El fill de l’acordionista

Sembla que l’edició bona era la castellana ja que bé co-firmada pel mateix Atxaga.

Un dels personatges, el fill de l’acordionista, escriu un llibre: el mateix «Fill de l’acordionista»

Aquest noi, en Joseba, narra la mort de l’amic David i l’esdeveniment «dispara» la memòria cap a la joventut comuna.

Primer una adolescència rural y segon una militància activa a una banda armada: tot i que no ho explicita, clarament la banda terrorista ETA.

Així, un llibre escrit per un dels personatges del mateix llibre.

Aquest recurs ja el coneixem en la novel?la contemporània espanyola i catalana. Potser el cas més adient sigui, com no, «Soldados de Salamina» de Javier Cercas. (podeu veure la crítica al llibre i a la posterior pel?lícula de Trueba a la secció «Otros Textos»)

L’estructura narrativa, diguem-la així, tampoc és una novetat a ala nostra literatura recent, ara bé, sens dubte Atxaga es mou molt bé en aquests espais tècnics.

Tot «El fill de l’acordionista» és un entramat de dues temporalitats: l’actualitat i el passat: la joventut dels protagonistes del text.

Totes dues temporalitats s’entrecreuen constantment i intermitent, mantenint una tensió constant sobre la lectura que dur al lector a llegir i llegir i llegir per saber on conflueixen ambdues temporalitats, ambdues històries: el llibre.

Aquesta cadena, aquest barrejar els dos temps i pràcticament els mateixos personatges és una tècnica que explota magníficament a més del ja esmentat Cercas, el «planetari» Ruiz Zafón a «L’ombra del vent».

Està clar que la història recent d’Espanya, entengui’s des de la Guerra Civil fins l’actualitat, és una temàtica que no tan sols no passa de moda (sempre parlant en termes literaris), sinó que està a la picota.

Em ve al cap el que probablement sigui la primera o una de les primeres novel?les catalanes en recuperar la memòria recent o en entrellaçar els personatges amb autèntica mestria: absolutament recomanat: «Si te dicen que caí» de Juan Marsé.

Però continuem amb «El Fill de l’acordionista». Que Bernardo Atxaga és un «addicte» a l’euskera és un tema conegut. Ara bé, «El fill de l’acordionista» aquesta defensa poètica de l’euskera cau, per suposat sempre segons el meu parer, una mica ferrugosa, excessivament explícita i repetitiva.

En alguns paràgrafs hom té la sensació que Atxaga volia introduir, o millor dit falcar, a al seva novel?la la seva postura lingüística i que s’ha obligat a treure el tema cada x línies.

D’acord, pot ser ara faig un gra massa, el cas és que em sembla interessant remarcar aquest excés de, si em permeteu, patriotisme lingüístic.

Val a dir que Atxaga escriu, afortunadament, en euskera i que realment «El Fill de l’acordionista» en la seva versió original ha de ser una exquisitessa plena de matisos que en català (al menys en català) segur que s’han perdut per la traducció.

I és clar. El tema. Suposo que tot i ser una ficció literària, no ha esta gens fàcil per Atxaga tractar el tema del terrorisme. Sens dubte la tremenda sensibilitat que des del 11 de setembre i el 11 de març es manifesta a la societat espanyola al respecte, en el millor dels casos fa que es tracti d’un tema a tractar amb molta molta cura.

Atxaga, directe i frontal, explica la seva història des de la veu narrativa d’un terrorista «penedit». Per molt que Atxaga humanitzi aquesta perspectiva (tot i que en cap moment la justifica d’una manera oberta), el lector va adonant-se, línia a línia del que la identificació amb la veu narrativa, per altra banda inevitable, el converteix (al lector) temporal i virtualment en el mateix personatge, és a dir que el lector es pot descobrir en la pell d’un terrorista que al final del llibre ja ha purgat els seus crims però que durant una bona part no ha deixat de ser un militant actiu.

Atxaga ja ens havia mostrat aquesta perspectiva a «El hombre solo», és a dir, terreny sensible en el que Atxaga sap com moure’s.

La fórmula és òptima, una temàtica sempre ben acollida a Espanya, una tècnica que basteix correctíssimament un bon ritme i assegura les dosis mínimes de suspens que enganxa al lector.

Tot plegat conflueix en una novel?la de bon llegir amb el típic saber fer d’Atxaga però que, potser, no compleix del tot amb les expectatives generades per la llunyana Obaba…

---