 |
|
L'escriptura és el camí
RAMIRO ZAFRA RÍOS Posts
L’Annie Ernaux, Nobel de Literatura del 2022, va avortar clandestinament quan tenia 23 anys, quan l’avortament a França encara era una pràctica il·legal. “L’Esdeveniment”, eufemisme amb el que Ernaux es refereix al seu avortament, és la novel·la breu en que recupera aquella experiència gràcies, en part, a les notes, breus, de la seva agenda de llavors. La proposta d’Ernaux, a partir d’aquestes notes, és ser fidel al que va passar, al que va viure i al que va sentir. És una narració autobiogràfica molt abans que una autoficció. En principi, el que Ernaux ens presenta, tot i el filtre literari, és el que va passar o, si més no, el que ella creu que va passar, o fins i tot el que recorda que va passar.
Aquesta narració autobiogràfica que a estones flirteja amb el que podríem anomenar un fals dietari, es construeix sobre un tot de breus fragments de text, de la mateixa manera que la nostra memòria, especialment la de fets llunyans, acostuma a ser abans un conjunt de “flashos” que no pas un record lineal i complet dels fets. Hi ha una certa combinació entre els fragments que directament recuperen records i reflexions presents que parlen de la relació entre els records i, per exemple, les notes de l’agenda, així com alguna reflexió sobre el propi fet literari. Aquesta construcció del text sobre breus fragments és, segurament, el tret característic de la novel·la, el que ens la situa com a exercici de descripció d’aquella experiència determinant a partir de la memòria i del record.
La primera persona i el llenguatge planer i comprensible facilita la identificació de qui llegeix fins i tot amb la pròpia introspecció de la narradora. Hom pot sentir-se fàcilment en la pell de la narradora a poc que es deixi portar per la seva veu. Altra cosa és com de còmode es senti qui llegeixi, que segurament dependrà de la seva opinió al respecte de l’avortament.
A partir d’aquí, Ernaux fa transversalment palesa una sèrie de temes i qüestions que sí bé formen part de la novel·la, potser han eclipsat el molt que de literari té el text. Qüestions com el context social i legal de la França de principis dels anys seixanta del segle passat, les relacions entre classe socials, les relacions familiars, la qüestionabilitat, o no, de les pràctiques mèdiques clandestines i, sobre tot, el paper de la dona, els drets de la dona sobre sí mateix i el seu cos, la desigualtat de gènere.
“L’Esdeveniment” aixeca passions i revifa ‘etern debat’ sobre l’avortament allà on arriba, però per l’Annie Ernaux, tan important com fer emergir “l’esdeveniment” era apressar-lo literàriament:
«L’autèntic objectiu de la meva vida tal vegada és aquest: que el meu cos, les meves sensacions i els meus pensaments esdevinguin escriptura.»
— Annie Ernaux
Cal llegir-lo.
“L’esdeveniment”
Annie Ernaux
Ed. Angle Editorial.
Traducció de Valèria Gaillard
En Woshley, en Limpsey i l’Stuart són comercials de màrqueting desplaçats per la seva empresa a Denver per assistir a una Fira d’activitats a l’aire lliure amb l’objectiu de fer captació de nous clients. L’empresa els allotja no a un hotel, com seria habitual, sino a un apartament que ha de ser enderrocat en breu.
En aquest particular apartament el Woshley troba uns blocs de notes totalment escrits, l’Stuart una vella tele, i el Limpsey un magnetòfon amb un tot de cintes enregistrades. L’apartament i, sobre tot, aquests objectes que abdueixen als 3 personatges són, en realitat, l’element clau que li dona sentit al text, l’element sense el qual la novel·la no tindria sentit. Aquesta abducció que es produeix mica en mica, com qui no vol la cosa i sense motiu aparent, va deslocalitzant els personatges, allunyant-los de qui són i de què havien vingut a fer a Denver. No hi ha explicació lògica o racional que justifiqui aquest procés d’abducció, però la prosa més aviat pausada de G. Morera la fa avançar suaument i arriba un moment en que ja forma part del joc i hom no es demana pel sentit, senzillament incorpora el sense sentit i segueix llegint. De la relació dels personatges amb els objectes és que raja la connexió amb Denver i amb la cultura norteamericana… que t’ha d’interessar.
