Aquest llibre surt de l’àrea de tractament d’una presó. Els mestres de l’escola paren un taulell amb un grapat de llibres «viatgers».
Bé. Doncs res: Ponç Pons t’ha agradar, té l’estil que té, intel·lectualoide (al cap i a la fi el senyor és catedràtic en llengua i literatura catalana) que, segons com, por adormir les ovelles.
Però ves, a mi Ponç Pons, en petites dosis, em fa molt el pes.
«Els ullastres de Manhattan» combina un parell o tres de dies del poeta a Nova York, a sant d’un esdeveniment literari, amb una història de Menorca en vers (que es diu aviat).
A mi, del llibre, m’ha interessat la part del poeta en Nova York. Les rimes, he de reconèixer-ho, me les he saltades.
No m’agrada de Ponç l’excés del seu idil·li amb la seva illa essencial i existencial, se’m fa pesat i, a més, pel poc que conec ses illes, excessiu. Com si volgués negar l’actual realitat del territori.
Vaig llegir temps enrere «El rastre blau de les formigues» i ja llavors em va atrapar la seva veu.
Però no, no és pas un llibre que recomanaria a qualsevol, no és un Monzó que és susceptible d’agradar a qualsevol lector/a en llengua catalana.
Però sí, ha estat una lectura plaentera i agradable,.
Alguns fragments:
Sempre he cregut que un llibre és un amic i que una bona lectura és un massatge al cervell, però perquè un llibre visqui, tengui vida, necessita un lector, i ser lector exigeix consciència, esforç, concentració. No llegeix qui pot, sinó qui vol. És una elecció.
–
Llegim per viure més vides, per tenir més experiències, per sentir, conèixer, descobrir… Llegim i escrivim perquè, ho resumeix Pessoa, «La literatura, com a qualsevol art, és una demostració que no n’hi ha prou amb la vida.
–
L’escriptura és una mena de passió ontològica que em salva de la buidor i el neguit.
Voldria se com els baijin, els haikuistes japonesos uqe, alliberats de qualsevol tipus de pertinença supèrflua, viatjaven integrant el jo que escriu i el jo que viu.
–
Vida i escriptura juntes unides, alimentant-se l’una de l’altra, formant un tot. Escriviure.
–
No n’hi ha prou amb mirar amb els ulls, s’ha de veure amb els sentits, i escriure no pot ésser només un exercici de virtuosisme verbal. L’escriptura té cos i ànima.
–
Contempl aquest paisatge urbà i em preocupa el concepte estètic de bellesa que estan venent i ens volen imposar.
–
Que trist deu ser haver tingut una infantesa tan dura que no es pugui nostalgiar i habitar un lloc que, en sortir-ne, no sigui digne de ser enyorat.
–
Les llengües són territoris que pots habitar, i llegir, encara que sigui traduïda, la literatura d’altres països t’enriqueix amb una variada gamma de realitats.
–
Jo sóc jo i la meva biblioteca. A man in progress. Un poema encarnat.
–
Els solc escriure a la pissarra: «Si no pots viure a la terra que estimes, estima la terra on vius».
–
«Escrevo versos num papel que està no meu pensamentos»
–
Ells estan convençuts que Nova York és preciosa i jo no sé si serviria de res aplicar les tres condicions: integritat, harmonia, lluminositat, que segons sant Tomàs d’Aquino ha de tenir la bellesa, per reflexionar sobre l’ètica d’alguna estètica urbanística.
–
L’estètica és una qüestió de gust, de sensibilitat, però també de formació educativa. hi ha gent que mira no veu i gent que veu i no sent.
–
Amiel apunta, i ho ha après de Schelling, que «el paisatge és un estat de l’ànima», però hi ha barris, suburbis de les megalòpolis on la gent malviu entre lletjors en un espai degradat que es va fent un hàbitat esquiu.
–
Robert Penn Warte: «Quina altra cosa és l’home, sinó la seva passió?»
–
«La poesia és l’estat rítmic del pensament», va definir-la Pessoa.
–
Sant Agustí em va convèncer sobre el fet que «El mon és un llibre i qui no viatja només en llegeix una pàgina».
Escriure implica pensar més reflexivament per entendre millor, per viure amb més intensitat, llargària i profunditat, l’única vida realment viscuda que, segons Proust, és la Literatura.