Skip to content

RAMIRO ZAFRA RÍOS Posts

Escrivim per ser llegits, per sostenir el nostre ego literari.

Ara bé, què significa ser escriptor?

Segurament, a nivell popular, significa dedicar-s’hi i guanyar-s’hi la vida escrivint, publicant i, per descomptat, venent. Però no. No és el meu cas.

Ara com ara, el que he publicat ha estat possible gràcies a una editorial especialitzada en acompanyar els autors en els seus processos d’autopublicació. El cert és que jo no he hagut de fer res, perquè ells (ella) se n’han encarregat de tot, i probablement, empès per la il·lusió de la publicació, ha estat un plaer comunicar-me amb aquesta editorial. Ja ho sabeu, quan per primera vegada t’arriben les galerades…

Publicar d’una altra manera, a través d’una editorial, diguem-ne, convencional —és a dir, aconseguir que una editorial convencional hagués seleccionat el meu manuscrit i l’hagués afegit com a títol al seu catàleg— hauria estat tot un món. Potser hauria trigat anys, i potser ho hauria aconseguit, però potser no, i el llibre seguiria a les fosques, al calaix d’algú, sense cap sortida possible.

Posar un llibre a la venda a Internet és fàcil, extraordinàriament fàcil (i gratuït). De sobte estàs indexat en un munt de grans portals de venda en línia, tots dient exactament el mateix del teu llibre, que no és sinó el text de la contraportada. Molts venedors (que està molt bé), pocs compradors (que no està tan bé).

Tenir un llibre a la venda, encara que només sigui a Internet, que algú el pugui comprar, que algú l’hagi comprat i llegit, és una cosa extraordinària. Però la probabilitat que algú a qui tu no li hagis parlat del llibre el trobi i el compri tendeix a zero. Ningú no se’l trobarà mai al taulell d’una llibreria. Tinc llibre, però, tret del meu cercle social més estret, no tinc lectors. És cert que això no és, en absolut, una exclusivitat dels llibres autopublicats; ho és, diria, de la majoria de llibres d’escriptors i escriptores no reconeguts pels compradors de llibres. Però en aquest tipus de llibres és, diguem-ho així, més feridor: al no tenir editorial (convencional), no tens ningú interessat a arribar al lector, no tens mediador, no tens ningú a qui li interessi que el teu llibre es mogui. I no es mou. Gens. I escrivim per ser llegits, per sostenir el nostre ego literari.

En aquesta tessitura, l’única opció per ser llegits és intentar ser mínimament conegut per, després, a les llibreries o als portals web, ser mínimament reconegut; que el nostre nom soni als lectors o, si més no, als compradors de llibres. De moment, l’única forma que se m’acut per ser conegut, per ser després reconegut en el moment de la tria i de la compra, és via Internet. I això és un inconvenient, perquè les xarxes socials requereixen un temps que em resulta excessivament car i, a més, les més populars resulten un martiri de publicitat i continguts quasi ofensius que, deixem-ho dir així, afebleixen el senderi. Així, les xarxes són, al mateix temps, part de la solució i part del problema.

Una mica per ideologia, una mica per salut mental i una mica per coherència personal, intento sortir de les grans xarxes,  Tret de Mastodon. Mastodon és ideal: no té publicitat, els trolls no són habituals, els extrems irracionals tampoc. Però… som quatre gats mal comptats, i gent amb qui intercanviar històries relacionades amb l’escriptura i la lectura, tres, i en català, dos.

Ja tinc un llibre a la venda. Ara vaig a pel següent, clar i en català. Ja no tinc la urgència del novell, ja sé què és veure el meu nom a la portada d’un llibre, així que m’ho prendré amb calma i faré dos o tres intents a través d’editorials convencionals.

El que espero de la relació amb una editorial convencional és, no tan sols la publicació i distribució, és clar, sinó també conèixer l’anomenat sector del llibre una mica des de dins, voldria tenir l’experiència del procés quan jo no sóc el client sinó el mitjà de l’editorial per intentar vendre, recuperar la inversió i guanyar una mica de diners.  Voldria fer presentacions, participar en taules, signar llibres… Fer-ho almenys una temporada, al menys amb un llibre, i saber si l’escriptor publicat via editorial convencional se sent diferent a l’escriptor publicat via editorial d’autopublicació, si formar part del circuit de la indústria del llibre en català aporta alguna cosa de valor a l’escriptor, al sentir-se escriptor.

