Sebastià Alzamora ha irrumpit darrerament al panorama literari català gràcies a la seva militància activa al grup de poetes coneguts com «Els imparables».
Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill i Manuel Forcano són els co-autors de la «Dogmàtica imparable», una mena de poètica que dur com a subtítol un poc optimista «Abandoneu tota esperança»
Com a preàmbul del que hom pot trobar a «La pell i la princesa», valgui, de la ma del propi Alzamora a la dogmàtica esmentada, «el següent decàleg de recomanacions, que sens dubte ens haurien de portar a una realització feliç i plena del curtcircuit final:
Primer: No temis res del teu cos; ell t’ha de redimir de tot decaïment.
Segon: No negligeixis res del teu desig; pel seu ímpetu coneixeràs la Vida.
Tercer: Allibera els cinc sentits, car no poseeixes més intel·ligènica que la que ells et proporcionen.
Quart: Honoraràs les festes.
Cinquè: Obeiràs la teva set i la teva gana.
Sisè: Et repartiràs entre el teu pròxim, com els orats reparteixen la seva alegria i els infants la seva indiscreció.
Setè: Seràs amatent als mandats del vi.
Vuitè: Dilapidaràs complagut hisenda i possessió a canvi del plaer del teu cos.
Novè: Almenys un cop a la vida faràs l’amor amb algú del teu sexe.
Desè: No coneixeràs gelosia: almenys un cop a la vida, tu i qui estimis us abandonareu l’un a l’altre en braços d’un altre cos.
Aquests deu manaments es resumeixen en un de sol: desfeu això.»
Pot escriure novel·les de qualitat un autor que s’expressa en aquests termes?
Doncs sí, i no una, sino, a dia d’avui i entre d’altres produccions, tres: «L’extinció» (Premi Documenta), Sara i Jeremies (Premi Ciutat de Plama) i ara «La pell i la pricesa» Premi Josep Pla 2005.
Però vegem «La pell i la princesa» (Ed.Destino, 4a ed., Barcelona 2005), un llibre força ben presentat amb tapes dures, sobrecuberta a tot color tal i com es mereix el Josep Pla del moment que per cert, ai si aixequès el cap i vegès el que es promociona amb el seu nom !!
Som-hi: «La pell i la princesa». Una inhumana nit d’hivern a una taverna austríaca un home, al que li manca una cama, explica la història d’en Puppa: un nen esclau que arribada la seva adolescència fuig de la família que l’explota per convertir la seva vida en una mena de conte de caballers, macs i princeses.
Després d’una surrealista i eròtica trobada amb un clan gitano, en Puppa arriba a l’agitada i violentíssima Praga prèvia a la Guerra dels Trenta Anys on viurà una èpica i medieval història d’amor amb la princesa Maria; atendrà a les irracionals i puerils obsessions de Sa Majestad el rey, pare de la princesa, saciarà la ninfomania i lubricitat de la influent reina; patirà les intrigues i ferocitats del duc Antòni en pos de la ma de la Maria i el tro del rei; coneixerà les supèrbies i metafísiques investigacions del rabí Judà Loew, el mag del conte, i s’esgarrifarà amb el Golem, una criatura frankesnteiniana, viva i artificial, obra suprema i fatal del rabí.
En definitiva, sota el marc d’una particular conte de reis, dracs, mags i princeses, una història d’amor i sexe, de desllealtats i violència, de lluita i destí.
«La pell i la princesa» no deixa de ser, tot ell, un llibre un tant especial. Amb un títol tant explícit abans de llegir la primera pàgina qualsevol ja s’ha imaginat mig llibre recurrint al imaginari col·lectiu de la cort del rei Artús i en part, efectivament és això el que es troba, però, és clar, només en part.
Alzamora, aprofita clarament el marc simbòlic que l’ofereix l’oblidada tradició artúrica que tant important fou allà cap el segle XIV. Alguns elements lliguen directament amb aquella tradició, la infidelitat de la reina envers el rei, l’existència d’un caballer «de confiança» a la cort, la dama més maca del món, un heroi que moriria en la defensa de la dama, lluita cos a cos de l’heroi bo amb el contra-heroi, un jardí fantàstic, fonts cantores…
Però Alzamora és un autor de principis del segle XXI, i formant part dels Imparables, pràcticament està obligat a transguedir el marc del gènere al que ha recorregut farcint la novel·la d’escenes d’una violència contemporània, excessiva, probablement innecessàira pel text marc (clar que ho és quan és de necessària?), d’una violència que hom s’imagina acudint a la que dia sí, dia també es veu a mitjans com la televisió i el cinema.
El sexe també aparaeix coma a element de disgressió en una novel·la enmarcada en el segle XVII amb el rera fons de la tradició artúrica. A diferència de l’erotisme subtil de la cort, a «La pell i la princesa» el sexe apareix de forma contemporània, irrespetuós, desvergonyidament explícit, cru, poc eròtic, gens anunciat, gens subtil.
Per altra banda, la novel·la està atravessada per una sèrie d’anacronismes que, sense saber ben bé a sant de què, sacsejen de tant en tant la seva lectura.
Igualment sense ofici ni benefici, Alzamora tira d’un recurs que no acaba de quedar, al menys des del meu parer, del tot clar. A vegades en Puppa pateig una mena de pre-mareijos, molt més contemporanis que no pas medievals.
En el darrer d’aquest pre-mareijos, en Puppa vislumbra la taverna en la que l’home al que li falta una cama explica precisament la seva història… És possible que la resta de mig desmais que l’Alzamora ha fet patir al Puppa siguin nomès per, en el darrer d’ells, entrecreuar les temporalitats de les narracions donant-li d’aquesta manera un cert format de circularitat, tan de moda a la nostra literatura recent.
De fet no sembla que «La pell i la princesa» hagi anta treballant la xarxa de referències que al final de la novel·la suggereixin una històra circular, però tot apunta que les darreres paraules del text tenien aquesta malograda, diria jo, intenció.
Afortunadament no tot és estrany (que no dolent) a la darrera novel·la de l’Alzamora. És un llibre més aviat facilet de llegir, el text té un bon ritme, la lectura no té capítols-palla ni paràgrafs somnífers, el que s’ha d’entendre de la història s’entén sense difcultat…
En fi, tot un Josep Pla 2005 per una novel·leta una pèl estranya però entretinguda i de bon llegir.
Ramiro T.