Enric Sòria: «Mentre parlem»

Enric Sòria i Parra és un autor valencià nascut al 1958. No és massa conegut: el seu nom no sona massa als cafés literàris però allà on se’l coneix sembla ser que se’l reconeix, se’l valora i se’l respecta.

A mi em va picar la curiositat de buscar-lo i llegir-lo perquè En Javier Cercas li dedica un breu articlet a «Relatos Reales». Tinc molt bon concepte dels pocs autors valencians que conec (especialment de’n Piera) i no em vaig poder estar.

Abans però vaig investigar una mica… Està clar que Sòria no és, ni moltíssim menys, un autor dels de llibre per any . Tot just un parell de llibres de poemes («Mirall de miratges -1992- i «Varia et memorabilia» -1984-) i un plec de treballs , traduccions, estudis…

«Mentre parlem» és una col·lecció de fragments que composen un dietari. Ja sabem que tret d’excepcions els dietaris no acostumen a ser betsellers. No estan en la línia, no estan encarats al -diguem-ho així- el «gran lector» sinò que més aviat acostumen a cercar al «lector de a prop», volen una lectura més intimista no apte pel metro, un lector que llegeixi quatre línies, tanqui el llibre i degusti les paraules, els sons, els significats…

«Mentre parlem» tot i que s’acosta molt a aquesta mena de dietaris, personal i íntim, també és una molt particular finestra a l’època representada: també és d’alguna manera, un document social. És clar… no podem fer general d’un particular i menys d’un com aquest però de cap manera pot deixar de ser un reflex, un ressó, fins i tot no pot deixar de ser una part d’aquella època…

Cal remarcar, a més a més, un magnífic pròleg. Un PRÒLEG en maiúscules pel que cal passar amb un llàpis a la ma per poder pendre nota d’alguns quants punts…

a. «La literatura, per existir, demana al seu destinatari una bona disposició d’entrada, un ànim propici cap a les belles inutilitats, com la conversa lenta o la jardineria».

b. (referint-se als dietaris coma gènere) «…aquella literatura on sembla confluir en el mateix jo qui diu i de qui és dit».

c. «NO ignore que el dietari, com a gènere, té també les seues convencions (…) Entre els llbres catalans més o menys recents que he lelgit amb més gust i profit hi ha, per exemple, «bosc Endins», de Valentí Puig, el «Dietari» de Gimferrer i el brevíssim «Ofici de Setmana Santa» de Rubert de Ventós, que demostra, si calia, que el gènere no està barallat amb la reflexió diguem-ne acadèmica, ni l’apunt amb la profunditat»

d. «Per a un escriptor, al capdavall, el moment de major intimitat és el de la’escriptura»

Què pensarà Sòria sobre l'»Escribir» de Margarite Duràs?

Bé. No puc reproduir les entrades al dietari que més m’agraden (alguns texto realment enormes) perquè són massa llargues per a una publicació d’aquestes característiques, però no puc estar-me de transcriure un parell…

12-IV-84
«L’horror que produïen a Nietzsche els periodistes (tan justificat) avui només el mereixen els polítics encarregats de l’apartat «Cultura». Comparat amb això el periodisme és fins i tot innocu. brossa de riu».

I per acabar, la que també és la darrera entrada de «Mentre parlem»:

10-II-85
«Que otros se jacten de las pàginas que han escrito.
A mi me enorgullecen las que he leído».

Senyors. Cal llegir-lo

Enric Sòria, Mentre Parlem. Edicions 62, Barcelona 1991.
Premi Joanot Martorell 1990

---