Il·lusions de l’ego literari, suposo.

Foto: Vivien Leigh llegint (reading is sexy)

 

“Cartes d’amor de la monja portuguesa”. Maria Alcoforado

Les dates no acaben de ser precises, però sembla que sobre el 1644 el comte Chamilly, capità de la cavalleria francesa que prenia part al setge de Ferreira (Portugal), va seduir a la jove monja portuguesa sor Mariana Alcoforado.

El comte va gaudir dels fervors més íntims de sor Mariana durant tot un any però arribat el moment, va partir sense remordiments abandonant a l’entregada religiosa al més agre dels viacrucis: el del desamor.

Des d’aquest infern interior, sor Mariana es confessa absolutament al llarg de cinc cartes d’amor en les que deixa cos, ànima i una infinita tristor feta paraules: les conegudes com “Cartes de la monja portuguesa”.

Vint-i-quatre o vint-i-cinc anys després, el 1669, aquestes cinc cartes són ressuscitades per la indiscreta traducció de Monsieur Gabriel Gulleragues, Secretari Ordinari de la Cambra i Gabinet de Lluís XIV, i la seva publicació es converteix en un fenomen social que es llegeix, respon, comenta, imita i critica arreu d’Europa.

Per què tanta repercussió? Probablement perquè els lectors del segle XVII combregaven amb l’autoria de les cartes (no és fins la segona meitat del segle XX que es “confirma” l’autoria de Gulleragues) i perquè la sinceritat, la força i la humanitat del seu greuge inspiraven tota mena de solidaritats… i, és clar, per la morbositat de conèixer la vida interior d’una religiosa derrotada. Ara bé, aquesta morbositat no es veurà recompensada si el que cerca el lector en aquest epistolari del XVII és un anorèxic erotisme de consum de principis de segle XXI.

Sobta, de les cartes, que no hi hagi referències religioses, al menys no més de les que hi hauria probablement en les d’un laic tan intensament afectat com sor Mariana, i aquesta absència no deixa de sobtar en un context tan particular i, sens dubte, en el seu moment va inclinar la balança de l’autoria cap a Gulleragues.

Però més enllà de què fossin redactades per la religiosa o dictades pel polític, amb pretensions literàries o sense, aquestes cartes són un recull de pràcticament tots els tòpics que sobre l’amor es transmeten segle rere segle a la literatura occidental des de Petrarca: des del naufragi de la relació passant per l’escarni amorós com a experiència vital necessària, fins a l’insofrible mal d’absència: “Una pasión en la que habías fundado tantos proyectos de placer, ahora sólo te produce un mortal desespero, que únicamente puede compararse a la crueldad de la ausencia que lo causa”.

Si el lector de les cartes ha estat alguna vegada a la seva vida enamorat fins a la medul·la, a ben segur reconeixerà la flama del seu amor en l’amor de la religiosa portuguesa. Si a més el lector de les cartes està una mica familiaritzat amb la retòrica del XVII a ben segur reconeixerà bona part dels artificis emprats en l’època i gaudirà en descobrir la seva evidència.

En català la traducció la firma Anna Casassas i el pròleg Meri Torras, a l’Editorial Angle.

A fe de Déu, una lectura interessant.

Il·lustració: Milo Manara

“Mapa de sons de Tòkio”. Isabel Coixet

Hi ha històries que, no sabem ben bé per què,  ens atrapen. Són històries per les que ens deixem portar, històries amb les que fem un pacte quasi conscient que ens compromet a tirar endavant.  Mapa de sons de Tòkio és una d’aquestes històries. Veiem el per què del pacte:

Al Mapa de sons de Tòkio hi ha tres fils que s’entrellacen i formen una única història, tota ella lligada per un narrador: una veu en off, algú a qui no coneixem però que té accés a les intimitats dels personatges.

Una noia introvertida de mena, que porta una doble vida de pel·lícula: per una banda, treballa al Mercat del Peix de Tòkio; per l’altra, quan toca, assassina a sou.

Un home de negocis trasbalsat pel suïcidi de la seva filla, que ordena assassinar el company d’ella.

El company de la filla, que regenta una botiga de vins espanyols (sic), intenta tirar endavant, com pot, la seva vida després del suïcidi de la seva companya.

I ja s’entreveu: el pare de la noia contracta l’assassina perquè es desfaci del company de la filla. I, ves per on, l’assassina s’acaba enamorant de l’home a qui ha de matar. I ja tenim història.

