Skip to content

RAMIRO ZAFRA RÍOS Posts

“L’esdeveniment”. Annie Ernaux

L’Annie Ernaux, Nobel de Literatura del 2022, va avortar clandestinament quan tenia 23 anys, quan l’avortament a França encara era una pràctica il·legal. “L’Esdeveniment”, eufemisme amb el que Ernaux es refereix al seu avortament, és la novel·la breu en que recupera aquella experiència gràcies, en part, a les notes, breus, de la seva agenda de llavors. La proposta d’Ernaux, a partir d’aquestes notes, és ser fidel al que va passar, al que va viure i al que va sentir. És una narració autobiogràfica molt abans que una autoficció. En principi, el que Ernaux ens presenta, tot i el filtre literari, és el que va passar o, si més no, el que ella creu que va passar, o fins i tot el que recorda que va passar.

Aquesta narració autobiogràfica que a estones flirteja amb el que podríem anomenar un fals dietari, es construeix sobre un tot de breus fragments de text, de la mateixa manera que la nostra memòria, especialment la de fets llunyans, acostuma a ser abans un conjunt de “flashos” que no pas un record lineal i complet dels fets. Hi ha una certa combinació entre els fragments que directament recuperen records i reflexions presents que parlen de la relació entre els records i, per exemple, les notes de l’agenda, així com alguna reflexió sobre el propi fet literari. Aquesta construcció del text sobre breus fragments és, segurament, el tret característic de la novel·la, el que ens la situa com a exercici de descripció d’aquella experiència determinant a partir de la memòria i del record.

La primera persona i el llenguatge planer i comprensible facilita la identificació de qui llegeix fins i tot amb la pròpia introspecció de la narradora. Hom pot sentir-se fàcilment en la pell de la narradora a poc que es deixi portar per la seva veu. Altra cosa és com de còmode es senti qui llegeixi, que segurament dependrà de la seva opinió al respecte de l’avortament.

A partir d’aquí, Ernaux fa transversalment palesa una sèrie de temes i qüestions que sí bé formen part de la novel·la, potser han eclipsat el molt que de literari té el text. Qüestions com el context social i legal de la França de principis dels anys seixanta del segle passat, les relacions entre classe socials, les relacions familiars, la qüestionabilitat, o no, de les pràctiques mèdiques clandestines i, sobre tot, el paper de la dona, els drets de la dona sobre sí mateix i el seu cos, la desigualtat de gènere.

“L’Esdeveniment” aixeca passions i revifa ‘etern debat’ sobre l’avortament allà on arriba, però per l’Annie Ernaux, tan important com fer emergir “l’esdeveniment” era apressar-lo literàriament:

«L’autèntic objectiu de la meva vida tal vegada és aquest: que el meu cos, les meves sensacions i els meus pensaments esdevinguin escriptura.»

— Annie Ernaux

Cal llegir-lo.

“L’esdeveniment”
Annie Ernaux
Ed. Angle Editorial.
Traducció de Valèria Gaillard

 

“3 a Denver”. Joel G. Morera

En Woshley, en Limpsey i l’Stuart són comercials de màrqueting desplaçats per la seva empresa a Denver per assistir a una Fira d’activitats a l’aire lliure amb l’objectiu de fer captació de nous clients. L’empresa els allotja no a un hotel, com seria habitual, sino a un apartament que ha de ser enderrocat en breu.

En aquest particular apartament el Woshley troba uns blocs de notes totalment escrits, l’Stuart una vella tele, i el Limpsey un magnetòfon amb un tot de cintes enregistrades. L’apartament i, sobre tot, aquests objectes que abdueixen als 3 personatges són, en realitat, l’element clau que li dona sentit al text, l’element sense el qual la novel·la no tindria sentit. Aquesta abducció que es produeix mica en mica, com qui no vol la cosa i sense motiu aparent, va deslocalitzant els personatges, allunyant-los de qui són i de què havien vingut a fer a Denver. No hi ha explicació lògica o racional que justifiqui aquest procés d’abducció, però la prosa més aviat pausada de G. Morera la fa avançar suaument i arriba un moment en que ja forma part del joc i hom no es demana pel sentit, senzillament incorpora el sense sentit i segueix llegint. De la relació dels personatges amb els objectes és que raja la connexió amb Denver i amb la cultura norteamericana… que t’ha d’interessar.

La prosa de “3 a Denver” és la d’una d’aquelles novel·les que s’entretenen a desplegar-nos l’evolució que la psicologia dels personatges experimenta al llarg de la història, i que ho fa amb tota la paciència del món, amb descripcions que potser no caldria que fossin tant detallades i que, diria, determinen en excés el ritme. A la novel·la negra ja passa això però les descripcions amaguen detalls que després expliquen els desenllaços. Aquí no és el cas i de vegades hom voldria saltar-se alguna pàgina i fer una mica de via.