La prosa de “3 a Denver” és la d’una d’aquelles novel·les que s’entretenen a desplegar-nos l’evolució que la psicologia dels personatges experimenta al llarg de la història, i que ho fa amb tota la paciència del món, amb descripcions que potser no caldria que fossin tant detallades i que, diria, determinen en excés el ritme. A la novel·la negra ja passa això però les descripcions amaguen detalls que després expliquen els desenllaços. Aquí no és el cas i de vegades hom voldria saltar-se alguna pàgina i fer una mica de via.
En qualsevol cas “3 a Denver”, opera prima de G. Morera és una novel·la seriosa, treballada, precisa, i un punt enigmàtica. Estarem atents a la següents.
3 a Denver.
Joel G. Morera.
Quaders Crema. 2024
El llibre
Pell amunt pell endins
Ramiro Zafra Ríos
(En mans de la correctora…)
La història
PELL AMUNT PELL ENDINS és un mosaic d’històries curtes que es llegeixen d’una revolada, un trencadís d’instantànies de la vida oculta de Vilalladó, un poble qualsevol, no gaire lluny de Barcelona.
Aquí, rere les portes tancades, sota les llums tènues dels bars o entre els llençols mig desfets, es viuen moments intensos i únics en la vida de qualsevol persona.
Personatges que es creuen, es desitgen, es trenquen i es tornen a cosir. Cossos que parlen, mirades que ho revelen tot, records tatuats a la pell.
Cada relat és com una fotografia instantània: captura un segon de la vida dels seus protagonistes i el transforma en una escena plena de sensualitat i emoció. Històries que es llegeixen com qui observa una seqüència de polaroids, cadascuna amb una veritat pròpia, cadascuna amb un pes que queda impregnat a la memòria.
Ideal per llegir entre estacions de metro o just abans d’apagar el llum.
Curt, directe i addictiu.
El que diuen els lectors
És un recull de relats que enganxa i té tocs realment genials. Enhorabona per la feina feta. Espero i desitjo que si l’arribes a publicar tingui una bona acollida: se la mereix.
Maria
Altres
Slice of life
Slice of life es una frase que describe el uso del realismo mundano que representa las experiencias cotidianas en el arte y el entretenimiento.
La expresión literaria se refiere a una técnica narrativa que presenta una muestra aparentemente arbitraria de la vida de un personaje, que a menudo carece de una trama coherente, conflicto, o final. La historia puede tener poco progreso de la trama y poco desarrollo de los personajes, y con frecuencia no tiene exposición, conflicto o desenlace, con un final abierto.
Wikipedia
No acabo de tenir clar si “Pell amunt pell endins” hi cabria en aquest calaix… però… vols dir que no?
El libro
Que la tierra os sea leve
Ramiro Zafra Ríos
Ed. El Desván de las letras.
2022
Comprar “Que la tierra os sea leve”
La historia
Ramiro Figueroa es un republicano que, pasada la Guerra Civil Española, se alista en el ejército para purgar su pasado e intentar rehacer su vida junto a Helena, la maestra de Calvos de Randín, una aldea de pasadores y traficantes junto a la frontera con Portugal.
Pero el 1 de julio de 1941 es enviado «voluntario» a combatir, en el bando de la Alemania de Hitler, en el frente ruso, en la conocida División Azul.
Un acercamiento diferente, próximo y desmitificado del paso de la División Azul por el frente ruso desde la perspectiva de un pequeño grupo de soldados y enfermeras que componen la Primera Sección de Ambulancias.
El origen de “Que la tierra os sea leve”
Me llamo Ramiro por mi abuelo. En casa siempre se había explicado su historia: estaban formados en el patio del cuartel cuando a las columnas pares les hicieron dar un paso al frente. Esos, los del paso al frente, fueron buena parte de los «voluntarios» que acudieron a la llamada de la División Azul para combatir el comunismo en el frente ruso. El abuelo, mi abuelo Ramiro, desapareció en combate y fue dado, como tantos y tantos otros, por muerto. Pero aunque herido de muerte, el abuelo sobrevivió y algunos días después fue rescatado. Justo en esos días nació mi padre que, oficialmente, nació hijo de viuda. Pero el abuelo, perteneciente a la Primera Sección de Ambulancias, fue de los que regresaron, de los que se reencontraron con sus familias. El abuelo fue, sin duda, un hombre afortunado.