Contemplada des d’una certa perspectiva —diguem, des d’una certa distància—, la història resulta poc versemblant. Per diferents que puguin ser els hàbits socials japonesos respecte als occidentals, tot es torna menys creïble quan la història depèn, en bona part, dels estereotips que podem tenir —nosaltres, el públic objectiu— sobre el Japó en general i sobre Tòkio en particular: sobre empresaris emprenedors, sobre personatges amb una doble vida, que tantes i tantes vegades hem conegut en llibres i pel·lícules.

Però fem un pacte: juguem al que se’ns proposa i arribem fins al final. Si posem entre parèntesis la inversemblança, veiem que els mateixos estereotips que ens ajuden a entendre la història també l’empobreixen. La fan previsible i, un cop superat el primer moment de fascinació pel món japonès, ens sobren una mica.

I llavors?

La veu.

Tenia una mestra —perquè ho era, i ho és— d’escriptura narrativa, la Lolita Bosch, que ens deia (sempre ho recordaré i per sempre més ho repetiré) que el lector no es queda en un llibre per la història (recordeu allò que totes les històries ja han estat explicades?), sinó per la veu.

I això mateix —la veu— és el que lliga la història. Segurament és el motiu pel qual arribem fins al final.

Pròxima i distant alhora, la veu ens acompanya. Ens ajuda a entendre i interpretar els personatges i les situacions. Ens agrada l’enyor amb què ens parla, el vincle que es presumeix entre la veu i els personatges, entre la veu i la ciutat, fins i tot entre la veu i nosaltres mateixos.

Coneixeu la història?
Coneixeu la veu?
Hi esteu d’acord?

Bé, sobre l’evolució de la sensualitat fins a un cert erotisme un punt innecessari, ja ho comentarem en un altre moment…

Mapa dels sons de Tòquio
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mapa_dels_sons_de_T%C3%B2quio

“Fer fotos és, una manera d’estimar”. Raquel Romero

Entre d’altres coses soc escriptor: escric.
D’això va, una mica, aquest espai web, d’escriptura.
Però també faig fotos, i de fotos va un altre espai: fotos.ramiro.cat


A fotos.ramiro.cat responc a una pregunta que em fan sovint: Per què fas fotos només en blanc i negre?

Aquesta és la resposta:

Faig fotos des de fa més de 20 anys però professionalment he vingut treballant, amb diversos barrets, en el món de la formació i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, enteses sempre com a TAC: Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement.

Aquest espai és, tot just, un projecte personal de fotografia: una idea senzilla en un sector saturat pels molts professionals que s’hi dediquen i per les prestacions que les càmeres digitals aporten a la fotografia domèstica.

Per què només en blanc i negre?

És, està clar, una qüestió totalment subjectiva: quan tinc una càmera a la mà veig el món en blanc i negre. Disparo en raw, que és un tipus d’arxiu que permet recuperar, si es vol, el color. Però quan estic editant i processant les fotos, sento que el color distreu d’allò que és important a la foto, de la seva essència, d’allò que transmet, del que expressa…

M’agrada pensar la meva fotografia com a “fotografia d’autor”.

I bé, explico per què faig fotos en blanc i negre, però no “la major”, és a dir, el per què les faig. Qui sí ho explica i ho fa per mi i segurament per una immensitat de fotògrafs i fotògrafes d’arreu, és la fotògrafa Raquel Romero, al Digital Cultural El Llaç, a  l’article “La fotografia: el lloc on em retrobo“.

Apunto aquí tres dels seus paràgrafs:

[…] Per a mi, la fotografia és connexió. Amb la natura, amb les persones, amb mi mateixa. És una manera de recordar-me que la bellesa és a tot arreu, només cal aprendre a mirar-la. I si, a través d’una imatge, puc fer que algú s’aturi un moment i senti… ja haurà valgut la pena.

També hi ha molt d’amor en aquesta passió. Amor per la llum del matí, pels ulls que expliquen històries, per les escenes quotidianes que sovint passen desapercebudes. He après que no calen grans escenaris per capturar la màgia: de vegades, la trobes en una mirada discreta, en un gest espontani, en un raig de llum que entra per la finestra.

[…] Crec que fer fotos és, una manera d’estimar. I si una sola de les meves imatges ha pogut despertar una emoció en algú, fer-lo sentir vist, reconegut o simplement acompanyat, llavors, objectiu complert!