En qualsevol cas “3 a Denver”, opera prima de G. Morera és una novel·la seriosa, treballada, precisa, i un punt enigmàtica. Estarem atents a la següents.

3 a Denver.
Joel G. Morera.
Quaders Crema. 2024

LLei de fugues

Mentre la flaire del carbó que el fogoner atrafegat llançava directament a la gola d’aquella bèstia li arribava transportada per la brisa marina, en Pierre, palplantat al bell mig de les vies, aixecava el cap vers les estrelles de darrera vegada.

David Obón Bayod
Llei de fugues.
Maig 2023

 

Si una tarda de juliol un borinot.

Es veu que la casa estava a punt d’esfondrar-se i no ho sabíem. O això és el que ens van dir abans d’esfondrar-la. Les bigues: podrides. Tèrmits. Per sort ja feia anys que no hi vivia ningú, i l’únic que vam haver de fer va ser una mica d’inventari del que volíem rescatar. No va sortir una llista gaire llarga, potser perquè de seguida ens vam adonar que de tot el que ens hauria agradat salvar de debò ja no en quedava res.

Pep Puig.
Si una tarda de juliol un borinot.
L’altra editorial
2023

Els irredempts. Cristina García Molina

Res del que passarà ha passat encara. Encara no sembla que hagi de passar res.

(Linòleum XI)

Parlem molt sobre la mort, però ningú no ens prepara per a la poesia.

(Linòleum XII)

Sóc un glossador. Algú que escriu als marges. Afegeixo anotacions a la part obscura dels vostres actes, de les vostres gesticulacions, de les coses que crideu quan us penseu que esteu sols i no us escolta ningú. Sobretot d’aquestes. No és que em complagui en informacions morboses. No és això. És una manera de passar el temps. Escolto, observo, considero. Avui us salvo i demà us condemno.

(Moll II)

He llegit molt. També he oblidat molt. Podríem dir que no m’ha servit de res. El món és el que és. Un exercici continu de desmemòria.

(Moll III)

Cristina García Molina.
Els irredempts.
LaBreu Edicions

El rastre blau de les formigues. Ponç Pons

De les llargues caminades que d’al·lot feia amb mon pare pel camp, record l’esperit d’uns homes, la majoria anarquistes, que tenien un hort amb arbres fruiters, una caseta i un ca.
Em va semblar que allò era un ideal de vida, i Thoreau -“És aquí i no en cap altre lloc que hi ha el nostre paradís”- m’ho va confirmar.

Ponç Pons
El rastre blau de les formigues
Ed. Quaderns Crema, Barcelona 2014.

 

“Vedraman”. Unai Elgorriaga.

Al principi va ser “Un Tramvia a SP”, ni més ni menys que Premi Nacional de Narrativa al 2002. Elorriaga sorprenia al lector amb un interessant joc de veus i un llenguatge entre urbà i poètic que sense deixar de ser realista tenia certes dosis d’onirisme. Tot plegat una novel·leta aconseguida, fresca en el seu moment i prou oportuna com per aconseguir el Nacional de Narrativa, que no és poca cosa.

El 2003 publica “El pelo de Van’t Hoff” (en castellà el 2004) que passa ràpidament i discreta per les nostres llibreries.

És al 2005 quan arriba “Vredaman”, traduit al català per Cristina Torrent, el 2006, a la col·lecció “Les ales esteses”, dins La Magrana. És un treball, la traducció, molt correcte però com ja ens passava al llegir Atxaga, constantment ens ve al cap la sensació que s’ha perdut part de la màgia al passar-lo de l’euskera (o del castellà) al català. És cert que sempre passa a les traduccions, però no sempre el lector experimenta aquesta mena d’enyorança.

Sigui com sigui “Vredaman” és la intersecció de diferents personatges, quatre de principals, en una història comú, estranya, absolutament local i no gaire versemblant.

Elorriaga enceta la narració rere la veu narrativa d’un nen, en Tomás, que va presentant el seu món des del seu prisma infantil ple de petites incoherències, il·lògiques deduccions causa-efecte, repeticions innecessàries, fantasies i és clar, descripcions parcials que van donant pistes sobre el desenvolupament de la trama.

Aquestes descripcions parcials són una de les estratègies narratives de “Vredaman” ja que a través d’elles es desenrotlla la història: allò que enganxa a continuar amb la lectura és molt probablement el desig de completar aquestes descripcions obertes una rere l’altra i que no s’aconsegueix ben bé fins al desenllaç.

