C’era una volta…
– Un re! diranno subito i miei lettori.
Agost de 2006, tot just una setmaneta de vacances a la Toscana.
A tres kilòmetres de Acquaviva, el poblet on ens allotjem, un altre poble, uan mica més gran i molt més important a la comarca: Montepulciano.
Montepulciano s’hi val la visita per sí mateix, perquè és una sort de relíquia rural toscana, perquè tots els carrers apunten a un paissatge de postal, perquè ofereix un vi que cal provar i per molts altres motius que probablament no encertaria a indexar.
La via Gracciano nell Corso és la principal i única artèria del poble, un passeig medieval ple de petits negociets on poder adquirir el millor dels vins de la comarca, els millors embotits, i qualsevol mena de record que el visitant vulgui dur-se de la Toscana, des de pasta italiana de primera passant per un oli d’extraordinària qualitat, fins les més lletges de les samarretes que els turistes compren a qualsevol racó del planeta.
A mig carrer més o menys, a l’alçada del número 83, es troba «La Bottega di Pinocchio», una botigueta vella de conte de Nadal regentada per un matrimoni gran de cabells blancs, tremendament gelós de les seves mercaderies.
Des del carrer un aparador d’un metre i mig i una porta de fusta amb vidre i cortineta ben oberta mostrant els secrets que esperen al visitant a l’atravessar l’umbral.
Al’interior, mal il·luminat, una taula plena a vessar de ninots, figures i objectes tots relacionats amb el conegut ninot de fusta.
Al sostre, per tot arreu, centenars de marionetes i pucinellis del Pinocchio semblen seguir els teus passos per la botigueta vigilant que, com avisen uns quants rètols, no toquis cap figureta ni cap ninot, si vols alguna cosa, demana-li al senyor Geppetto i a la seva atenta esposa que per això hi són…
Cinc minuts contemplant tal quantitat de reproduccions diferents del mateix ninot són suficients per sortir amb un somriure als llavis, amb un viatge llamp als 8 anys quan el pare, la mare o l’avi ens explicava el conte del Pinocchio… i a tu?, ens deien, vols dir que no t’està creixent una mica el nas? i ens el tocàvem i deiem ràpidament que no pensant si havien explicat alguna mentida just aquell dia i el nas, traidor, ens estava delatant.
Sortint de la botigueta amb aquest somriure i inconscientment tocant-me el nas, mig de reull, mig cridat per una veu que bé podria sortir de qualsevol d’aquells ninots, vaig veure una parell de contes i un llibre.
El llibre no podia ser cap altre: un preciós facsímil de la primera edició de «Le aventure di Pinocchio, storia di un burattino», per C. Collodi, illustrata da E. Mazzanti. Firenze, Felice Paggi-Editore, 1883.
Quan ja l’havia agafat, fullejat, sopesat i fins i tot olorat, vaig caure en el compte que no es podia ni tocar i em vaig girar per comprovar si algú m’havia de cridar l’atenció. Em vaig trobar el Geppeto allà endavant mateix, mirant-me com si haguès estat esperant la meva visita durant anys i anys i m’haguès estat reservant el llibre espresament per mi. Sí, és la primera edició i sí, te’l pots endur, semblava que em diguès.
Val la pena viatjar a la Toscana per molts motius però a Montepulciano cal pujar per la Via Gracciano nel Corso, localitzar el número 83 i fer-li una visita a la botigueta del vell fuster.
Probablement podriem fer-nos amb una primera edició i amb un bel Pinocchio a qualsevol gran ciutat, però a enlloc més que a «La Bottega di Pinocchio» trobarem al vell Geppetto.
– No, ragazi, avete sbagliato. C’era una volta un pezzo de legno.
M’ha encantat la descripció de la troballa de
la botigueta del vell Gepetto. Aquest més de juliol(2011) farem estada a Montepulciano i anirem a cal Pinocchio; com serà que no trobem
quelcom pel nostre nét que tot just té pocs mesos.