Soc escriptor però mai ho haguès expressat millor.

Salut i fotos !

 

 

Arriba un dia que et mires al mirall i ja no et reconeixes

Arriba un dia que et mires al mirall i ja no et reconeixes. T’hi has emmirallat durant deu, vint, trenta, quaranta anys, i no t’hi reconeixes perquè allò que veus no és qui ets ni tan sols qui eres, sinó que s’acosta prou a allò que aviat ja no seràs.

Antònia Carré-Pons
Càsting.
Club Editor. Febrer de 2024

“El càsting”, de l’Antònia Carré-Pons

He llegit Càsting quasi sense voler, perquè era una proposta d’un dels varis clubs de lectura del poble i, a més, es comptava amb la presència de l’autora. Ara bé, ni em sonava el llibre ni em sonava  l’autora tot i que ben mirat, en realitat no em sonen la gran majoria de llibres i autors… però vaja, em sembla que ja s’entén el que vull dir. L’autora, per cert, l’Antònia Carré-Pons, que tot i que al final no vaig poder assistir a la trobada, ara sí, ja sé bé qui és.

Càsting és un llibre menut, dels que si no tens res en contra com l’argument, la portada, la contraportada, el preu, l’autor/a, l’editorial, etc. pots comprar un divendres i enllestir-lo abans de diumenge al vespre.

Una parella de iaies jubiladíssimes compareixen pis i, en un moment donat, decideixen llogar una habitació per tal de deixar entrar un al·licient a la seva vida compartida. Una d’elles havia estat mestra a la seva vida laboral, i l’altre havia estat actriu de teatre tot i que pot una actriu deixar de ser-ho en algun moment?

Com no tenen res millor a fer, decideixen entrevistar les persones que s’hi presenten a l’anunci, totes noies o dones, i a totes i cadascuna d’elles li fan una entrevista: un càsting. D’aquí, és clar, el títol.

Casting és, tot ell, un diàleg entre les dues iaies. Tot ell. No hi ha cap narrador omniscient que aporti encara que sigui un context, una ubicació, una presentació dels personatges… res. Des de la primera línia estil directe de manual però això sí, sense les convencionals marques de diàlegs que, sens dubte omplirien per tot el text de guions.

Aterrar directament al diàleg entre dues iaies té un punt estrany, potser fins que li poses veu, i de tant en tant sembla que la versemblança trontolla una micona i tires perquè bé, la proposta té la seva originalitat i, diguem-ho tot, la seva gràcia.

El plantejament és senzill de mena, dues iaies que comparteixen pis, la necessitat de nous incentius, la seva solitud, les entrevistes a les noies que es presenten… Està ben escrit i entre d’altres coses per això, és un llibre fàcil de llegir amb el que, a més a més, encara  “et pots fer unes rises”.

Però si et ve de gust donar-li voltes, pots donar tantes com vulguis perquè Càsting va obrint temes, com qui no vol la cosa i ja t’ho faràs: la solitud de les iaies, la seva possible relació sentimental (dues dones grans lesbianes és, encara avui, poc habitual), la possible demència d’una d’elles, el paper (o la manca de papers) de les dones grans en el teatre, la relació entre veïns, la dificultat de trobar un habitatge digne a un preu assequible que obliga a llogar habitacions,  el masclisme dins de la parella, la joventut actual que sembla fer surf per la vida…

Així, si li vols donar voltes pots, tantes com vulguis, però potser no cal, potser amb un lectura relaxada i amena és suficient.

Un cop descoberta l’Antònia Carré-Pons, El llibre d’Elionor fa molt bona pinta. Veurem 🙂

 

 

Un apunt de Claudio Magris

Entre 2003 i 2019 es feia des de Mataró una revista sobre literatura a internet que es deia  www.pielago.com

Durant tots aquests anys a la revista sempre hi eren presents, a un apartat o a un altre, aquestes línies de Claudio Magris :

“Pero todo auténtico Ulises contemporáneo debe vestir, más que la casaca de marino, la bata de casa, y aventurarse en una biblioteca, mejor -o más- que por las islas perdidas; el Ulises de hoy debe ser experto en la lejanía del mito y en el exilio de la naturaleza, debe ser un explorador de la ausencia y del paradero desconocido de la vida verdadera.”

Claudio Magris
Para una filología del mar (1991)

Imprescindible !

