de cites, la memòria sexual de la Casita Blanca…»

BALAGUE, Carles. Històries de la Barcelona oculta (Planeta). 223 pàg., 17 euros.