Personatges típics d’Elorriaga, espais poc definits amb una important pinzellada impressionista, i un tractament del temps entre bucòlic i nostàlgic, aconsegueixen que capítol a capítol ens endinsem en una història que sense ser res de l’altre món ens mantingui atents i, en bona part, amb un somriure als llavis.

Probablement Elorriaga estigui esgotant la veta, la veu trobada amb “Un Tramvia a SP”, probablement hagi de cercar noves vies, noves formes de narrar i crear, però mentre ho fa, “Vredaman” és una lectura recomanable que tracta al lector amb respecte i li demana una mica de col·laboració.

Si el lector ho fa, si s’és un lector mínimament atent, les poques horetes que es necessiten per llegir aquesta darrera novel·la d’Elorriaga seran, sense cap mena de dubte, una bona inversió.

Unai Elorriaga
Vredaman
Traducció de Cristina Torrent
RBA-La Magrana, Barcelona, 2006

 

“Los girasoles ciegos”. Alberto Méndez.

El 2004 va morir el professor Alberto Méndez, guanyador del Premi de la Crítica d’aquell any amb “Los girasoles ciegos”, una novel·la bastida sobre quatre relats d’una humanitat, força i qualitat literària tals que fa pensar que, més enllà del mercat, una altra literatura era i és possible.

I és que “Los girasoles ciegos” és una sorpresa, una referència, una crua necessitat que cal saciar, que cal llegir.

El primer dels quatre relats ens explica la rendició del capità d’intendència Carlos Alegría als republicans just quan els nacionals estan entrant a Madrid.
Per què es rendeix un capità que, sense conèixer la primera línea de combat, està guanyant la guerra?

La segona història (”derrota” diu Méndez: paraula que en castellà tant significa “derrota” com “camí”) dura i trasbalsadora, és el diari idealista i desolador d’un adolescent que fuig a la muntanya amb la seva dona embarassada. Potent i esgarrifosa descripció de la deshumanització de l’home.
On s’acaba la nostra humanitat?

La tercera derrota ens despulla la justícia que els nacionals executaren al 39, i ens mostra l’enfonsament moral d’uns pares que han perdut el fill a la guerra.
Qui són els vençuts en una guerra fratricida?

El quart relat és la història d’un professor republicà que roman a Madrid tancat dins un armari secret de casa seva fins que un diaca, un religiós, entra en joc retratant el “trist” paper de la doble, triple o quàdruple moral catòlica durant i després de la guerra civil espanyola.
Paraula de Déu?

Altres textos de l’epoca emmarcats en la guerra i la postguerra civil espanyola com “Soldados de Salamina” de Cercas o “Les veus del Pamano” de Cabré, van ser i són referents molt dignes a tenir en compte però que es mouen en altres registres. “Los girasoles ciegos” és una novel·la escrita a foc lent, quatre relats, quatre veus que fan perfecta la tria d’una estructura que li permet independència a cada relat i filar prim a cada història.

No atenem sempre al mateix narrador ni al mateix estil, i aquesta suma de perspectives i mètodes, de distàncies i penya-segats construeixen una certa objectivitat que impacta directament sobre l’emotivitat del lector.

No es pot llegir “Los girasoles ciegos” sense immutar-se, sense posicionar-se com a persona, ni sense admirar com a lector, a poc que s’estigui atent, l’extraordinària qualitat de tots els recursos emprats en aquesta obra.

És un text dur, seriós, que assenyala allà on fa més mal, allà on l’home es converteix en llop per al propi home, un text que neix del desànim i que es resumeix, al final d’un dels relats, amb un vers de Góngora:

“(Som) una infame turba de nocturnas aves”.

S’ha de llegir.

Mendez, Alberto
LOS GIRASOLES CIEGOS
EDITORIAL ANAGRAMA, 155 pàg.

 

“Arrancad las semillas, fusilad a los niños”. Kenzaburo Oé

1. LA LLEGADA
Dos de los nuestros habían huido durante la noche, y por eso no nos pusimos en camino antes de que amaneciera, como era habitual. Para matar el rato, tendimos al débil sol de la mañana nuestros bastos capotes verdes, todavía húmedos a causa del diluvio caído la noche anterior, y contemplamos las turbias aguas del río, que entreveíamos más allá de unas higueras que se alzaban al otro lado del camino, del que nos separaba un seto bajo. La intensa lluvia había dejado el camino lleno de surcos, por los que corría un agua cristalina. El río bajaba muy crecido, porque aguas arriba se había roto una presa por la acción conjunta de la lluvia y el deshielo, y su corriente embravecida emitía un sordo rugido y arrastraba perros, gatos y ratas muertos a una velocidad vertiginosa.

Kenzaburo Oé
Arrancad las semillas, fusilad a los niños
Ed. Anagrama.1999
Traducción: Miguel Wandenbergh