 

“La marquesa d’O”, d’Éric Rohmer: El clon fílmic de von Kleist

Finals del segle XVII, inicis del XIX.
La cultura europea, trontollant després de la Revolució Francesa, experimenta el gir irreversible kantià…

Les estructures feudals han caigut, els poders divins són durament qüestionats, la Il·lustració exalça la raó, l’idealisme hegelià busca l’Absolut…

Enmig d’aquesta Europa socialment desestructurada però culturalment exultant, neix, en el si d’una família de militars, el dramaturg Heinrich von Kleist.

Qui havia sentit parlar abans d’aquest dramaturg prussià?
Algú de vosaltres havia llegit mai von Kleist?

No. I és que Kleist és un d’aquells autors que no tries: es llegeixen… i ja està… passen a formar part d’aquell bagatge fosc d’autors que oblidem per sempre però que, tanmateix, fonamenten la literatura europea tal com avui la coneixem.

L’editorial Destino va publicar l’any 2001 La marquesa d’O i altres narracions. Una edició no especialment afortunada però que posa a disposició, en llengua catalana, les narracions més reconegudes de von Kleist… que no és poc…

Bé.
El primer advertiment respecte La marquesa d’O és que no es tracta d’una narració eròtica.
El segon, que no és una lectura amena.
El tercer, que per assimilar la “substància” de l’obra cal tenir una predisposició a prova de filòsofs alemanys…

Fetes les advertències… baixem…

La marquesa d’O explica una història com a mínim curiosa.
D’entrada, en el diari d’una ciutat del nord d’Itàlia apareix un anunci a la secció de classificats… una dona, una marquesa!, la marquesa d’O, sol·licita al pare del fill que espera que es presenti!!

L’inici indueix a la incredulitat: la marquesa d’O, vídua, mare de dues criatures, torna a estar embarassada i ignora no només qui n’és el pare, sinó com ha estat possible la concepció, ja que ella té la “consciència neta”…

És clar… calen més pistes… Tres anys enrere, l’exèrcit rus pren la ciutadella que defensa el pare de la marquesa. En plena batalla, un grup de soldats ataca la marquesa, però un valent coronel rus castiga els necis soldats i acompanya la marquesa fins a les seves estances. L’absurd queda dissimulat… el militar que està destruint la seva ciutat l’ha salvat i és vist per la noble marquesa com un àngel…

La batalla acaba, el pare de la marquesa entrega la ciutadella a l’àngel salvador en un acte cívic que frega la vergonya i, sense poder retrobar-se amb la dama rescatada de les urpes dels infames, ha de marxar.

Poc després arriben notícies de la presumpta mort en combat del coronel, que, tanmateix, més endavant “ressuscita” i es presenta davant l’honorable família amb el ferm propòsit de casar-se amb una dona, la marquesa, que gairebé no coneix de res…

Contra la seva voluntat, obligat pels desigs de la família, parteix de nou a complir les seves funcions militars, amb la promesa que la marquesa no es casarà amb ningú més durant la seva absència i amb el ferm propòsit de tornar tan bon punt pugui alliberar-se dels seus compromisos. El coronel, cada cop menys angelical, se’n va.

Durant la seva absència, l’embaràs de la marquesa es fa evident i culmina amb la seva expulsió de la família. El deshonor infligit a la dinastia no pot ser reparat.

La situació per a la marquesa és gairebé kafkiana. Ella està absolutament convençuda que no ha conegut cap home, però està embarassada. Pregunta per les possibles causes, divines o temporals, però les respostes són òbvies…

Com és possible?

De la incomprensió a la bogeria, un sospir…

Kleist tot just ha suggerit, si el lector ha estat prou atent, que l’àngel salvador aprofita un desmai aristocràtic de la marquesa després del rescat per violar-la i, ves per on, deixar-la embarassada.

Bé, fins aquí una història més o menys curiosa, més o menys interessant, però finalment irrellevant.

Les situacions i els diàlegs són tan inversemblants que freguen la caricatura.

Salta a la vista que Kleist, en realitat, no pretén explicar la història de la marquesa d’O.
Les peripècies d’una dona embarassada contra natura són una excusa per plasmar la seva concepció personal del món… però… quina és aquesta concepció?