Pero mi abuelo Ramiro no es el protagonista de esta historia a pesar de que hay algunas similitudes, el nombre del protagonista, los detalles del reclutamiento, el periplo hasta el frente ruso, la sección de ambulancias, la geografía de los combates…
Lo que dicen los lectores
He podido leerla antes de su publicación y he visto temas que Ramiro ni se había planteado en la historia pero que están ahí, el papel de la mujer en la Segunda Guerra Mundial, diferentes concreciones del nacionalismo, la propaganda bélica desagraciadamente tan actual hoy con la invasión rusa de Ucraina…
Una novela ambientada en una guerra pero en la que late la historia de un grupo de personas con nombres y apellidos, con las que es muy fácil conectar.
Me ha sorprendido gratamente.
Cristina Rodríguez
Es una novela que con la División Azul te mete de lleno en el día a día de un grupo de soldados en la Segunda Guerra Mundial al sureste del famosísimo sitio de Leningrado.
La historia de un enfermero militar y su cuadrilla desde que salen de España hasta que entran en combate.
Pau Diaca
El llibre
La contraportada
Arxipèlag de Naufragis ens transporta a un univers on les illes són metàfores d’existències a la deriva, els mars amaguen silencis i records, i els naufragis revelen veritats submergides.
A través d’imatges poderoses i versos que oscil·len entre la serenor i la tempesta, aquest poemari traça una geografia íntima de pèrdues, descobriments i silencis, convidant el lector a embarcar-se en un viatge profundament humà.
Som illes, ens diu el Ramiro Zafra Ríos; illes que cerquen petjades, habitants, un lloc on reconèixer-se enmig del mar desconegut. Els seus versos, carregats d’una bellesa melancòlica, són fletxes traçades en la sorra, far en nits d’insomni i l’eco persistent d’antics navegants.
Arxipèlag de Naufragis és una travessia poètica per les aigües del record, l’oblit i la identitat. Un cant a la fragilitat humana i a la resistència de l’esperit davant la immensitat del desconegut.
Mentre la flaire del carbó que el fogoner atrafegat llançava directament a la gola d’aquella bèstia li arribava transportada per la brisa marina, en Pierre, palplantat al bell mig de les vies, aixecava el cap vers les estrelles de darrera vegada.
David Obón Bayod
Llei de fugues.
Maig 2023
Es veu que la casa estava a punt d’esfondrar-se i no ho sabíem. O això és el que ens van dir abans d’esfondrar-la. Les bigues: podrides. Tèrmits. Per sort ja feia anys que no hi vivia ningú, i l’únic que vam haver de fer va ser una mica d’inventari del que volíem rescatar. No va sortir una llista gaire llarga, potser perquè de seguida ens vam adonar que de tot el que ens hauria agradat salvar de debò ja no en quedava res.
Pep Puig.
Si una tarda de juliol un borinot.
L’altra editorial
2023
Res del que passarà ha passat encara. Encara no sembla que hagi de passar res.
(Linòleum XI)
Parlem molt sobre la mort, però ningú no ens prepara per a la poesia.
(Linòleum XII)
Sóc un glossador. Algú que escriu als marges. Afegeixo anotacions a la part obscura dels vostres actes, de les vostres gesticulacions, de les coses que crideu quan us penseu que esteu sols i no us escolta ningú. Sobretot d’aquestes. No és que em complagui en informacions morboses. No és això. És una manera de passar el temps. Escolto, observo, considero. Avui us salvo i demà us condemno.
(Moll II)
He llegit molt. També he oblidat molt. Podríem dir que no m’ha servit de res. El món és el que és. Un exercici continu de desmemòria.
(Moll III)
Cristina García Molina.
Els irredempts.
LaBreu Edicions
De les llargues caminades que d’al·lot feia amb mon pare pel camp, record l’esperit d’uns homes, la majoria anarquistes, que tenien un hort amb arbres fruiters, una caseta i un ca.
Em va semblar que allò era un ideal de vida, i Thoreau -“És aquí i no en cap altre lloc que hi ha el nostre paradís”- m’ho va confirmar.
Ponç Pons
El rastre blau de les formigues
Ed. Quaderns Crema, Barcelona 2014.