Heinrich von Kleist mor com un romàntic (el 1811 se suïcida amb la seva amant), però no és un romàntic. El mou la lluita entre el destí general (el determinisme?) i el destí individual; el mou un amor tan, tan incommensurable que esdevé animal, que momentàniament (quant dura una violació?) es des-hu-ma-nit-za… o potser, amb la violació, aquest amor immens fins a l’inhumà es deïfica… Kleist deixa obertes ambdues opcions… i aquesta obertura el separa dels romàntics i fins i tot de l’idealisme del seu contemporani Goethe…

Kleist lluita contra la raó que no pot veure el que s’amaga rere els sentits… la raó, sembla dir-nos, és com el “fenomen”, però el que és, el “noümen”, només s’assoleix amb un (ai) acte de fe, en el cas de la narració, confiant en la paraula de la marquesa malgrat la seva absoluta inversemblança.

I bé, si la lectura de Kleist ja requereix tota l’atenció possible del lector… com seria traslladar-la a la gran pantalla? I qui s’hi atreviria?

La pregunta ja és tendenciosa… Éric Rohmer.
A posteriori tot encaixa. Només un director que hagi defensat la Nouvelle Vague pot atrevir-se amb Kleist. I, és clar, hi ha Rohmer.

L’any 1976 s’estrena La marquesa d’O del director Éric Rohmer.
Rohmer crea una pel·lícula perfecta en el sentit de per-fectus: acabada, rodona, justa.
El plantejament sembla senzill: es tracta de registrar mitjançant imatges, amb la màxima fidelitat possible, les idees que l’autor plasma a l’obra. I vet aquí l’intent.

Kleist escriu una obra conceptual en què la realitat que acull els personatges és de “cartró-pedra”, és teatral, fal·laç, fràgil, inversemblant… els diàlegs són increïbles fins al surrealisme (sic), el que importa no és una guerra de fireta que gairebé no altera el dia a dia dels personatges, el que importa és aquesta lluita entre allò que no pot ser i, sense poder ser-ho, ho és.

I vet aquí Rohmer, sobrat de mestria, que construeix una representació fílmica tal qual. Així és el llibre, així és la pel·lícula.
Un lector, un espectador contemporani que s’acosti a La marquesa d’O, llibre o film, sense saber a què s’acosta, ben segur toparà amb una obra lenta, avorrida, falsa i mal interpretada.
I efectivament això és el que Rohmer roda, perquè això és el que Kleist escriu per transmetre el que intenta transmetre.

I així és: la guerra que pinta Rohmer (perquè tota la pel·lícula sembla una obra de Goya) és irreal i bucòlica, l’intent de violació inversemblant d’ingenu, el rescat de la dama de manual: contrapicat amb il·luminació de fosc a clar enfocant l’àngel violador.
Llàstima que l’heroi sembli posat allà com si anunciés el poder d’un producte llevataques…

I és clar, els actors interpreten Kleist i apareixen encartonats com principiants, com si fossin aficionats en la seva primera obra de teatre important…

És curiosíssim el mètode amb què Rohmer marca els salts temporals. 1976 i fa servir fosos a negre on carrega cartells amb text al més pur estil del cinema mut.

La marquesa d’O de Rohmer és una adaptació molt particular d’un text literari a la gran pantalla, un intent de màxima i incomprensible fidelitat a l’autor del text, de respectar al màxim les idees que l’autor literari volia expressar…

Per descomptat, un no pot deixar de qüestionar la filosofia de la Nouvelle Vague… és que el director de cinema no és també un creador?

Potser cal esperar a La inglesa y el duque per obtenir una resposta del mateix Rohmer..

 

Pell amunt Pell endins. Contraportada. Versió 1

PELL AMUNT PELL ENDINS.

Un mosaic d’intimitats

Pell amunt, pell endins és un mosaic de relats breus que es llegeixen com petits instants robats: intensos, directes i carregats de vida.

Des de la sensualitat més subtil fins a les emocions que deixen marca, cada relat obre una finestra a experiències que ressonen amb la nostra pròpia quotidianitat, portant-nos pell amunt i pell endins, fins al cor mateix de cada personatge.

Pensat per als moments de pausa, aquest llibre és el company ideal per qui gaudeix d’històries àgils i plenes de significat. Escrits per llegir d’una tirada o per assaborir-ne cada detall, aquests relats són perfectes per abans d’anar a dormir, durant un cafè o quan necessitis desconnectar.

Si busques emocions autèntiques, reflexions profundes i un ritme captivador que no et deixarà indiferent, aquest és el llibre que no voldràs deixar enrere.